Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 2a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Els demés frares seguien ufanosos amb les seves tasques, encara quedava molt per fer, doncs amb tot el que havia passat a l’Abadia les vinyes exigien unes atencions que no els hi havien pogut donar. Semblava talment com si elles els diguessin “Us estem esperant, que no veniu?”. Arribà la nit. Fra Bernardí tenia son, dormia, per tant les campanes restaven mudes. La pau i la tranquil·litat es va anar apoderant de tota la Comunitat. Que bé que dormien tots els frarets…! Pel voltant de les dues de la matinada, un fraret es va llevar molt sigilosament. De puntetes va sortir de la cel·la on tots els seus germans reposaven. Tot era fosc. Només alguna llàntia d’oli era encesa. La llum de la lluna il·luminava l’estança si algun núvol tenia la gentilesa de cedir-li el pas. El fraret es va arrapar a la paret del passadís. Va baixar l’escala de caragol sense fer cap soroll i, ben arrambat a la paret de pedra, va arribar als claustres. Es sentia el murmuri de l’aigua del llac quan queia esglaiada del brollador. Va travessar amb pas viu el recinte i va dirigir-se al… celler! Va passar gairebé una hora molt llarga. Es van sentir els gemecs de les frontisses de les portes del darrera de l’Abadia. El soroll de les ferradures d’una mula. Els grinyols i els gemecs de les rodes d’un carro. Tota aquesta fresa es barrejava amb el respirar de la bèstia que havia de fer un gran esforç per portar una pesada càrrega.

Fra Bonifaci, l’Abat suplent, tenia el son molt lleuger. Entre somnis va sentir un soroll estrany, era llunyà però es va llevar de cop. Per la finestra de la cel·la, va veure com una mula tirava d’un carro de càrrega amb una bota al damunt. S’allunyava de l’Abadia. Quan la lluna li deixava entreveure la imatge, un núvol la tapava. Va poder veure però, com aquella bèstia feia grans esforços per portar la càrrega. A corre-cuita va sortir de la cel·la. Es va dirigir al darrera de l’Abadia, on hi havia una explanada. Sempre tancaven les portes del darrera. Ara restaven obertes de bat a bat! Corrè i corrè, seguint les roderes del carro. Passaren un parell d’hores, però a la fi el trobà i… Va caure de genolls en terra i posà els braços en creu. Mirà al Cel i donà gràcies al Creador per haver-li permès veure aquell prodigi i es quedà braços en creu extasiat.

Quan Fra Bonifaci va recuperar la consciència, ja tot estava tranquil. Es fregà els ulls. Quant temps havia passat des que havia sortit de l’Abadia? Va començar a córrer com un foll, havia de veure al Pare Abat! Va arribar a l’Abadia amarat de suor. Les portes del darrere encara eren obertes i hi entrà amb gran ansietat. Pujà les escales de caragol i va córrer i córrer pel passadís fins arribar a la cel·la de l’Abat Tomeu. Va empènyer la porta al temps que deia.

– Pare Abat! Pare Abat! Déu meu! Déu meu!

– Fra Bonifaci! Quin esglai m’heu donat! Passa quelcom? La fil·loxera ha empestat les nostre vinyes? Els tèrmits roseguen la nostra Santa imatge? Heu trobat dones de la vida dins eixes santes parets!

– No, no, mon Pare! Ha desaparegut del celler una de les dues botes de vi de cinc mil litres! La joia de l’Abadia! El vi de l’anyada del 69! Només ens queda una bota. I sé qui ha set!!

– Verge del Cup, protegiu-nos!

I es va posar la ma al cantó esquerre del pit. Sentia una forta punxada i un dolor a l’espatlla esquerra que li anava baixant pel braç. A l’instant va quedar xop de suor, una suor gelada que li embolcallava tot el cos. Un nus a la gola del bon Abat l’impedia fer la pronuncia de qualsevol so. Els ulls negats per la desplaença i pel dolor d’haver perdut per sempre més una de les dues botes del millor vi negre de l’univers. El disgust l’apropava cada vegada més al forat profund. La germana mort se li atansava amb la dalla ben esmolada. Li somreia ensenyant-li la calavera i totes les dents en una filera perfecta. Les conques buides dels seus ulls estaven presents fixament en el rostre del bon Abat. Però l’Abat Tomeu, mentalment, feu una pietosa pregària a la Mare de Déu del Cup i es va anar refent. Fra Bonifaci, estava aclaparat pels esdeveniments. Restava mut, paralitzat pel terror. L’Abat Tomeu el va, mirar fixament i va dir-li.

– Fra Bonifaci, seieu, tingau la caritat de posarme’n al corrent.

Va obrir un bagul, i va agafar una ampolla de vi, “Gran Reserva de la Abadia del Cup”. Va obrir-la va posar al damunt de la taula dos gegantins gots de terrissa. Els omplí generosament en donà un a Fra Bonifaci i li digué mentre degustava tant preuat líquid.

– Us escolto, em deleixo per les vostres noves.

– Mon Pare, aquest vespre he tingut malsons. Al voltant de les dues de la matinada  m’ha despertat un soroll molt estrany. Encara era fosc, no s’hi veia gota. M’he aixecat del llit i he aguaitat per la finestra per veure si albirava quelcom. Un núvol s’ha apartat, i la germana lluna m’ha deixat mig entreveure allà a la llunyania un carro tirat per una mula. El carro portava una immensa bota de vi. Penjant a un costat, portava un objecte, semblava talment una guitarra.

– Verge de l‘Ecologia! Socorreu-nos!

– Ja podeu ben dir-ho, bon Abat! He embogit, doncs m’he adonat que aquell carro havia sortit de la nostra Abadia. Tot nu com anava, m’he posat al damunt els sants hàbits i descalç per no perdre temps, he anat a la recerca d’aquell misteri.

– Fra Bonifaci, sou un bon frare. Us vaig escollir bé pel càrrec que ocupareu un dia no molt llunyà.

– Gràcies mon Pare! He corregut com una llebre en zel! Hores i més hores, el cor em defallia. No podia respirar amb prou intensitat. Uns flats horrorosos punxaven el meu costat, però jo seguia corrent. Estava amarat de suor i ja respirava per la boca. Se’m gelava la gola. Els ulls em ploraven, però jo he seguit. Només tenia al magí descobrir al lladre. I a fe de Déu que ho he aconseguit. Oh Jehovà! Els he albirat! Els he descobert!

– Verge de la Depuradora! Protegiu-nos! Què heu descobert?

– Fra Joan M.ª estava donant menjar al cavall de Sant Jordi. Allà, pel cap baix, hi haurien d’haver cinquanta mil tones d’alfals.

– Mare de Déu de la Llet! Pietat!

– El cavall, era un cavall pura sang àrab. Era grandiós, feia el doble d’un cavall normal. Aquella bèstia menjava com en Gargantúa.

– Mare de Déu de la Vinya! Ajut!

– Llavors des d’el meu amagatall, he vist com Fra Joan M.ª anava al carro i agafava el que jo em pensava que era una guitarra.

– I què era Fra Bonifaci?

– Era l’últim pernil de Jabugo pota negre gran reserva Vips que pesava quinze quilos! El que vós teniau amagat per fotranse’l nosaltres dos per la nit de cap d’any!

– Aaaag! Santa Maria Goretti! Vetlleu per aquesta Abadia tant pia!!

– I l’ha donat a…

-A qui? A qui?

– A Sant Jordi, patró de Catalunya i de la Gran Bretanya!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s