Reportatge: Moderns que vesteixen com avis

És última moda, the new black. El que es porta. Vestir-se com un avi encara que estiguis per sota la trentena. Per ser modern, és l’últim crit. Literalment, és un crit d’horror. Camises de quadres cordades fins a dalt, pantalons de pana, bigotis, mitges tupides. Aquest és l’úniforme de la nostra parella protagonista, el Carles i la Judith, del barri de Gràcia de Barcelona. Perquè una cosa és que t’agradi el vintage i una altra molt diferent és vestir calces amb faixa de color marró quan tens 24 anys.

Hem quedat amb el Carles, ben dinat, a la Plaça del Raspall, on ens el trobem donant de menjar als coloms. “Em relaxa i m’ajuda a pensar, sens dubte és una de les meves passions” ens explica, gratant-se el frondós bigoti castany, “a més de la música”. El Carles toca en una banda amb uns amics de l’institut i es dediquen a les composicions experimentals fetes amb xil·lòfons de plàstic i altres instruments infantils. És la perversió del modernillisme extrem; un jove que es vesteix com un avi i que fa música amb instruments de nens.

Les factures les paga amb la seva feina de Community Manager, gestionant com a freelance els perfils de diverses empreses. “Tinc l’horari que vull i em passo tot el dia al Facebook. No em cal més” explica, i confessa que “és molt fàcil fer veure que treballes molt i no fotre ni brot; normalment els meus jefes no tenen ni idea de en què consisteix la meva feina, encara que la pugui fer un nen de 7 anys o un mono espabilat”.

Passegem pels carrerons de Gràcia, mentre el Carles explica que “tot això abans eren camps”, per bé que sabem que és mentida. Ni eren camps ni ell hi era, en veritat ha nascut al 83, tot i que no ho sembla. Vesteix unes bambes victòria marrons, uns pantalons de pana marrons i una camisa de quadres amb tons verdosos, que complementa estilosament amb una armilla de afelpada.

Anem a buscar la Judith a la sortida de la feina. Treballa en un petit despatx fent de dissenyadora gràfica, però aprofita qualsevol moment per actualitzar l’Instagram amb qualsevol merda o comprar alguna xorrada japonesa a Etsy. Va vestida com si hagués nascut als anys 30; sabates de pell amb civella, mitges fosques, faldilla per sota el genoll i brusa amb una agulla daurada en forma d’ocell. Ens acompanyarà només una estona, fins ensenyar-nos on viuen, perquè ha quedat amb les seves amigues del Club Handmade; segons descriu “un grup de noies creatives que quedem per fer ganxet juntes i endrapar cupcakes“.  

Arribem a casa seva en un tres i no res. Un segon pis en una bonica casa gracienca, d’aquelles de tota la vida que semblen congelades en el temps. Sens dubte, en el seu cas ho està. El pis sembla un decorat de Cuéntame i contrasta amb el seu perfil tecnològic. Quadres de natura morta, vaixells en miniatura, anuncis de llauna, enrajolat verd lluent al lavabo, aixetes de llautó i la vaixella del Titànic, una màquina d’escriure i una caixa fosca per fer fotos, però també un iMac i una torre de so per a iPod.

A l’habitació principal, hi ha dos llits individuals, amb la tauleta de nit separant-los: “Si anem d’avis hem de ser conseqüents”, justifiquen. I és veritat, en temps de crisi de valor és imprescindible comptar amb joves compromesos amb un estil de vida; encara que aquest ja caduqués fa 50 anys. Però és l’última moda, paradoxes del segle XXI.