Cloenda: L’Abadia de la Mare de Déu del Cup

Estàs a punt de llegir el darrer capítol de la novel·la original que hem publicat a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El refectori era ple de frares. Només hi faltaven els desapareguts, els que havien mort i el que havia fet l’ascensió al Cel. Ah, i el sonat de campaner! Els demés hi eren tots. Fou un sopar excel·lent, per refer forces i per guarir velles ferides. El va presidir la imatge de la Mare de Déu del Cup i el Nen. Tots els frarets brindaren per ella. Els frarets parlaven de la nova collita i de les noves etiquetes de vi. Ja a les postres, l’Abat Tomeu digué uns mots a instàncies de la Comunitat.

– Frarets meus. Veig apropar la meva fi! Plagui a Déu, en ma vellesa, lliurar-vos l’Abadia en pau!

– NOOOO! NOOOOOO! No ens podeu deixar orfes! -bramulaven els frarets, entremig de forts plors.

Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.

– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!

Capítol XVIII: El roser

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Ja feia quinze dies que Fra Petúnia havia marxat a comprar un roser que només fes roses blanques. A l‘únic lloc on havien aconseguit aquesta mena de raça o ètnia uns enfollits científics era a la Blanca Subur. I allà s’havia dirigit aquest trempat fraret. A l’Abadia feia dies que no en sabien res i certament tenien un gran amoïnament.

Fra Galderic estava endormiscat. Van trucar a la porta de l’Abadia. Eren les nou de la matinada. Fra Galderic, com sempre va deixar anar tot el seu repertori casolà.

– Cago’m tot! Cago’m tots els Sants del calendari! Cago’m la mare que us va parir!

Capítol XVII: La plana major de l’infern ataca de nou – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore va encendre una cigarreta, va fer un parell de pipades i la va llançar al paviment. Va agafar un taxi i va donar un ordre seca.

– A l’aeroport, ràpid.

El taxista va enfilar a gran velocitat l’autopista i es plantà en pocs minuts a  l’aeroport. El Cardenal Salvatore va baixar del taxi. Molt lentament es va dirigir al mostrador de la companyia que realitzava el vol per tramitar el bitllet i, després, es dirigí a la sala d’espera per a viatgers de primera classe. Pel camí se li va creuar un pidolaire. Aquest trinxeraire va aturar al Cardenal i li va demanar uns cèntims. El cardenal Salvatore se’l va mirar amb ulls malignes. El pidolaire era fort, barroer, un gall de corral. Però va tenir por del Cardenal. Volia fugir però no es podia moure. La seva Eminència va obrir el maletí i va treure un matxet grandiós. Li va donar al pidolaire tot dient-li.

– Fes-ho!

Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’endemà, a les cinc de la matinada, tots els frares eren a la vinya, degut als últims esdeveniments anaven endarrerits de feina i calia posar-si de valent. L’únic fraret que no treballava el camp era Fra Bernardí, el nou campaner. No hi havia manera de fer-lo baixar del campanar. Estava enfollit amb el seu nou càrrec. “L’Abat Tomeu m’ha dit que tinc el pòndol del campanar fins que el Senyor em cridi”, els hi deia als frares que s’acostaven per fer-lo baixar mentre els hi llançava una pluja de rocs. Havia pujat amb previsió, un munt de queviures, podia aguantar un llarg setge. Tocava totes les melodies. Era un erudit en el art de tocar les campanes. Els seus germans de Comunitat es deien:

– Es veu que allà en el món del pecat tenen una cosa que es diu “fil musical”. Et posen música tot lo dia, però has de pagar cada més un grapat de centimets. I guaita, naltros tenim la música en directe i no ens costa ni cinc. A més, Fra Bernardí afina molt amb les campanes.

Capítol XIV: La butlla – 1a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu va anar a la seva cel·la per veure com el futur màrtir li havia deixat la cambra. Fra Gaugeric, era un fraret que aguantava totes les putades que li feia la Comunitat sense dir res. (“He pensat putades? -rumià l’Abat- volia pensar, totes les ordres”). Si seguia així, complia les ordres que se li donaven i no es tornava boig, veritablement seria un gran màrtir i un gran sant. I va entrar a la seva cel·la.Aaaaaaaagh! Lo diable s’ha cagat damunt la meva taula!! Frarets!! A mi!! Via fora! Via fora! Desperta ferro! A mi la Comunitat!

Deu o dotze frares entraren a l cel·la de l’Abat Tomeu que jeia a terra, una lipotímia l’havia deixat fora de combat. Al damunt de la taula hi havia una tifarada descomunal. Tots els frarets van exclamar.

– Oooooooh! Lo dimoni s’hi ha ben cagat!

Capítol X: L’Abat Tomeu i la “Reverenda Madre Superiora” – 1a part

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu sentia un nus a la gola pensant en el martiri i mort de l’Abat -i de moment- Beat Prepuci, i per collons futur Sant! Ja tenia el lloc pensat a l’església, per fer un altar i una escultura. El que no tenia tant clar, es què cony en faria del “Becario Torcuato”. Com a mínim es mereixia una menció en les històries de l’Abadia que faria imprimir. Faria imprimir unes estampetes i l’estamparia allà al paper, ben acolorit. Parlaria amb Fra Doroteu, que era l’impressor i il·luminador dels llibres de l’Abadia. Després, faria el seguiment del roser de roses blanques que faria portar de la Blanca Subur. Fra Petúnia li havia dit que la vila era la flor de la puresa, i eixos rosers -amb pedigrí- només eixien en aquesta pura població de la costa catalana. Per cert, eren molt buscats.

Capítol VII: Es posa a votació

Nou capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, la novel·la de sàtira religiosa que cada cap de setmana publiquem a benegre.cat. En aquest VIIè capítol, l’Abadia decideix si acull les novícies del convent de Las Arrepentidas del Triste Aborto. Coneixeran els frarets les anhelades femelles? Si encara no llegeixes la nostra novel·la, recupera els capítols anteriors clicant aquest enllaç.

Sor Virtudes va gemegar. La lipotímia era una cosa, el cop que es va donar en caure estava mig previst i acceptat. Però amb els cops de garrot que li va donar l’ancià Fra Galderic, no hi contava pas. Va obrir els ulls. Es veié encerclada per una munió d’homes barbuts amb uns hàbits fets amb tela de sac -ella no els havia vist mai- amb sandàlies i amb una fortor a boc molt reconcentrada. Un udol va sortir de la seva gola.

– Aaaaauuuuuuuuu!!
Fra Galderic es va aixecar els seus hàbits i va arrencar a còrrer, ensenyant els seus venerables al mateix temps que xisclava.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Se’ns menjarà, se’ns menjarà a tots!
L’Abat Tomeu, va dir ràpidament a la “Reverenda Madre Superiora”.
– “Reverenda Madre”, siau benvinguda a L’Abadia de la Mare de Déu del Cup.
– “Quién sois vós? ¡Qué dolor siento en la cabeza! ¡Oh! ¡Todo mi cuerpo está magullado!”
– Sóc Fra Tomeu! L’Abat d’aquesta Abadia.
– “¡Gracias Dios mío! Qué me ha sucedido buen Abad?”
– Primer us portaré a una cel·la. ¡Fra Pierrot!
– “Oui mon Abat?”
– Agafeu un còdex i prepareu algun elixir per a aquesta pobra dona.
– Segà un plaeg, jo la posagué bona. -I Fra Pierrot va marxar tot content a preparar alguna formula magistral.
– Fra Bogamil, escoltau-me.
– Sí Fra Tomeu, bon Abat, maneu.
– Vós que sou manescal. I abans, en la vida mundana i de pecat, ferràveu els bous. Us veieu amb cor d’agafar en braços aquest tros de femella i portar-la a la cel·la que hi ha al costat de la meva?
– No ho dubteu pas mon Pare, us la hi portaré.
I agafant la “Reverenda Madre Superiora”, -que de fet no tocava ni quarts ni hores- talment com si fos una ploma, la va portar a la cel·la que li havia dit el Pare Abat. “Sor Virtudes” bramava i udolava emocionada i plena de joia.
“- Es el maravilloso Arcángel Gabriel, con su pelo rubio lleno de tirabuzones, que se me lleva al cielo. ¡Aaaaaaaauuuuu!”

Capítol VI: Las Arrepentidas del Triste Aborto

Nou capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, la novel·la de sàtira religiosa que cada cap de setmana publiquem a benegre.cat. En aquesta ocasió, la nostra estimada Abadia rep a Sor Virtudes de Las Arrepentidas del Triste Aborto. Per molts frarets, la primera vegada que han vist una femella. Si encara no llegeixes la nostra novel·la, recupera els capítols anteriors clicant aquest enllaç.

Mentre Sor Virtudes preparava la maleta, va pensar en la conversació que havia tingut amb el metge, el doctor Gustavo, feia just un mes enrere.
– “Doctor Gustavo.”
– “Dígame usted Reverenda Madre.”
– “Mis novicias se me están poniendo pochas estoy preocupada.”
– “Ahora mismo les echo un vistazo Reverenda.”

I els va fotre una ullada. I després de mirar-se-les bé, va arribar a la conclusió que tenien un fort estrès, i, a més, els trobava alguna cosa anormal. La solució fou ràpida, fora problemes.
– “Reverenda Madre, si quiere usted salvar a su cosecha, lléveselas a tierras catalanas. Concretamente a una Abadía, la que lleva por nombre L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, que no sé qué coño quiere decir. Durante nuestra cruzada de liberación nacional, robamos, quiero decir tomamos prestados, cinco toneles de roble de cinco mil litros cada uno! Dejando parte de nuestro botín a los perros catalanes. Yo ya les decía a mis camaradas ¡Dejaos de hostias! ¡Dejad los archivos y vamos a por todos los toneles! ¡Eso sí que no tiene precio! ¡¡¡Había dos toneles de roble de diez mil litros cada uno!!! Y allí se quedaron. Los habría fusilado a todos, y ¡esto que eran de mi bando! ¡Bergantes!”
– “Pero doctor Gustavo! ¡Esto es robar! ¡Aunque sean catalanes! Qué pillín es usted!”

Capítol V: La pregunta del milió

Recupera els capítols anteriors de “L’Abadia de la Mare de Déu del Cup” clicant aquest enllaç.

– Vols fer-me alguna pregunta Fra Sever?

Fra Sever, s’escurà la gola i va deixar anar.
– Amb tota humilitat i sense mala intenció, i tenint en compte que vinc de fora de l’Abadia on el pecat regna, sí que us en voldria fer una, Pare Abat.
– Quina, fillet meu?
– Pare Abat, per què un ordre religiós com el vostre…
– Nostre, fillet meu, nostre.
– Perdoneu mon Pare. Per què un ordre religiós com el nostre no admet dones?
– Aaaaaaai! Fillet meu! El jovent sou atrevits. Ara mateix dono resposta a la teva pregunta. Estàs còmode?
– Sí, Pare.
– I vós, Fra Doroteu?
– Ja m’he assegut bé, Pare Abat.
– Doncs començo. Fra Doroteu, tindríeu la caritat de portar-me un parell o tres ampolles de vi?
– I tant mon Pare!
– Escolliu vós l’anyada.
– No us amoïneu, que m’hi miraré.