Capítol XVIII: El roser

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Ja feia quinze dies que Fra Petúnia havia marxat a comprar un roser que només fes roses blanques. A l‘únic lloc on havien aconseguit aquesta mena de raça o ètnia uns enfollits científics era a la Blanca Subur. I allà s’havia dirigit aquest trempat fraret. A l’Abadia feia dies que no en sabien res i certament tenien un gran amoïnament.

Fra Galderic estava endormiscat. Van trucar a la porta de l’Abadia. Eren les nou de la matinada. Fra Galderic, com sempre va deixar anar tot el seu repertori casolà.

– Cago’m tot! Cago’m tots els Sants del calendari! Cago’m la mare que us va parir!

I va obrir la porta. Es va trobar al seu davant un missatger que li va dir.

– Perdò senyor, no volia destorbar, però porto un roser grandiós. Aquí l’albarà posa que ve de la Blanca Subur. I que el roser és de l’ètnia “Lechal”, què cony es tot això? I es per entregar a aquesta Abadia. M’han dit que l’havia d’entregar personalment a l’Abat Tomeu.

Fra Galderic es va posar les mans al cap i va udolar.

– Al·leluia! Al·leluia!! Ja ha arribat el roser blanc! El roser de la puresa! Espereu-vos bon home, cuito a cercar al Pare Abat! És el que porta el pòndol d’eixa Abadia!

I esperitat tot ell, s’arremangà els sants hàbits. Ensenyant com sempre els seus atributs. Deixant al bon missatger en un mar de confusions.

– Pare Abat! Pare Abat! -udolava enfollit Fra Galderic- han portat el roser de l’ètnia “Lechal”! Què  vol dir això de “Lechal”?  Pare Abat! Pare Abat!

El Pare Abat, va sortir de la seva cel·la amb el breviari a les mans i va preguntar.

– Fra Galderic per la mort de Déu! Què són eixos crits! Estic pregant pels pec…

– Lo roser! Lo roser! Ja es ací!

– Al·leluia! -udolà el bon Abat enfollit de joia-, on és?

– És a la porteria, el porta un noi amb una mena d’olla a lo cap.

– Cuitem, anem-hi!

Els dos, corrents, es plantaren a la porteria de l’Abadia. Bufaven com dos desesperats. Allà hi havia el missatger, amb el casc posat i el roser molt ben embalat i recolzat a terra. Sobresortien curulls de capollets blancs com la llet. El roser tenia quasi els seus  dos metres d’alçada i un tronc gruixut. Es veia un bon exemplar, molt robust i sa.

– Oooooh prodigi! Oooooooh meravella! I Fra Petúnia a on és?

– M’han donat aquesta missiva per a vós Pare Abat. Per cert, us podria demanar una mercè?

– Fill meu demana el que vulguis, que per poc que jo pugui t’ho donaré de bon grat.

– Em voleu beneir a mi i a la meva màquina?

– Fill meu, això està fet. I a més et donaré uns escapularis.

– Oh Pare Abat, gràcies! -i s’agenollà devotament.

Es va treure el casc, portava un pentinat que va sorprendre als bons frares. Tenia com una cresta del clatell fins al davant del front, els laterals eren rapats.

– Fill meu! -li preguntà el Pare Abat-, que et passa ací a la testa?

– Oh i tant! Mai ho havia vist, -va dir Fra Galderic-. Va bé? Aneu més laxat?

– És que així penso més, tinc més memòria.

-Carat! Vinga fill meu, que et beneiré. Anem al costat de la moto.

El Pare Abat el va beneir solemnement a ell i a la moto. Mentre tant, Fra Galderic es va distreure contant el número de capollets que estaven a punt d’esclatar de joia.

– Vinga doncs, jove! Ja pots marxar ben tranquil, que tu i la moto mai tindreu cap accident.

– Per això l’he fet beneir Pare Abat i jo de propina!

– Vine quan vulguis amb els teus amiguets que aquí sereu sempre ben rebuts. Podem fer una xera! Fill meu, records als papes!

– I tant si els portaré, som trenta o quaranta! Com ens divertirem! Adéu-siau, ha, ha, ha!  -Pensà- pobres fòssils! Els hi fotarem tot!

Va engegar la seva màquina infernal fent un soroll eixordador, i es perdé en la llunyania.

Al cap d’una hora d’anar per la carretera, se l’emportava a ell i a la moto un camió de la Gran Bretanya, que a més no es va aturar. No en va quedar ni la cresta. Els dos frares varen entrar a la porteria i van tancar la porta. El Pare Abat va dir a Fra Galderic.

– Us llegiré la missiva Fra Galderic, a veure que ens diu el bo de Fra Petúnia…

“Benvolgut Abat Tomeu,

Que el Senyor en la seva infinita bondat us protegeixi, bon Abat. Ja veieu que amb retard, però sóc complidor. Aquí teniu el roser més preciós de tot el viver. Ha sigut creat per uns enfollits científics amiguets meus. La matèria prima que han fet servir per crear les roses “Lechals” no us la puc pas dir. Us diré però, que aquest roser es gairebé humà. Caldria batejar-lo. També us envio el certificat que garanteix que les roses sempre seran blanques com la llet. Es farà preciós! Fixeu-vos en la quantitat de capollets a punt de rebentar que té! Jo no penso pas tornar a l’Abadia. Em quedo aquí, a la Blanca Subur, on m’esperen uns nois tant bonics com les roses del roser!

Feu-li un petó ben fort i una abraçada de part meva a Fra Benjamí i a Fra Pur. Digueu-los-hi que, si volen venir, seran ben rebuts. Els estarem esperant tots, ben oberts de joia! 

Adéu Abat! Que toqueu bé les campanes!

Petu”

 – Aaaaah! Maleït sia! És un depravat! Ara s’emmerda amb científics! Cago’m la mare que els va parir! -udolava el bon Abat, completament enfollit-. Però ara el més important i prioritàri és plantar lo roser! Fra Galderic! Avisau a Fra Benjamí, que vingui! Ell és l’expert. Vós guardau-me el pedigrí d’aquesta joia! Jo diria que és cert, té una part humana.

– Sí mon Pare!

Fra Galderic ho havia escoltat tot però no havia entès res. Va anar a cercar a Fra Benjamí. El va trobar matant el pugó de les plantes, enguany n’hi havia molt.

L’Abat Tomeu, ple de joia, va agafar el roser, i amb gran cura va treure`l de la capça de cartró biotèrmic. Les arrels eren embolicades amb una doble volta de roba de fil per protegir-les i també per aguantar el pam de terra. Els dos-cents cinquanta capollets, eren coberts amorosament un per un amb unes fundes de seda, perque cap rosa tingués ni una petita nafra en els seus meravellosos i sensibles pètals. Ja el tenia a punt per plantar i va pensar: “Cony! Potser l’hauria de batejar”. Li va trencar els pensaments Fra Benjamí, que li va dir.

– Pare Abat, m’ha dit Fra Galderic que ja ha arribat el roser! I Fra Petúnia?

– Se’ns ha quedat buscant l’Arc de Sant Martí amb uns depravats científics.

– Ooooh Que bon minyó que és! Oooh! Quin roser! Ooooh! Quants capollets de roses. Quan esclatin seran unes roses descomunals. Si li detecto quelcom humà! Té vida!

– I tant! I tant! Anem per feina, que estic de molt mal humor. Vós foteu una fossa ben grossa i profunda per posar-hi aquest roser. Vull que l’Abat Prepuci i el “Becario Torcuato”, quan els hi facin pessigolles les arrels, s’ho passin de puta mare!

I així fou, novament un frondós roser que feia les roses blanques com la llet, arrelà ufanós i ple de vida a tocar de les despulles de l’Abat-Beat Prepuci i del “Becario Torcuato”, donant un testimoni fefaent de la puresa d’aquell Abat, que donà la vida per les vinyes de l’Abadia. I del “Becario Torcuato”, que donà la seva honra.

Segons testimonis de l’època que han deixat documentació escrita, el quadre del refectori reflecteix amb tota nitidesa i fidelitat el rostre del “Becario”. Els que hem tingut la sort de veure aquesta obra mestre d’un pintor desconegut, hem de dir que “El Becario” era tot un querubí, molt bell. I això ens fa ser més condescendents amb el general de l’exèrcit de Napoleó, -Valerí es deia-, que va perdre el cap i el nap pel nostre estimat “Becario Torcuato”. Tots els frares de l’Abadia van passar pel davant del roser, pregant per a que arrelés i fes forces roses, com així va ser. A l’Abadia tornava a regnar la pau i la tranquil·litat. Les vinyes responien. Eren plenes de raïm. La collita, enguany, seria excel·lent. L’Abat Tomeu va dir a Fra Bonifaci tot passejant pels claustres.

– Ja sabeu, que la meva dignitat d’Abat, m’impedeix renunciar al càrrec per raons d’edat. Només puc deixar el càrrec per mort o per malaltia molt greu. Demà reuniré el que em queda de Comunitat i us nomenaré oficialment Abat suplent de l’Abadia de la Mare de Déu del Cup.

– Oh! Abat Tomeu! Vós sabeu que jo sóc un cuc, sóc indigne d’aquest nomenament!

– Prou que ho sé! Prou que ho sé!

– Però si vós m’ho maneu, compliré amb escreix les vostres ordres. I quan sigui l’hora, portaré amb mà ferma el pòndol d’eixa Abadia. -I es va agenollar per a que el Pare Abat el beneís.

– En el nom del Pare, i del Fill i del Esperit Sant…, et beneeixo fill meu i t’anomeno benvolgut Fra Bonifaci, Abat suplent d’eixa Abadia.

– Aaaaaaaammmeeeeeeeeeeeeeeeeennnnnn! -va respondre Fra Bonifaci.

I un cor de Querubins s’aparegueren i cobriren tot l’espai superior del claustre al damunt d’un núvol, cantant tots a una l’Himne del Barça, i com a cloenda aquella cançó tant nostrada: Baixant de la Font del Gat. Fou quelcom inexplicable, fou anorreador. L’olor a encens embolcallava els claustres i una llum enlluernadora deixà cecs per uns minuts els ulls dels dos venerables Frares que caigueren de genolls bramulant.

– Altre cop els Querubins! Això als Imams no els hi passa!

– Quanta raó teniu!

– I quins tirabuixons que em porten!

-Sort que no hi és Fra Petúnia! -I els dos frares quedaren en estat d’èxtasi fins l’hora de sopar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s