“He trobat els nens perduts del franquisme”

Carme Bescompte. 34 anys. Sant Feliu de Buixalleu (Selva).
L’art de l’entrevista. Aquella brumera incontrolada de l’última pàgina dels diaris. El clàssic jo pregunto i tu respons. Una atmosfera de fals misteri, recoberta amb una fina capa de Choco Krispies integrals. És l’ofici dels vividors. La perruca de Víctor Amela i la copa de conyac de Jesús Quintero ballant un vals sobre la montura noucentista de les ulleres d’Àngel Casas. Sí, les entrevistes són misèria condensada. I aquesta, per suposat, també.

BN: La Pilota d’Or. La Bota d’Or. I ara, per si no fos poc, Leo Messi també és pare. Què serà, el següent?
CB: Els famosos són insaciables. Només volen més i més, sense parar-se a pensar en tot el que ja tenen. Estic convençuda que Messi no es conformarà en ser pare. També voldrà ser mare.

BN: Interessant. T’agrada parlar de tu a tu amb desconeguts?
CB: Recordo que, quan vaig quedar embarassada, em passava moltes hores al Chatroulette. Allà hi vaig conèixer la masturbació en grup i els meus millors amics. Per aquest ordre.

BN: Per què els escriptors d’entreguerres acostumen a anar tan mal vestits?
CB: Són danys colaterals del seu ofici. Els fa més creïbles. És una manera de dir al món: ei, jo ho he passat malament. En realitat, molta pantomima. Veritats ensucrades per l’Enric Marco de torn.

BN: És per això que desconfies de les òptiques?
CB: Sí. Aquests establiments vénen aparells que ens deformen la realitat. Em sembla que en diuen ulleres. Les comercialitzen perquè la gent no pugui veure el món tal com és, sinó millorat. Com més nítid. Alguns en diran qualitat de vida. Jo, manipulació visual.

BN: La pobresa. Moda passatgera o estratègia electoral d’Iniciativa?
CB: Hi ha casos i casos. Tots hem anat algun cop en un menjador de pobres a fer unes braves o a celebrar un aniversari amb els amics. Et reconforta. Mires al teu voltant, agafes aire i et dius: no estàs tan malament. Sempre he pensat que la pobresa és necessària. Ajuda la classe mitjana a tirar endavant.

BN: Què has fet, aquest matí?
CB: He trobat els nens perduts del franquisme. Estaven amagats pel meu jardí. Ha estat la partida de cuit i amagar més llarga de la història.

BN: Tot formava part d’una juguesca d’infants, doncs?
CB: Clar. Vam començar a jugar a finals del 1941, però és que s’havien amagat molt bé. Es nota que alguns d’ells eren republicans i ja hi tenien experiència.

BN: Ara sense trampes. Has encunyat mai l’expressió Canya contra Espanya?
CB: Evidentment. I també he trobat la intro de la segona temporada de la sèrie Oliana Molls al Youtube.

BN: Chiquito de la Calzada. Miquel Calçada. Què hi ha, aquí?
CB: És evident que comparteixen molt més que un simple cognom. Estem parlant de profundes conviccions morals. De trajectòries professionals al servei de la cultura i el país. Sens dubte, el millor tàndem possible per commemorar els fets del 1714 a Catalunya.

BN: Carpe diem. On està el límit?
CB: Com deien les Azúcar Moreno, sólo se vive una vez.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s