Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 3a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

– Aaaaaaaaaaagh! Miracle! Miracle! -bramava enfollit l’Abat Tomeu- I el cor d’àngels? El cor de Serafins on era?

– No hi era pas, mon Pare. Jo restava tant esglaiat… sort que porto sempre a les butxaques dels meus hàbits dues ampolles de vi “Gran Reserva de l’Abadia”. Me les he begut tot seguit, sense respir. Les meves carns han anat asserenant-se.

– Ben fet fill meu, el vi pres amb mesura ens dona pau tranquil·litat i ens fa l’ànima més pura. Què més?! Què més?!

– Aquests pobres ulls humans han vist a Sant Jordi en carn i ossos!

– Verge del Diví Part! Lleveu-me la vida!

– Bon Abat, el nostre Patró és immens! Aquell petit del bigoti, s’acolloniria! Sant Jordi, feia gairebé tres metres d’alçada. Tenia els cabells llarcs i rossos com fil d’or! Els ulls eren d’un blau extraordinàriament intens. La pell de la seva faç era blanca-bruna. Un nas grec coronava el seu rostre. Tot el cos anava cobert per una poderosa armadura d’argent! -aquí  Fra Bonifaci, va començar a plorar sense parar.

– Seguiu, Fra Bonifaci! Seguiu!

– Aaaah! No puc, bon Abat, no puc! -plorava com la Maria Magdalena després d’haver pecat, repenedida tota ella de les seves miserables culpes.

– Prou! -digué l’Abat Tomeu-. Teniu! Beveu, tasteu aquest vi “Clos de l’Abat Tomeu”, no l’ha begut mai ningú! Només el faig per mi!!!

I li donà l’ampolla a Fra Bonifaci, que s’hi ben amorrà buidant-la tota.

-Aaaaah! Ara em sento reconfortat! Quin elixir més extraordinari! Què en teniu més,  mon Pare?

– Coooooooooooony! Seguiiiiiiu! Seguiiiiiiu!

-Fra Joan M.ª i Sant Jordi han parlat una bona estona. Sant Jordi lo nostre patró anava devorant el Jabugo. Ha demanat vi per a ell i el cavall! Fra Joan M.ª, ha obert l’aixeta de la bota i he sentit que li deia al nostre gloriós Patró “Aquí teniu el millor vi de l’Abadia de la Mare de Déu del Cup. És de l’anyada del 69!” I Sant Jordi gloriós s’hi ha amorrat seguit de Tramuntana, el seu fidel cavall. Mon Pare, se l’han fotut tot!

– Verge de l‘Ecologia! En Vós confio!

-He sentit com el fraret Joan M.ª preguntava a Sant Jordi, “Sant Jordi, quan alliberareu el meu brut, trist, i dissortat país?”

– I Sant Jordi s’ha tret la seva gegantina llança -jo mai havia vist una cosa de tanta magnitud- i li ha dit “Ara mateix començaré a lluitar per alliberar la teva terra. Tramuntana!”, cridà amb veu de tro, i se li ha apropat el cavall… i quin cavall! El que m’ha impressionat més, han sigut els seus ulls i les seves parts nobles.

– Com són els seus ulls Fra Bonifaci?

– Vermells com el foc! Carregats d’odi!

– Verge de la Natura! Protegiu-nos! I les parts nobles?

– Eren nobles. Com les de les escultures dels Déus Romans!

– Cony!!!

– Com us ho dic! Sant Jordi ha pujat al cim del cavall. I creieu-me bon Abat feien por! El cavall era impressionant. Protegit el cap i el cos amb les defenses també d’argent, i el nostre patró enfundat en l’armadura de plata feien fresa! Sant Jordi amb la seva gegantina llança a les mans, ha mirat fredament al Fraret Joan M.ª, -que té un parell de collons, doncs ha aguantat la mirada impassible- i li ha dit amb veu de tro “Fra Joan Mª, demana’m el que vulguis, per mitjà de l’Altíssim t’ho concediré”. Llavors, mon Pare! Un huracà horrorós ha desencadenat la seva força al damunt d‘on Nos estàvem. Uns trons espaordidors s’han apoderat d’aquell lloc. Ha començat a caure aigua bullent del Cel! Cremant-me a mi pobre pecador les meves carns impures! Llamps fenedors creuaven el cel caient a prop dels nostres cossos! M’ho he fet tot al damunt!

– Verge de l’Ecologia! Vull tenir l’ànima ben pia! I Fra Joan M.ª, què ha fet? Què ha fet? Tenia por? Defallia el seu ànim?

– Restava dret. Restava erecte. Aguantant el penò amb la nostra sacrosanta Senyera. No semblava pas d’eixe món!

– I què ha demanat el bon fraret, Fra Bonifaci?

– Sabeu què ha demanat? Escolte-ho bé Abat Tomeu. Aquests són els seus mots: “Sant Jordi, vull anar al Cel, amb Sant Josep, la Mare de Déu, el Nen Jesús i els Reis Mags de l’Orient, Melcior, Gaspar i Baltassar.”

– Això ha demanat el meu fraret Joan Mª? Això ha demanat?

– Ben cert bon Abat, ben cert! Podia haver demanat: “Vull vint-i-cinc femelles que tinguin ben gegantes les mamelles.” Doncs no, no ha demanat pas això. Ha demanat anar a la glòria celestial amb els Reis Mags de l’Orient!

– Quanta bondat hi ha en el cor d’aquest fraret! Beneïda sia la mare que el va parir! Porteu-me’l ara mateix puig vull parlar amb ell! Aaaaah! -plorava el Pare Abat.

– No pas!

– Com dieu, Fra Bonifaci?

– Ja no és aquí amb Nós!

– Doncs on és Fra Bonifaci? A on és?  -preguntà amb gran ansietat l’Abat.

– Enmig de les forces de la natura desencadenades -jo pensava que no podria resistir-ho-, Sant Jordi l’ha assenyalat amb la seva gegantina llança al bell mig del seu mundà cos i li ha dit amb veu profunda “Que es faci doncs la teva voluntat Fra Joan M.ª, puja al Cel!”I ha fet l’ascensió al Cel com el profeta Elies! Aaaaah! I un cor d’àngels voleiant com aus galanes pel damunt de les nostres testes, han començat a cantar “La Vall del Riu Vermell”. No puc més! No puc més! Se’m trenquen les entranyes només de pensar que mai més veurem aquest Sant Baró! Aaaah!

– Miracleeee! Miracleeee! -udolava enfollit l’Abat Tomeu, posat d’empeus- El farem Beat! Per collons el farem Beat! I etiquetarem un vi que portarà el nom de “Vi del Beato Juan”. El vendrem a tot españa i fins i tot al Vaticano. Desperteu a Fra Bernardí! Que repiquin les campanes! Al·leluia! Al·leluia! Un altre miracle a la nostra Abadia! I vós heu set testimoni directa d’aquesta gràcia celestial! Fra Bonifaci, us adoneu que del Cel us plouen les gràcies?

Ompliren altre cop els gegantins gots i se’ls begueren amb gran plaer. I es va sentir a la cel·la de l’Abat Tomeu un cor -aquesta vegada de Querubins- cantar dolçament.

– “Puff era un drac mààààgic que vivia al fons del maaaar, però sol s’aburria moooolt i sortia a jugaaaar…”

– Aaaaaah! Aaaaaaaaaaaah!

– Vull lliurar la meva ànima al Senyor! -Udolava l’Abat Tomeu.

– I jo la vull lliurar a San Santiago! -Bramulava Fra Bonifaci.

– Si aquests fets miraculosos els sap el nuncio dels españols, sabeu que fotrà?

– Què, bon Abat, què farà?

– Ho assabentarà als de la Cúria i aquesta gent faran arrancar totes les vinyes. Portaran l’edifici del Vaticà, aquell que hi ha a la Plaça de Sant Pere, i el montaran aquí peça a peça. I ens fotran a fora de la nostra Abadia!

– Nooooooooooooo! això noooooooooooo!

– Sí! Sí! I ens prendran la nostra Marona, la Mare de Déu del Cup amb el Nen inclòs!

Fra Bonifaci, amb els ulls sortint-li de les conques i completament ensangolits, tot ell vermell com un titot, donant forts cops de puny a la taula bramà.

– Defensaré amb ma vida nostra Abadia, “hasta la última gota de mi sangre”

– Cony, perquè això últim ho heu dit amb llengua estranya?

-Perquè jo abans d’entrar a l’Abadia, per uns dies vaig ser “caballero legionario,” després vaig desertar.

-Verge Pura! -exclamà bocabadat el Pare Abat.

Els dos van agafar llurs gots, els van omplir fins dalt, i els van buidar fins el final, quedant adormits amb el cap al damunt de la taula. Mentre tant els Querubins s’ho passaven de puta mare, deixant anar al damunt dels dos frares tot el seu repertori Nadalenc, que era el més emotiu que tenien.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s