Capítol XX: El combat final – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

La lletra de la cançó parlava de les virtuts de tan noble i valerosa raça catalana. Gent que defensa a la gent de fora i no defensa a la gent de casa. Gent ferma, despresa, amb collons i trempera. Acollidora de les ètnies que rebutgen els altres països de tot lo món descobert. Niu d’ONG’S i d’associacions de tota mena. El Maligne enfollit de ràbia es va llançar al damunt de la Comunitat de frares que fugiren xisclant. Però Sant Jordi, patró de Catalunya, estava a l’aguait de la fera i l’enforquillà amb sa temuda llança. I d’aquesta manera el posà als peus de la Mare de Déu del Cup. “NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG! NANG!” Els frares, amb l’Abat al capdavant, tornaren a entrar a l’església i foren testimonis del bell prodigi. El Maligne, als peus de la Verge, udolava com un animal ferit de mort. Una llum enlluernadora sortí del voltant de la imatge de la Verge. Els frares, s’agenollaren tot pregant amb amor filial a la Mare de Déu.

[Read more…]

Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.

– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!

[Read more…]