“Algú s’ha endut la bandera espanyola, no crec que hagi marxat per la seva pròpia voluntat”. Així parlava Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, en explicar que ha interposat una denúncia als Mossos d’Esquadra per començar “la recerca i captura de la bandera espanyola, viva o morta”. Després d’haver-la sustret del Parlament en un rampell nacional d’ejaculació precoç, Bertran i Tena (SI) van fer-la arribar al Museu tot dient “eh? Eh? Ho pilleu, eh?”.
El Museu d’Història de Catalunya denuncia la desaparició de la bandera espanyola que Solidaritat va retirar del Parlament
La primera Bressola, per Enric Marco
Aquests dies, recordo molt l’estiu del 1976, quan vaig ajudar cinc joves mestres de la Catalunya Nord -en Miquel Mayol, la Maria Àngels Falqués, en Jordi Auvergne, l’Úrsula Ferrer i en Jordi Planes- a crear la primera escola en practicar la immersió lingüística en català en aquest territori. Després de l’alliberament de Flössenburg , vaig fixar la meva residència a Perpinyà i vaig crear el Grup Cultural de la Joventut Catalana amb l’ajut d’en Pau Roure, amb l’objectiu de lluitar en defensa de la llengua i la cultura catalana.
L’onze de setembre, per Enric Marco
L’onze de setembre és un diada que a casa es amaguem sota el llit. Un besavi meu, per qui porto el nom, el 1714 va defensar Barcelona al costat de Rafael Casanova, aleshores conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. L’onze de setembre del 1973 estava treballant amb el president xilè Santiago Allende quan una part de l’exèrcit comandat per Augusto Pinochet va donar un cop d’estat. L’onze de setembre del 2001 prefereixo oblidar-lo perquè tenia una cita al restaurant Windows on the World de Nova York.
L’Estatut de Núria, per Enric Marco
El 2 d’agost el 1931, el poble de Catalunya va recolzar massivament l’Estatut d’Autonomia que havia liderat Macià des de la recuperació de la Generalitat. Un text sobiranista que havíem parit a Núria, en reclusió, un parell de mesos abans. El govern espanyol trigaria més d’un any en aplicar-lo i, quan per fi va arribar el moment, va durar quatre dies. Si és que no aprenem, no sé perquè ens entestem en anar fent Estatuts. Aquesta és la història de com vam escriure i lluitar el del 1932.
La Presa de la Bastilla, per Enric Marco
A la meva llarga vida les he vistes de tots colors. Un dels episodis on el color fou el roig -per la sang i el foc- va tenir lloc el 14 de juliol del 1789, quan els parisencs van prendre per la força la Bastilla donant el tret de sortida a la Revolució Francesa. Van rodar caps, literalment. Els excessos monàrquics eren aleshores motiu de revolta. Com han canviat els temps. Aquesta és la crònica de com vaig idear i planificar un esdeveniment històric que canviaria el món per sempre més.
La formació dels Beatles, per Enric Marco
El 6 de juliol del 1957, John Lennon i Paul McCartney es van conèixer en una fira de Woolton, a Liverpool. No va ser fruit de la casualitat sinó resultat de la destresa social que vaig adquirir a Flossenbürg, que em va permetre saber com connectar amb les persones. De seguida vaig saber que s’entendrien i per això vaig presentar-los, d’alguna manera intuïa que podien fer grans coses junts. Aquesta és la seva història, la dels primers compassos de The Beatles.
La Llei Seca, per Enric Marco
Fa gairebé un segle que vaig arribar a les Amèriques, a bord del Titanic en un accidentat viatge. Després del rescat, em vaig establir a Xicago per viure en primera persona allò del “American Way of Life”, un estil de vida molt còmode però durant el que no teníem ni gota de vi per celebrar-ho. I és que l’1 de juliol del 1916, sota el mandat del President Wilson, va entrar en vigor la famosa Llei Seca. Sort que alguns teníem recursos per torejar-la.
Les primeres eleccions generals després del franquisme, per Enric Marco
El 15 de juny del 1977 va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la llarga nit del franquisme. Feia 41 anys que no votàvem i ens va sentar de meravella. Adolfo Suárez va guanyar clarament gràcies als meus consells mentre era el seu assessor, feina que em vaig guanyar gràcies a -o per culpa de- l’experiència de Flossenbürg. “Enric, tu eres un demócrata, quiero tu ayuda para ser Presidente”, recordo que em va dir.
El naixement de l’Ànec Donald, per Enric Marco
El 9 de juny del 1934, la primera pel·lícula del Donald Duck, el conegut ànec animat, va veure la llum. Va ser la culminació d’una llarga cocció a la factoria Disney, un procés en el que vaig estar directament involucrat per les meves capacitats creatives. Dick Lundy i jo vam parir un personatge que ja és llegenda tot i que, com passa a vegades, tot el crèdit se’l va emportar ell. A mi, el personatge em va calar fons i recordo llargues nits a Flössenburg dibuixant l’ànec Donald a les parets de la meva cel·la. Aquesta és la història.