Capítol XIV: La butlla – 2a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Una ovació esquinçà els murs de l’Abadia. Això feu que Fra Galderic sortís del seu amagatall per veure què passava. En assabentar-se’n feia uns grans salts d’alegria acompanyat d’unes fortes riallades.

– Demà farem els funerals per Fra Dagobert -va dir el Pare Abat.

– Aaaaaameeeeeeeeeen -respongueren els frarets amb gran solemnitat.

Tots els frarets van anar al refectori. Allà, Fra Sever el frare cuiner, havia preparat la taula. Feia quinze metres d’allargada, per tres metres d’amplada. A un cantó hi seien El Pare Abat Fra Tomeu i al seu costat l’Abat suplent, en aquest cas era Fra Bonifaci, frare molt competent i assenyat. En front hi seien tots els frares de la Comunitat. Fra Bonifaci pesava uns cent quaranta quilos. Feia un metre vuitanta d’alçada. Tenia seixanta anys, i una barba descomunal cobria la seva cara, era calb. I no fotia brot. Per aquesta última cosa que us he dit, l’Abat Tomeu va considerar-lo el suplent ideal.

[Read more…]

Capítol XIV: La butlla – 1a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu va anar a la seva cel·la per veure com el futur màrtir li havia deixat la cambra. Fra Gaugeric, era un fraret que aguantava totes les putades que li feia la Comunitat sense dir res. (“He pensat putades? -rumià l’Abat- volia pensar, totes les ordres”). Si seguia així, complia les ordres que se li donaven i no es tornava boig, veritablement seria un gran màrtir i un gran sant. I va entrar a la seva cel·la.Aaaaaaaagh! Lo diable s’ha cagat damunt la meva taula!! Frarets!! A mi!! Via fora! Via fora! Desperta ferro! A mi la Comunitat!

Deu o dotze frares entraren a l cel·la de l’Abat Tomeu que jeia a terra, una lipotímia l’havia deixat fora de combat. Al damunt de la taula hi havia una tifarada descomunal. Tots els frarets van exclamar.

– Oooooooh! Lo dimoni s’hi ha ben cagat!

[Read more…]

Capítol XIII: Retorna la tranquil·litat – 2a part

L’Abat Tomeu, va anar a llegir el breviari pels relaxants claustres. Fra Bogamil, Fra Petúnia i Fra Consol van entrar a la cel·la de l’Abat Tomeu. La fortor que feia allà dins era asfixiant. Tremolosos i amb molt de fàstic, varen estirar pels peus al difunt Abat suplent Fra Dagobert, un sant baró. Mentre l’estiraven per treure’l fora de la cel·la, la seva pobre testa coberta o més ben dit, encaixada pel perol d’aram de la cuina, que fins llavors havia servit per fer unes suculents sopes de farigola, anava rebotant per les fredes lloses del terra de l’Abadia sentint-se “Cloc! Cataclonc! Cloc! Cataclonc!”

Veritablement era esfereïdor, després de molts esforços aconseguiren fer-lo fora de la cel·la a on ja es podia respirar quelcom millor. Com que seguia fent una pudor molt reconcentrada, els tres frarets, per unanimitat, van decidir llançar-lo a la bassa més propera per rentar-lo una mica, doncs les seves santes robes i cos estaven amarades d’aigües negres.

[Read more…]

Capitol XIII: Retorna la tranquil·litat – 1a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu, ja recuperat, i la resta de frarets, quan acabaren de ballar tant noble dansa, veieren com la cobla de Serafins, tots ells amb els cabells rossos com fils d’or i plens de tirabuixons, agafaven els instruments i bategant furiosament les seves ales, s’enlairaven amunt! Amunt! Travessant els diferents sostres dels pisos de l’Abadia, fins sortir per la teulada del campanar. Aleshores les campanes es posaren a tocar totes soles mentre el cor de Serafins pujava espectacularment al cel. Els frares, caieren de genolls cantant l’himne del Barça, que per coses i casos estranys i increïbles es el millor himne que hi ha a tot lo món! Fra Berenguer el campaner, va seguir fent voleiar les campanes completament enfollit de joia, fins i tot va aconseguir -ell sol- fer revoltar la “grassa”. Eixa campana era la joia de l’Abadia, pesava sis tones, i des d’un 11 de setembre de feia ja 287 anys que no sonava. Fou una apoteosi, però això li costà ser víctima d’un infart. Lliurà la seva ànima al Senyor.

[Read more…]

Capítol XI: Sor Virtudes expulsada de l’Abadia

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

“La Reverenda Madre Superiora” del convent de clausura de Salamanca de l’orde de, “Las Arrepentidas del Triste Aborto“, agafada de cada braç per Fra Petúnia i Fra Consol, fou treta a empentes -malgrat ella, tot un tros de dona- els hi ensenyés generosament als dos frares els seus encants. No ni feren pas cas. Però el que sí la va molestar, va ser sentir com els dos frarets li deien.

– Marrana! A on hi hagi un bon salpasser, sempre el voldrem primer! -Li endegà Fra Petúnia.

– Visca l’Arc de Sant Martí! Cago’m la mare que et va parir! -Li va abocar Fra Consol fotent-li un cop de peu al trassero al temps que li llançava la maleta fora el portal.

[Read more…]

Capítol X: L’Abat Tomeu i la “Reverenda Madre Superiora” – 2a part

 

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Sor Virtudes es va posar uns altres hàbits per cobrir la seva nuesa i va anar a buscar a Fra Pierrot, sabia que era el curandero dels frares. Era imprescindible que l’Abat es recuperés. Va córrer pels passadissos de l’Abadia cercant les cel·les dels frares, es va anar guiant pels roncs, al final trobà la cel·la comunitària. Va empènyer la porta i els va trobar. Jeien tots al terra d’una sala immensament llarga, humida, bruta i ennegrida, de parets de pedra molt freda, talment semblava una cor de porcs, quina fortor feien!

[Read more…]

Capítol X: L’Abat Tomeu i la “Reverenda Madre Superiora” – 1a part

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu sentia un nus a la gola pensant en el martiri i mort de l’Abat -i de moment- Beat Prepuci, i per collons futur Sant! Ja tenia el lloc pensat a l’església, per fer un altar i una escultura. El que no tenia tant clar, es què cony en faria del “Becario Torcuato”. Com a mínim es mereixia una menció en les històries de l’Abadia que faria imprimir. Faria imprimir unes estampetes i l’estamparia allà al paper, ben acolorit. Parlaria amb Fra Doroteu, que era l’impressor i il·luminador dels llibres de l’Abadia. Després, faria el seguiment del roser de roses blanques que faria portar de la Blanca Subur. Fra Petúnia li havia dit que la vila era la flor de la puresa, i eixos rosers -amb pedigrí- només eixien en aquesta pura població de la costa catalana. Per cert, eren molt buscats.

[Read more…]

Capítol IX: Els cardenals Condonni, Putani i Salvatore

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup arriba al seu equador. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

A Roma hi feia un dia molt rúfol. El soroll espaordidor del trànsit posava els pèls de punta a les pobres ànimes que no hi estaven avesades. Els nostres tres cardenals, seguint el més pur estil dels Borgia, estaven reunits malversant el temps en maquinacions diabòliques. Totes per treure quan calgués un profit i un reconeixement dels companys de la Cúria i del mateix Sum Pontífex i això últim, per als seus plans no tenia preu! S’havia d’aconseguir com fos! Volien arribar a la península Ibèrica per separat, amb molta discreció. El Cardenal Condonni hi aniria en tren. El cardenal Putani hi aniria en vaixell. I el Cardenal Salvatore -que era de Palermo- hi aniria en avió. El punt de trobada seria l’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Però abans  dormirien en diferents llocs. Les seves Eminències parlaven acaloradament:

[Read more…]

Capítol VIII: Breu història de l’Abat Prepuci

La novel·la que publiquem per fascicles, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, arriba al seu equador recuperant la història del fundador de la Santa casa, l’Abat Prepuci, explicada pel savi Fra Galderic sota la devota atenció de l’Abat Tomeu. Si encara no els coneixeu, ni tampoc als seus frarets, poseu-vos al dia i llegiu els capítols anteriors.

Quan l’Abat Tomeu es va llevar a les quatre de la matinada per fer, com cada jorn, les seves pregàries, va passejar pel claustre i es va aturar davant la tomba de l’Abat-Beat Prepuci, màrtir assassinat pels soldats de Napoleó el 1808. Sempre s’hi aturava, pensava en aquest assassinat tan esgarrifós i feia una pregària per l’anima del bon Abat. Llavors s’adonà horroritzat  que la làpida de la tomba de l’Abat brillava en tot el seu esplendor, però el bicentenari roser, les petúnies, les fúcsies, les margarides i els lliris -aquests últims símbols de la puresa- totes aquestes plantes eren ben mortes. Talment com si les haguessin ruixat amb un àcid! Però qui podia ser aquest criminal? Potser el diable? Terroritzat, va anar a buscar Fra Galderic, que, per l’edat, podia donar-li dades fefaents dels anys que tenia el roser. També volia informació de l’estat en que es va enterrar l’Abat Prepuci i com va ser la cerimònia de les seves exèquies. Feu dringar uns cascavells -doncs Fra Galderic era molt sord- al temps que udolava.
– Fra Galderic! Fra Galderic! On sou?
– La mare que us va parir! Ja em cago en tots els sants del calendari!
– Fra Galderic, sóc jo! L’Abat!
– Aaaaah! Mon Pare! Benvingut siau! “Alaluia!” Es que no hi veig gaire i sento molt poc! I s’agenollà per besar els dits bruts i pudents de l’Abat que li sortien pel calçat,
unes austeres sandàlies.
– Aixequeu-vos Fra Galderic, si us plau! I digau-me, què recordau vós de la història del Beat Prepuci, l’Abat màrtir? Què us van explicar els monjos més ancians de l’Abadia? Puig vull dir-vos, que els documents escrits de l’època gairebé ja els tinc llegits, però penso que vós teniu informació oral, i de primera mà!
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!, Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Sempre que hi penso em poso a plorar, puig vull anar amb ell al Paradís.
– No ho digau això Fra Galderic. Encara us queden molts anys de vida!
– Que sí! Que sí! Que vull anar amb ell al paradís i els tres beurem vi tota l’eternitat!
– Els tres? Què voleu dir? Seguem Fra Galderic. Farem una xerrada. Esperau, -i es va treure de dins els seus sants hàbits, una ampolla de vi “Gran Reserva de les Vinyes de   l’Abadia del Cup” del 77. Li va omplir un generós got i va dir-li-: “Us escolto amb tota atenció.”

[Read more…]

Capítol VII: Es posa a votació

Nou capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, la novel·la de sàtira religiosa que cada cap de setmana publiquem a benegre.cat. En aquest VIIè capítol, l’Abadia decideix si acull les novícies del convent de Las Arrepentidas del Triste Aborto. Coneixeran els frarets les anhelades femelles? Si encara no llegeixes la nostra novel·la, recupera els capítols anteriors clicant aquest enllaç.

Sor Virtudes va gemegar. La lipotímia era una cosa, el cop que es va donar en caure estava mig previst i acceptat. Però amb els cops de garrot que li va donar l’ancià Fra Galderic, no hi contava pas. Va obrir els ulls. Es veié encerclada per una munió d’homes barbuts amb uns hàbits fets amb tela de sac -ella no els havia vist mai- amb sandàlies i amb una fortor a boc molt reconcentrada. Un udol va sortir de la seva gola.

– Aaaaauuuuuuuuu!!
Fra Galderic es va aixecar els seus hàbits i va arrencar a còrrer, ensenyant els seus venerables al mateix temps que xisclava.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Se’ns menjarà, se’ns menjarà a tots!
L’Abat Tomeu, va dir ràpidament a la “Reverenda Madre Superiora”.
– “Reverenda Madre”, siau benvinguda a L’Abadia de la Mare de Déu del Cup.
– “Quién sois vós? ¡Qué dolor siento en la cabeza! ¡Oh! ¡Todo mi cuerpo está magullado!”
– Sóc Fra Tomeu! L’Abat d’aquesta Abadia.
– “¡Gracias Dios mío! Qué me ha sucedido buen Abad?”
– Primer us portaré a una cel·la. ¡Fra Pierrot!
– “Oui mon Abat?”
– Agafeu un còdex i prepareu algun elixir per a aquesta pobra dona.
– Segà un plaeg, jo la posagué bona. -I Fra Pierrot va marxar tot content a preparar alguna formula magistral.
– Fra Bogamil, escoltau-me.
– Sí Fra Tomeu, bon Abat, maneu.
– Vós que sou manescal. I abans, en la vida mundana i de pecat, ferràveu els bous. Us veieu amb cor d’agafar en braços aquest tros de femella i portar-la a la cel·la que hi ha al costat de la meva?
– No ho dubteu pas mon Pare, us la hi portaré.
I agafant la “Reverenda Madre Superiora”, -que de fet no tocava ni quarts ni hores- talment com si fos una ploma, la va portar a la cel·la que li havia dit el Pare Abat. “Sor Virtudes” bramava i udolava emocionada i plena de joia.
“- Es el maravilloso Arcángel Gabriel, con su pelo rubio lleno de tirabuzones, que se me lleva al cielo. ¡Aaaaaaaauuuuu!”

[Read more…]