Cloenda: L’Abadia de la Mare de Déu del Cup

Estàs a punt de llegir el darrer capítol de la novel·la original que hem publicat a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El refectori era ple de frares. Només hi faltaven els desapareguts, els que havien mort i el que havia fet l’ascensió al Cel. Ah, i el sonat de campaner! Els demés hi eren tots. Fou un sopar excel·lent, per refer forces i per guarir velles ferides. El va presidir la imatge de la Mare de Déu del Cup i el Nen. Tots els frarets brindaren per ella. Els frarets parlaven de la nova collita i de les noves etiquetes de vi. Ja a les postres, l’Abat Tomeu digué uns mots a instàncies de la Comunitat.

– Frarets meus. Veig apropar la meva fi! Plagui a Déu, en ma vellesa, lliurar-vos l’Abadia en pau!

– NOOOO! NOOOOOO! No ens podeu deixar orfes! -bramulaven els frarets, entremig de forts plors.

[Read more…]

Capítol XX: El combat final – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

La lletra de la cançó parlava de les virtuts de tan noble i valerosa raça catalana. Gent que defensa a la gent de fora i no defensa a la gent de casa. Gent ferma, despresa, amb collons i trempera. Acollidora de les ètnies que rebutgen els altres països de tot lo món descobert. Niu d’ONG’S i d’associacions de tota mena. El Maligne enfollit de ràbia es va llançar al damunt de la Comunitat de frares que fugiren xisclant. Però Sant Jordi, patró de Catalunya, estava a l’aguait de la fera i l’enforquillà amb sa temuda llança. I d’aquesta manera el posà als peus de la Mare de Déu del Cup. “NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!” Els frares, amb l’Abat al capdavant, tornaren a entrar a l’església i foren testimonis del bell prodigi. El Maligne, als peus de la Verge, udolava com un animal ferit de mort. Una llum enlluernadora sortí del voltant de la imatge de la Verge. Els frares, s’agenollaren tot pregant amb amor filial a la Mare de Déu.

[Read more…]

Capítol XX: El combat final – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Maligne apartà les grapes de la imatge de la Verge i es girà de cop. Veié un cavall blanc, grandiós! El sorprengueren els seus ulls. Eren vermells! Ensangolits! Carregats d’odi! Tot el seu poderós cos estava protegit per unes defenses de plata. Al damunt seu, a la sella, hi havia un Cavaller amb una armadura també de plata que enlluernava de tant que brillava. En una mà hi portava un escut que el protegia de possibles atacs de l’enemic. Una descomunal llança posada en posició d’atac apuntava l’agressor. Un casc cobria el cap i la seva cara. L’escut de quasi dos metres d’alçada per un metre i mig d’amplada portava gravades les quatre barres catalanes i una creu! La creu de Sant Jordi!

[Read more…]

Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.

– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!

[Read more…]

Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Els Cardenals Condonni, Putani i Salvatore varen arribar a la ciutat Comtal. Per motius de seguretat s’allotjaren en diferents llocs. Així van passar completament desapercebuts. Era un dia rúfol, hi havia molta humitat. Feia xafogor i la roba s’enganxava al cos, era molt desagradable. El Cardenal Condonni va telefonar de molt mal humor al Cardenal Putani.

– Putani?

– Sóc Condonni.

– Com estàs, Eminència? Ha, ha, ha!

– No facis conya. N’estic fart i cuit. Sento el batall com colpeja les campanes i com les obliga a bramar! Em torno boig no puc més! Faré un disbarat!

-Tu no faràs res! Telefonaré a Salvatore, reconec que ha de ser molt dur aguantar això.

– No ho saps prou!

– Ara el telefono, et tindré al corrent, però controla’t!

[Read more…]

Capítol XVIII: El roser

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Ja feia quinze dies que Fra Petúnia havia marxat a comprar un roser que només fes roses blanques. A l‘únic lloc on havien aconseguit aquesta mena de raça o ètnia uns enfollits científics era a la Blanca Subur. I allà s’havia dirigit aquest trempat fraret. A l’Abadia feia dies que no en sabien res i certament tenien un gran amoïnament.

Fra Galderic estava endormiscat. Van trucar a la porta de l’Abadia. Eren les nou de la matinada. Fra Galderic, com sempre va deixar anar tot el seu repertori casolà.

– Cago’m tot! Cago’m tots els Sants del calendari! Cago’m la mare que us va parir!

[Read more…]

Capítol XVII: La plana major de l’infern ataca de nou – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore va encendre una cigarreta, va fer un parell de pipades i la va llançar al paviment. Va agafar un taxi i va donar un ordre seca.

– A l’aeroport, ràpid.

El taxista va enfilar a gran velocitat l’autopista i es plantà en pocs minuts a  l’aeroport. El Cardenal Salvatore va baixar del taxi. Molt lentament es va dirigir al mostrador de la companyia que realitzava el vol per tramitar el bitllet i, després, es dirigí a la sala d’espera per a viatgers de primera classe. Pel camí se li va creuar un pidolaire. Aquest trinxeraire va aturar al Cardenal i li va demanar uns cèntims. El cardenal Salvatore se’l va mirar amb ulls malignes. El pidolaire era fort, barroer, un gall de corral. Però va tenir por del Cardenal. Volia fugir però no es podia moure. La seva Eminència va obrir el maletí i va treure un matxet grandiós. Li va donar al pidolaire tot dient-li.

– Fes-ho!

[Read more…]

Capítol XVII: La plana major de l’infern ataca de nou – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Condonni estava ben escarxofat a la butaca de primera classe del tren d’alta velocitat que sortia de Roma amb destinació a Barcelona. Aquella obra faraònica que unia tot Europa, era molt més segura -pensava ell- que l’avió. El disseny del tren era semblant al d’un avió. La velocitat era excel·lent, tres-cents cinquanta quilometres per hora. L’hostessa ja havia servit l’esmorzar. Va tornar a passar per veure si algun passatger volia menjar alguna pasta. Li va cridar l’atenció, que de tot el passatge, només hi hagués hagut una persona que no hagués volgut l’esmorzar. Al passatge se li servia cafè amb llet, bunyols de santa Teresa, pets de monja i un got petit amb licor de Santa Llúcia. Tot estava molt ben presentat en una safata, amb el detall de la companyia ferroviària d’adjuntar-hi una Bíblia.

[Read more…]

Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 3a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

– Aaaaaaaaaaagh! Miracle! Miracle! -bramava enfollit l’Abat Tomeu- I el cor d’àngels? El cor de Serafins on era?

– No hi era pas, mon Pare. Jo restava tant esglaiat… sort que porto sempre a les butxaques dels meus hàbits dues ampolles de vi “Gran Reserva de l’Abadia”. Me les he begut tot seguit, sense respir. Les meves carns han anat asserenant-se.

– Ben fet fill meu, el vi pres amb mesura ens dona pau tranquil·litat i ens fa l’ànima més pura. Què més?! Què més?!

– Aquests pobres ulls humans han vist a Sant Jordi en carn i ossos!

– Verge del Diví Part! Lleveu-me la vida!

[Read more…]

Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Els demés frares seguien ufanosos amb les seves tasques, encara quedava molt per fer, doncs amb tot el que havia passat a l’Abadia les vinyes exigien unes atencions que no els hi havien pogut donar. Semblava talment com si elles els diguessin “Us estem esperant, que no veniu?”. Arribà la nit. Fra Bernardí tenia son, dormia, per tant les campanes restaven mudes. La pau i la tranquil·litat es va anar apoderant de tota la Comunitat. Que bé que dormien tots els frarets…! Pel voltant de les dues de la matinada, un fraret es va llevar molt sigilosament. De puntetes va sortir de la cel·la on tots els seus germans reposaven. Tot era fosc. Només alguna llàntia d’oli era encesa. La llum de la lluna il·luminava l’estança si algun núvol tenia la gentilesa de cedir-li el pas. El fraret es va arrapar a la paret del passadís. Va baixar l’escala de caragol sense fer cap soroll i, ben arrambat a la paret de pedra, va arribar als claustres. Es sentia el murmuri de l’aigua del llac quan queia esglaiada del brollador. Va travessar amb pas viu el recinte i va dirigir-se al… celler! Va passar gairebé una hora molt llarga. Es van sentir els gemecs de les frontisses de les portes del darrera de l’Abadia. El soroll de les ferradures d’una mula. Els grinyols i els gemecs de les rodes d’un carro. Tota aquesta fresa es barrejava amb el respirar de la bèstia que havia de fer un gran esforç per portar una pesada càrrega.

[Read more…]

%d bloggers like this: