Capítol XVII: La plana major de l’infern ataca de nou – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Condonni estava ben escarxofat a la butaca de primera classe del tren d’alta velocitat que sortia de Roma amb destinació a Barcelona. Aquella obra faraònica que unia tot Europa, era molt més segura -pensava ell- que l’avió. El disseny del tren era semblant al d’un avió. La velocitat era excel·lent, tres-cents cinquanta quilometres per hora. L’hostessa ja havia servit l’esmorzar. Va tornar a passar per veure si algun passatger volia menjar alguna pasta. Li va cridar l’atenció, que de tot el passatge, només hi hagués hagut una persona que no hagués volgut l’esmorzar. Al passatge se li servia cafè amb llet, bunyols de santa Teresa, pets de monja i un got petit amb licor de Santa Llúcia. Tot estava molt ben presentat en una safata, amb el detall de la companyia ferroviària d’adjuntar-hi una Bíblia.

 L’hostessa, va sorprendre’s en veure com el Cardenal havia posat una espantosa cara de repugnància quan ella li va portar la safata amb l’esmorzar i li va entregar La Bíblia. Tot va ser rebutjat enèrgicament, de males maneres. Ella va pensar: “tant sols per tenir una Bíblia que després pot regalar, pagava la pena acceptar-ho”. Una religiosa que viatjava en el tren, feia estona que havia vist al Cardenal. Volia confessar-se urgentment. Havia pecat i ara estava repenedida. En veure a l’hostessa li va dir:

– Senyoreta, ja sé que està prohibit anar al reservat dels vips, però voldria parlar amb el senyor Cardenal. Tinc escrúpols de consciència i no puc viatjar tranquil·la.

L’hostessa comprensiva li somrigué.

– Està prohibit anar-hi, però vagi tranquil·la. Li diré una cosa, el veig un Cardenal molt estrany.

– Oh! sap que els hi passa senyoreta? Es que tenen tanta responsabilitat al damunt de les seves espatlles que a voltes semblen tibats, però són uns sants barons. Nosaltres les religioses en la intimitat els anomenem, Big Babies.

– Si vóstè ho diu… Per cert que té calor germana? Està molt vermella.

– Es que sóc una golafre i he repetit tres cops. L’esmorzar, era molt bo!

– Ha ha ha! Doncs bon profit. Així de pas té tres Bíblies!

– Ben cert. No fan mai nosa. Sempre hi ha gent per a regalar aquest llibre Sagrat.

Es va aixecar i es va dirigir al reservat de primera classe, on el Cardenal Condonni tenia els ulls tancats i respirava plàcidament. La religiosa li va posar la mà al braç al temps que li deia.

– Perdoni Eminència…

El Cardenal Condoni va obrir els ulls i la va mirar fixament. La religiosa insistí.

– Eminència, per pietat, vull confessió! Doneu-me l’absolució. No vull anar a l’infern amb el Maligne. Estic repenedida del que he fet!

El Cardenal Condonni se la va mirar fredament, amb els ulls cruels. Va obrir la boca i uns ullals descomunals aparegueren pel seu dentat. Somrigué cruelment i amb veu cavernosa li va dir.

– Torna al teu lloc. Avui al vespre seràs per sempre més amb mi!

La religiosa va empal·lidir. Va sentir un dolor molt agut al pit. Se li escapà un gemec i va caure a terra víctima d’un infart, quedant estesa al reservat dels vips.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

El Cardenal Putani va agafar un taxi i va ordenar al conductor.

– Al port!

El taxista, com a bon ciutadà romà, va anar a gran velocitat fins portar al destí a la seva Eminència. Un cop arribats al port, el Cardenal Putani va anar a l’oficina de la companyia naviliera a fer les gestions per l’embarcament i, després, es dirigí a la sala reservada per als passatgers de primera classe, esperant ser cridats per començar el viatge. El Cardenal Putani estava de molt mal humor. Res no sortia bé. Pensà, en Condonni és més… com el definiria, més pacient? Potser sí. Però ni ell, ni el Cardenal Salvatore eren d’aquest manera.

Unes hostesses van aparèixer a la sala assabentant als passatgers que el transatlàntic que feia escala a Barcelona estava a punt per a rebre’ls.  Un monovolum els va recollir i els va deixar a la mateixa escala del vaixell. L’escala fixa era pel passatge regular. La cinta mòbil era pels vips. Va posar-se a la cinta mòbil, i va anar pensant amb la telefonada que li havia fet un vespre de feia pocs dies una delegada seva. Segons li va dir, tot anava bé i estava ben lligat. Aleshores, què havia succeït en tan poc espai de temps? La cinta mòbil ja l’havia deixat a la coberta del transatlàntic de luxe. El sobrecàrrec, en veure el Cardenal, li va voler donar un servei personalitzat i es va dirigir immediatament a ell dient-li:

– Eminència, serà un honor acompanyar-vos a la vostra cabina. Quin número teniu si us plau?

– El 666.

El sobrecàrrec restà sorprès, doncs les cabines vips estaveen numerades de l’u al tres-cents.

– Perdoneu Eminència, però aquest número no hi és. Em fa l’efecte que us haveu confós.

El Cardenal Putani va mirar fixament al sobrecàrrec. Uns ulls vermells, cruels, atravessaren aquella persona. El sobrecàrrec va dir com un autòmat.

– És cert, la cabina 666 és aquí. Entreu si us plau. Ara mateix compliré les vostres ordres.

Efectivament, a la porta de la cabina, hi presidia el número anteriorment esmentat. El Cardenal Putani es va instal·lar satisfet a la seva cabina. Va mirar per l’ull de bou. Va sentir un crit esgarrifós. Va veure com un home es llençava a l’aigua amb una corda al coll lligada a una àncora de mida mitjana. Era… el sobrecàrrec. Va somriure amb cruel complaença.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s