Capítol XX: El combat final – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Maligne apartà les grapes de la imatge de la Verge i es girà de cop. Veié un cavall blanc, grandiós! El sorprengueren els seus ulls. Eren vermells! Ensangolits! Carregats d’odi! Tot el seu poderós cos estava protegit per unes defenses de plata. Al damunt seu, a la sella, hi havia un Cavaller amb una armadura també de plata que enlluernava de tant que brillava. En una mà hi portava un escut que el protegia de possibles atacs de l’enemic. Una descomunal llança posada en posició d’atac apuntava l’agressor. Un casc cobria el cap i la seva cara. L’escut de quasi dos metres d’alçada per un metre i mig d’amplada portava gravades les quatre barres catalanes i una creu! La creu de Sant Jordi!

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

Sant Jordi ja era a dins del temple. El terra era de lloses, de pedra. Hi havia  molt poca llum, només la dels ciris. Era suficient. Mirà a pleret a Satanàs. El seu aspecte era repugnant, com el dels altres dos diables. Però era molt més alt i musculós. El cos, negrós i pelut. El cap de boc. Amb unes banyes recargolades. Els braços allargats i peluts. Les grapes amb unes ungles grandioses. Les cuixes i les cames de pollí. Els peus de porc. La cua era molt llarga negre i peluda. I al bell mig dels baixos i tenia un penis amb un gland descomunal. Dos metres i escaig, -va calcular el  nostre Sant.

– Satanàs! Carda al camp d’aquesta Abadia! Fan el millor vi del món i no penso pas deixar que me’l prenguis!

“NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

El Maligne amb una veu cavernosa que va gelar la sang de les venes dels frares, va ordenar.

– Lucifer!, Belzebu!, ERASO!! Llucifer! Beelzebub!, ATAQUEU!!

Va respondre-li el Patró de Catalunya.

– Només han quedat els seus penis!

– Madarikatua! Esaten dio Satanasek. Ea ni gainditzeko gai zaren! Cabraboc!, -li digué Satanàs- a veure si pots amb mi!

I se sentí una riallada cavernosa que posà a tots els presents la pell de gallina, mentre una olor fètida que havia sortit de la seva gola s’estenia per l’església. Els ulls del Maligne estaven ensangolits i uns esputs verdosos -talment com si fos una font- li anaven rajant per la comissura de la boca, empastifant el terra de l’església.

“NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

– Jordi, zerri alua! Esaiozu madarikatu horri kampaiak gelditzeko! Jordi, porc! Diga-li al campaner dels pebrots, que aturi les campanes!

– Prova d’aturar-les tu amb l’ajut d’alguns dels teus, mitja merda!

– EEEERAAAASOOOOOOOOOO!! AAAAAAAH!!AAATAAAQUEEEEEEEUUU!!! AAAAAAAH!!

I el Maligne es va llançar al damunt del Cavaller, que no va poder esquivar la seva escomesa i va caure del cavall rodolant per terra. L’envestida fou molt forta i per sorpresa. L’agilitat i la força de Satanàs eren inqüestionables! Cavall i Cavaller varen resultar molt malmesos! La Comunitat de frarets espontàniament var començar a cantar “La vall del riu vermell”. “NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

Cada vegada que cavall i cavaller provaven d’alçar-se, el Maligne els colpejava sense pietat abonyegant la seva armadura d’argent. Sant Jordi anava perdent les forces. Tramuntana jeia estès. La fi s’esdevenia… Les riallades que sortien de la gola de Satanàs eren esfereïdores. La Comunitat va acabar de cantar la cançó i restà en silenci. Esperaven simplement veure la fi de Sant Jordi. Veure com Satanàs esmicolava el nostre Sant Patró. Davant dels horroritzats ulls de tota la Comunitat, Satanàs es va agafar el seu descomunal penis, va mirar a Sant Jordi i li va dir amb veu profunda.

– Hau da nere lantza!  Erditik apurtuko zaitut! Hilda zaude dagoeneko! Aquesta es la meva llança! T’atravessaré! Ja ets mort!

“NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

Es va sentir una veu aflautada. Era la de Fra Petúnia, que repenedit havia deixat la Blanca Subur, i com el fill pròdig havia retornat a l’Abadia. Com que va trobar les portes obertes es va anar dirigint a on sentia les veus, trobant-se amb aquell inesperat espectacle. I admirat digué.

– Ooooooh! Que geganta que la teniuuuu! Quina magnituuuud!

“NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

Satanàs, en sentir aquest elogi del seu membre viril, es va girar per veure qui havia fet aquesta venturosa afirmació. Mirà fixament a Fra Petúnia caient-li la bava de plaer al veure a aquell fraret tant jove, tant ros i tant fi, amb els ulls blaus com el blau del mar. Fra Petúnia envermellí al detectar la mirada de brutícia i de plaer que li va dirigir el Maligne. Passaren ven bé trenta segons interminables de mirades lascives… Moment que fou aprofitat per Sant Jordi per aixecar-se. Treure’s la seva gegantina espasa i tallar en rodó el descomunal gland de Satanàs. Se sentí un udol esgarrifós!

– AAAAAUUUUGGGOOORRFFFNYNY!!! AAAAAUUUUGGGOOORRFFFNYNY!!!

I ràpid com el vent, el nostre Cavaller Català arrencà la pica de l’aigua beneita que era plena a vessar de tant preuat líquid i la llençà pel damunt del cos del repugnant i fastigós Maligne! Del cos de Satanàs començà a sortir un fum espès, la pell li va anar caient per terra entre mig d’esgarrifosos udols.

El monstruós penis, ja l’havia agafat Fra Ciril, -el fuster de l’Abadia- que se l’emportà corrents per posar-lo a una urna, per a que servís d’exemple als frarets, del que feia Sant Jordi als pecadors. Satanàs udolà.

– Jordi, madarikatua! Ikusiko dugu elkar berriro! Satanasek zin egiten dizu!Jordi, jo et maleeixo! Malparit! Tornarem a veuren’s! Paraula de Satanàs!

– Si, é possible! Però tu sense tita!  -li ventà el nostre Sant Patró.

I es va sentir un alegre renill del Tramuntana, el cavall blanc de Sant Jordi, company de correries de tant noble Cavaller.

“NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!”

I un cor de Querubins, amb els instruments per a cobla, començà a tocar una dolça cançó catalana cantada per un Querubí polifacètic que feia poc que havia pujat a la glòria. Morí porrat fins al cap de munt, -per això va pujar a la glòria-. Les mares i les filles histèriques el ploraren molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s