“La pau està molt sobrevalorada”

Jeremies Ferrando. 28 anys. Pontils (Conca de Baberà).
Una fotografia de color sèpia. Empalagosa. Molt Instagram. Hi surt Jaume Barberà. Sense pantalons i amb la cara rovellada. Una imatge certament singular. Resulta que ara també condueix el TramBesòs dels diumenges a primera hora. És l’estampa de la crisi. El periodista de moda fent hores extres per poder mantenir els seus. La humanitat ha perdut el control. Senderi is not found, que diria un informàtic. Benvinguts a la rebel·lió de les màquines. La febre pel joystick multiplicada per mil.

“Els meus ulls tenen la capacitat de veure els morts”

Maribel Padilla. 39 anys. La Riera de Gaià (Tarragonès).
Els bio-ritmes de les persones s’alteren. És el retorn del fred i la foscor. Mesos de núvols sinistres i fulles caducifòlies, en què fins i tot un Paladín a la tassa sembla bo. El vell truc de l’astuta castanyera. Diarrea còsmica per oblidar un estiu d’excessos i Paellador. S’acosta l’aplec del vinagre de Mòdena. Haurem d’untar un CD de La Salseta del Poble Sec en crema after-sun. Coses típiques de cada tardor. Perquè a El Corte Inglés potser ja és primavera. Però a les càries dels meus queixals encara no.

“Busco finançament per construir la meva pròpia narcosala”

Ignasi Piqueras. 11 anys. Sant Just Desvern (Baix Llobregat).
S’ha de tenir la consciència molt tranquil·la, per posar nom als fenòmens naturals. Una responsabilitat enverinada. El típic regal que t’envia Tomàs Molina amb una taca de sang. Perquè la humanitat potser està preparada per a un huracà Katrina. Però encara no per a un tsunami Raimon. És una qüestió purament estètica. Aquella màgia dels desastres globals. I és que tothom té dret a patir una catàstrofe de manera digna. Si la naturalesa t’ataca, que el seu nom almenys sigui ben molón.

“Quan ets zombi, tenir la regla agafa una altra dimensió”

Aurèlia Ponsdomènech. 31 anys. Fondarella (Pla d’Urgell).
Sona música en un Seat León. L’himne de la Ronda Litoral. Polifonies axarnegades que amenitzen el turmentós camí cap a una escola d’adults. Flamenquito rules, diu en Kevin. L’Àrea Metropolitana és així. Dolor i socialisme a parts iguals. Diàlegs apostrofats amb arma blanca. En Sabina i en Serrat cantant a cappella per a les SS. En Tortell Poltrona perdent els estreps en un after de Viladecans. No hi ha prou mercromina per curar tanta ferida. S’ha fet tard. Quan fas pop, ja no hi ha stop.

“Al·là em fa perdudes al mòbil”

Joaquim Xicoy. 52 anys. Bonastre (Baix Penedès).
Diuen que el Wisconsin del segle XVII era un lloc entranyable. Els nyus i els búfals jugaven a la brisca mentre en Jimmy ‘El Llaminer’ li escapçava els mugrons al xèrif d’Old Valley. Quina pupeta, eh? És la frondositat espiritual del quètxup. Als Estats Units, tallar llenya sempre ha estat cosa d’homes. I no és per culpa teva, Gabriela. Sóc jo, que necessito temps. Ja saps: el meu propi espai i aquestes coses que llegeixo en revistes de mobles. Saps què? M’he comprat una visera. El meu tupè ha dit prou.

“Lluito perquè reconeguin el meu dret a practicar el coit amb grapadores”

Màrius Sabaté. 46 anys. L’Espluga Calba (Garrigues).
Homes que volen ser hamburgueses. Hamburgueses amb pantalons curts. La vida és una seqüència d’imatges colpidores. Instantànies confuses que ens condueixen a adolescents post-soviètiques que es compren jerseis amb muscleres (hombreres, que en diuen a ciutat). Es la fiesta sin cal. Persones que lloguen pisos i pisos en què es lloguen persones. Una marabunta de lefa amb regust de pen drive.

“Gràcies a Felip V i les tropes castellanes, el meu rebesavi té un carrer amb el seu nom a Barcelona”

Túnel Casanova. 43 anys. Caldes d’Estrac (Maresme).
Ser descendent de Rafel Casanova és una gran responsabilitat. Sobretot, si et dius Túnel i tens una discoteca amb el teu nom al centre de Barcelona. És el món de la nit. Una mena de tómate algo en mi terraza chill-out, monada. La vella sífilis descontrolada de sobre la Diagonal. Ese peinado que te hace más esbelta, Carlota. Noms i malalties que abans no existien, dissimulats per vestits a ras de figa que no podran impedir la venjança d’un Virolai satànic descomunal.

“M’imagino el no-res com una cosa molt sòrdida: una mena de tumor benigne amb Facebook i Flickr”

Jofre Armengou. 38 anys. Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa).
És molt fàcil creure en les estrelles quan tens un telescopi a casa que te les permet observar. Hores i hores contemplant l’espai exterior. Qui sap si per amagar mancances afectives. Per camuflar una vida plena de frustracions i marisc del barat. Espera. No tot són serpentines de colors. Encara hi ha lloc per a més tragèdia; per a un entrepà de Nocilla de dos colors. Un nen s’ha quedat sense telescopi. El pobre no té ulls. Ni celles. I el seu pare, que és banquer i se l’estima, li ha dit que mai el podrà amortitzar. És la dura llei del mercat. L’oferta i la demanda infantil. La que ens empeny a buscar respostes en estels llunyans. Esperant la justícia redemptora d’un Buzz Lightyear triomfant.

“M’estimo més les hemorroides que la meva dona; és una qüestió de respecte mutu”

Ralph Batllori. 56 anys. El Pinell de Brai (Terra Alta).
De mare nord-americana i pare guerxo, la genètica familiar li ha provocat una mirada esbiaixada de la realitat. Fly on the wings of love, mainada. Fly, baby, fly, us dic. I és que li agraden els tomàquets amb gust de tomàquet, però també els sorbets de llimona amb gust de tomàquet. Flying free, camarada. Potser per això, s’enfunda les camises de franel·la amb la mateixa facilitat amb què Woody Allen es compra tailandeses menors d’edat. Ningú li va dir que això fos maco. Ni gratuït. Pont Aeri.

“La roba interior de color carn és racista, perquè hauria de ser negra a l’Àfrica i groga al Japó”

Vicenta Niubò. 72 anys. Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà).
N’ha tingut prou amb tres frases fetes. Ahà! Les havia après d’antics comediants. Ebony swinger party. Married women need playful boy. Mature professional handjob. Molt més que paraules d’amor. Relacions preadolescents en alta muntanya. Senzilles i tendres. Teenager wet dreams. No en sabia més; tenia 15 anys. Somnis de poetes. Barely legal. Tot just despertava del son dels infants.