Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.
El Cardenal Salvatore, va tibar un grapat de vegades la corda. La campana va repicar.
“Nang! Nang! Nang! Nang!” Fra Galderic, sempre anava restret. Feia poca estona que el cos li demanava un esforç per fer aquesta feina tant miserable. No s’ho va pensar pas. Es va tancar a dins del servei, es va arremangar els seus sants hàbits i va seure a la comuna per deixar anar les seves misèries. Absorbit amb els seus pensaments i el seu dolor, posant tot l’interès i empenyent fort per acabar amb aquesta trista bruta i dissortada tasca. De sobte va sentir repicar la campana de la porteria. I el toc de la campana no s’aturava, no! Seguia amb gran insistència. Va enfollir de ràbia. A quin hora gosaven emprenyar-lo? Qui tocava el cony de campana? -La mare que el va parir!-, va pensar. Es va aixecar de la soferta comuna i, enfurismat, va anar a la porteria a obrir la porta. Mentre, anava udolant el repertori de jaculatòries. Totes pel broc gros.
– Me cago en la mare que us va parir! Us havien de tallar les campanes! Sou uns fills de cabra! A qui se li ocorre venir a aquestes hores a tocar els pebrots a Fra Galderic! Als meus noranta anys mereixo més respecte!
benegre.cat 