Capítol XVII: La plana major de l’infern ataca de nou – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore va encendre una cigarreta, va fer un parell de pipades i la va llançar al paviment. Va agafar un taxi i va donar un ordre seca.

– A l’aeroport, ràpid.

El taxista va enfilar a gran velocitat l’autopista i es plantà en pocs minuts a  l’aeroport. El Cardenal Salvatore va baixar del taxi. Molt lentament es va dirigir al mostrador de la companyia que realitzava el vol per tramitar el bitllet i, després, es dirigí a la sala d’espera per a viatgers de primera classe. Pel camí se li va creuar un pidolaire. Aquest trinxeraire va aturar al Cardenal i li va demanar uns cèntims. El cardenal Salvatore se’l va mirar amb ulls malignes. El pidolaire era fort, barroer, un gall de corral. Però va tenir por del Cardenal. Volia fugir però no es podia moure. La seva Eminència va obrir el maletí i va treure un matxet grandiós. Li va donar al pidolaire tot dient-li.

– Fes-ho!

S’apropava una mare molt jove amb el seu infant de pocs mesos als braços. El moneder li penjava descuidadament, balancejant-se al seu pas. El Cardenal Salvatore va entrar a la sala dels vips i va seure contemplant l’escena. La sala era mig plena i els homes de negocis estaven llegint diferents revistes d’economia.

El pidolaire es va aturar d’avant de la dona jove. Ella aguaitava al seu infant somrient-li, fent-li moixaines. Aquell perdulari, sense dir-li un mot, li va clavar al mig del ventre el matxet, fins el puny. La mare va deixar anar un gemec. Va volgué prémer molt fort al seu nadó prop del seu pit. Però a mida que es quedava sense un alè de vida, l’infant se li esmunyia de les mans i queia a terra rebotant pel fred paviment, encerclat per una grandiosa bassa de sang. Uns esfereïdors plors de la criatura se sentiren per tota la terminal. El pidolaire va agafar el moneder de la dona i va fugir, aconseguint esmunyir-se del control dels carrabiners.

El Cardenal Salvatore va fer una riallada cruel. Va agafar una revista i la fullejà. Els altres ocupants de la sala no s’havien pas adonat del que acabava passat. Un grapat de ciutadans estaven atenent a la mare i a l’infant. Una ambulància els recollí immediatament. Per ella poc pogueren fer, era morta, Al nadó, van portar-lo a un centre mèdic, encara era viu.

Uns carrabiners van entrar a la sala privada i van interrogar-los amb molta correcció, però ningú havia vist res. Un carrabiner va besar l’anell del Cardenal Salvatore que somrigué complagut. En aquell moment els van cridar per megafonia. El seu vol sortia direcció Barcelona. Ràpidament unes cintes mòbils els deixaren fins a l’avió. El cardenal Salvatore va seure i va començar a meditar en tot el que havia succeït uns mesos enrera. Treia foc pels queixals. Sentia un odi terrible envers els humans. Un odi que anava creixent per moments. Era un odi incontenible. “Bé pel pidolaire! va pensar, d’aquí un parell de mesos el tindré amb mi! L’agafaré de secretari, m’interessa!” I una altra riallada sortí de les profunditats cavernoses de la seva gola. Va recordar un vespre, que una companya seva va telefonar al Cardenal Putani, dient-li que tot havia anat bé. Va pensar: “I en Putani em va telefonar a mi donant-ho per fet! I ara ja veus, hem d’anar-hi els tres per arreglar-ho! Quin personal hi ha! Cony de dona!” Ara els tres farien les gestions. Tindrien una transcendència i una crueltat letals. Es trobarien abans de quinze dies i tot quedaria arranjat.

L’avió va començar a enlairar-se i la seva Eminència, des de la finestreta, va veure com la pista era envaïda per una dotzena de cotxes de policia. Tenien ordre de retenir a tots els passatgers d’aquell vol. Sospitaven que els vips no havien dit la veritat. Des de l’aire, el Cardenal Salvatore va riure a pleret. Satisfet, es va relaxar i va tancar els ulls. Es començava a trobar francament de molt bon humor. Va fer una reflexió; les Diableses, per algunes coses eren molt competents. Per altres eren un autèntic desastre. Ell havia volgut investigar la Gran biblioteca del Vaticà, concretament l’anomenada “Sala de les Tenebres”. Mai havia rebut l’autorització. Allà hi ha tots els llibres de bruixeria, màgia negre i l’arbre genealògic dels mal anomenats Àngels Rebels o Àngels Caiguts. Hi ha informació de les Diableses. Va pensar: “Quan torni al Vaticà aquesta vegada aconseguiré el permís, costi el que costi.”

Catalunya era el país on es dirigien les seves Eminències. El Cardenal Condonni, el Cardenal Putani i el Cardenal Salvatore. Quan arribessin a Barcelona ja contactarien entre ells.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s