Capítol XIX: Sant Jordi i l’Abat – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.

– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!

Fra Galderic va obrir la porta de la porteria i els seus ulls van veure a tres homes de diferents alçades. Portaven unes sotanes de color vermell. Unes faixes molt amples del mateix color. Uns solideus al cap també vermells. Les sabates brillants, enlluernaven. Els tres homes portaven unes creus d’or massís i uns anells, que a Fra Galderic li van semblar la cosa més estrafolària del món. Anaven nets i impecables. Ell mai havia vist a cap bisbe, a cap cardenal, ni a cap dona. Se’ls va quedar mirant fixament. Després els va repassar de dalt a baix i no sortia de la seva sorpresa. Què vermells que anaven!

Els tres cardenals miraven a Fra Galderic bocabadats. Restaven en peus drets, muts, incrèduls. D’on havia sortit “allò”? No tenia cap respecte per la seva jerarquia! Si al Vaticà se’ls hi quadrava la guàrdia vaticana! Els capellans s’amagaven quan els veien! Fins i tot els bisbes anaven amb ells amb molt de comte! I quina fortor a boc tant reconcentrada que feia aquell frare! Fra Galderic després d’haver-sel’s mirat bé va pensar “son gent estranya, val més que avisi al Pare Abat”. De sobte, es va arremangar els seus sants hàbits tot descobrint els seus atributs, el que va deixar bocabadat a tan distingit trident, i sortí enfollit udolant pels passadissos i claustres.

– Mon Pare! Mon Pare! Els soldats de Napoleó han tornat a invadir l’Abadia! Fra Bernardí! Toqueu a sometent! Desperta ferro!

L’Abat Tomeu es despertà al sentir aquests esgarrifosos crits i va saltar del llit. Va agafar la seva crossa abacial i brandant-la udolà enfollit.

– A mi la Comunitat! Els francesos ja son altre cop aquí! Via fora! Via fora! Desperta ferro! Es volen emportar la Mare de Déu del Cup! A mi frarets! Fra Bernardí! -seguí udolant el bon Abat- Toqueu a sometent fins a morir! Si us moriu tocant les campanes, us prometo que anireu directament al paradís com els moros quan fan la Jihaaad!

Fra Bernardí, conscient de la seva gran responsabilitat, s’arremangà les mànigues i començà a fer tocar les campanes el toc de sometent amb gran fal·lera. El batall colpejava furiosament la panxa de les campanes… “Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Bonifaci, el segon de l’Abadia, sortí enfollit de la seva cel·la bramulant.

– Acuit i enderroc fins a la mort! Foragitem aquesta gent de l’Abadia! Abans morir que se’ns enportin la Verge i el Nen!

“Nang! Nang! Nang! Nang!” L’Abat Tomeu i tota la Comunitat es varen trobar a la porteria. Penseu en la fresa que feien les campanes tocant aquell so tant neguitós del sometent. Imagineu-vos a tots els frares mal dormits i mal vestits brandant garrots i forques per impedir a uns intrusos emportar-se a la Verge. L’aldarull fou espectacular! Important! Tot això va agafar per sorpresa als tres Cardenals. S’obriren de cop les portes que donaven a la porteria i veieren i sentiren a tots aquells frares enfurismats que s’apropaven amenaçadors. No tenien en comte el seu rang! No s’adonaven que eren Cardenals? “Nang! Nang! Nang! Nang!”

Se’ls llançaven al damunt! Els llums de la porteria amb prou feines deixaven veure aquesta escena. Veritablement era dantesc! Tan sols els separaven un parell de metres!

“Nang! Nang! Nang! Nang!”

Els tres Cardenals estaven neguitosos. Es van mirar entre ells, i el Cardenal Salvatore va udolar amb veu cavernosa.

– Disfrazak kampora! Luzifer! Belzebu! Suntsitu itzazue Monjeak eta Abadia osoa, ardo plantazioak barne! Utzi iezadazue ama birjina neretzako, Satanasen izenean!-que volia dir- Fora les disfresses! Llucifer! Beelzebub! Anorreeu a ells i a tota l’Abadia, vinyes incloses! La Verge deixeu-la per mi, per Satanàs!

I una riallada cavernosa sortí de la seva monstruosa gola. Els tres es mostraren tal com eren! El seu cap era talment el d’un boc. Les banyes eren grandioses i cargolades, els ulls eren flamejants. El cos era d’home, molt negre i pelut. Les seves mans eren grosses, desproporcionades, tenien ungles de llop. Les cuixes i les cames eren de pollí. Els peus eren de porc. Tenien un gland grandiós i una cua llarga, negra i peluda.

Llucifer i Beelcebub s’abraonaren al damunt dels frares. Satanàs es dirigí com un llamp a l’església per agafar la Mare de Déu del Cup, davant de la impotència de l’Abat Tomeu, que fou l’únic que li barrà el pas i fou esbandit ràpidament amb un fort cop de cua. Fra Bonifaci, l’Abat suplent, tot ell ple de nafres i rajant-li la sang per tot el cos per les envestides que havia rebut de les banyes dels dos diables, va adonar-se’n que Satanàs es ficava a l’església i va caure a terra de genolls somicant.

– Bon Jesús! La Mare de Déu no! Que se m’emporti a mi! Que em llevi la vida! Però la Mare de Déu del Cup no!

“Nang! Nang! Nang! Nang!” Els frares es barallaven a mort amb els diables. Hi deixaven la pell! Però malauradament ja es veia qui guanyaria. Faltaven pocs minuts per la victòria final de Llucifer i de Beelzebub. Satanàs ja era a dins de l’església! “NANG! NANG! NANG! NANG!” A l’Abat Tomeu, al bell mig de l’aldarull, se li feu la llum. S’agenollà, i  mirant al Cel i brandant la seva crossa abacial va cridar amb tota la força del seu cor.

– Sant Jordi! Desperta ferro! Via fora! Veniu aquí a l’Abadia de la Mare de Déu del Cup! Necessitem el vostre ajut! Que sempre perdem els bons! Misericòrdia!

“NANG! NANG! NANG! NANG!” De sobte es van sentir uns sorolls espaordidors. De cop, es van obrir totes les finestres i totes les portes de l’Abadia! Uns trons i una musica eixordadora es va sentir per tota les contrades del voltant i…

Va aparèixer a l’avant sala de la porteria… Sant Jordi! Muntat al damunt del seu cavall blanc. En Tramuntana! Allò fou inexplicable. Increïble. Sant Jordi enfundat en la seva armadura d’argent i el seu poderós cavall recobert pel mateix metall, es llançaren al damunt dels dos Diables. El Patró de Catalunya amb la seva poderosa llança va travessar a Llucifer i a Beelzebub, que immediatament es tornaren negres com el carbó i desapareixeren de l’Abadia. Estaven derrotats. Només quedaren a terra, a les lloses d’aquella santa casa dos penis, d’un metre d’allargada, aproximadament. L’amplada no consta en els documents de l’Abadia.

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

Sant Jordi va mirar a l’Abat Tomeu, que li va assenyalar amb la ma tremolosa la porta de l’església, on hi havia les relíquies de l’Abadia i la Mare de Déu. Només va poder mormolar entre forts plors…

– Sant Jordi! Salveu la Marona i el Nen! La Marona i el Nen!…

Es va sentir un fort renec que va dir el nostre Sant! I sense pensar-s’ho, va clavar els esperons d’argent al ventre del seu cavall, que renillà de dolor!

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

El Maligne somreia satisfet, per la comissura de la boca li queia una baba verdosa. Respirava excitat, amb plaer. Per fi ho havia aconseguit! Això va intentar-ho el segle X i el van trair, però ara… Es va quedar mirant la talla romànica de fit a fit. Sescurà la gola i amb veu cavernosa va dir.

– Inoiz ikusi dudan irudirik hoberena eta bereziena da! Irudia eta Abadia suntsitzeko unea iritsi da!Es la talla més perfecta i estranya que he vist mai, i està intacta! Ha arribat l’hora d’anihilar la imatge i l’Abadia!

Avançà cap a la imatge de la Mare de Déu del Cup i atansà les seves grapes envers la verge! “NANG! NANG! NANG! NANG!”

De sobte, s’obriren les portes del temple i entrà Sant Jordi al damunt del seu cavall blanc clavant-li els esperonts sense pietat! El genet renegava i el cavall renillava de dolor. Més enrera els seguia l’Abat Tomeu, Fra Bonifaci i el que quedava de la Comunitat. Tots caigueren de genolls i posaren els braços en creu pregant al Tot Poderós per a que Sant Jordi Patró de Catalunya hi posés els seu parell de pebrots i destruís per sempre més al Maligne.

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

Fra Ciril el frare fuster, va dir a cau d’orella a l’Abat Tomeu.

– Mon Pare, avançant-me a les vostres ordres, ja he guardat els dos glans dels diables per posar-los a dins d’una urna com a memoràndum per les futures generacions de frares. Sabeu que cada penis feia un metre d’allargada?  Oi que he obrat bé, bon Abat?

– Fill meu, ets l’hòstia! Ho has fet molt bé. Ara queda’t aquí amb el Pare Abat i preguem! Sens fill meu com Fra Bernardí no para de tocar a sometent? Quin parell de pebrots que té! El faré Beat!

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

“NANG! NANG! NANG! NANG!”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s