Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.

– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!

Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Els Cardenals Condonni, Putani i Salvatore varen arribar a la ciutat Comtal. Per motius de seguretat s’allotjaren en diferents llocs. Així van passar completament desapercebuts. Era un dia rúfol, hi havia molta humitat. Feia xafogor i la roba s’enganxava al cos, era molt desagradable. El Cardenal Condonni va telefonar de molt mal humor al Cardenal Putani.

– Putani?

– Sóc Condonni.

– Com estàs, Eminència? Ha, ha, ha!

– No facis conya. N’estic fart i cuit. Sento el batall com colpeja les campanes i com les obliga a bramar! Em torno boig no puc més! Faré un disbarat!

-Tu no faràs res! Telefonaré a Salvatore, reconec que ha de ser molt dur aguantar això.

– No ho saps prou!

– Ara el telefono, et tindré al corrent, però controla’t!

Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Els demés frares seguien ufanosos amb les seves tasques, encara quedava molt per fer, doncs amb tot el que havia passat a l’Abadia les vinyes exigien unes atencions que no els hi havien pogut donar. Semblava talment com si elles els diguessin “Us estem esperant, que no veniu?”. Arribà la nit. Fra Bernardí tenia son, dormia, per tant les campanes restaven mudes. La pau i la tranquil·litat es va anar apoderant de tota la Comunitat. Que bé que dormien tots els frarets…! Pel voltant de les dues de la matinada, un fraret es va llevar molt sigilosament. De puntetes va sortir de la cel·la on tots els seus germans reposaven. Tot era fosc. Només alguna llàntia d’oli era encesa. La llum de la lluna il·luminava l’estança si algun núvol tenia la gentilesa de cedir-li el pas. El fraret es va arrapar a la paret del passadís. Va baixar l’escala de caragol sense fer cap soroll i, ben arrambat a la paret de pedra, va arribar als claustres. Es sentia el murmuri de l’aigua del llac quan queia esglaiada del brollador. Va travessar amb pas viu el recinte i va dirigir-se al… celler! Va passar gairebé una hora molt llarga. Es van sentir els gemecs de les frontisses de les portes del darrera de l’Abadia. El soroll de les ferradures d’una mula. Els grinyols i els gemecs de les rodes d’un carro. Tota aquesta fresa es barrejava amb el respirar de la bèstia que havia de fer un gran esforç per portar una pesada càrrega.

`SOS Animals´, indignada davant les nombroses agressions contra dracs dels últims dies

S.O.S. Animals, una entitat sense ànim de lucre dedicada única i exclusivament a la defensa de tota classe d’animals, va emetre ahir un enèrgic comunicat condemnant les «nombroses» i «lamentables agressions» que han patit durant aquests dies la comunitat de dracs de Catalunya. La recent celebració de la Diada de Sant Jordi ha propiciat que en diversos indrets del nostre territori s’hagin repetit els atacs, en alguns casos fins i amb conseqüències mortals, contra una espècie en perill d’extinció com ho és el drac.

Hermínia respon #12 – Les roses i els llibres

El dia després de Sant Jordi, L’Hermínia Soler ens explica què en pensa de les roses i els llibres.

Roses i llibres cada dia

I un 23 d’abril més ens disposem a celebrar un dels grans dies de la cultura i la tradició catalanes, la Diada de Sant Jordi, que ben bé podria ser la Diada Nacional de Catalunya. Si el Drac hagués estat un ferotge rèptil castellà, de ben segur ho celebrariem com a tal. Arriba doncs el dia de la rosa i del llibre, amb la tristor implícita que moltes dones només reben una flor a l’any i que molts gamarussos només llegeixen un llibre a l’any. De fet, alguns encara tenen el de l’any passat pendent.