“60 anys fent de Dalí”, per Enric Marco

El 28 de setembre del 1974 vaig assistir a la inauguració del Teatre-Museu Dalí, construït sobre les restes de l’antic teatre de Figueres. Catorze anys després de l’inici de les meves gestions amb Ramon Guardiola, aleshores alcalde de la capital de l’Alt Empordà, vaig veure culminat el somni de tenir el centre surrealista més gran del món dedicat al meu mestre i deixeble. Ja fa 38 anys de la inauguració del Museu Dalí i encara se m’humitegen els ulls en recordar que el somni compartit amb l’artista es va fer realitat.

En el fons, tot havia començat l’estiu del 1929 a Cadaqués on cada any els meus pares estiuejaven i es trobaven amb els pares del pintor. El meu pare era notari com el d’en Dalí i això havia forjat una amistat franca. Jo tenia vuit anys i en Salvador 25 i en veure com dibuixava va demanar-me si estava disposat a pintar sobre una tela. En Salva, com l’anomenava jo, va portar-me a l’estudi i en una tarda vaig pintar un quadre que ell va signar i titular El gran masturbador.

Aquella obra va ser l’inici de la meva etapa com a pintor en negre d’en Salvador Dalí durant seixanta anys. Només els quatre anys que vaig passar a Flössenburg van impedir-me pintar per en Salvador. Això sí, aquella surrealista estada al camp de concentració va ser molt dolorosa, però va ser una font d’inspiració artística. De fet, en Salva va acollir-me a Nova York el juny del 1945 i allà amb la Gala vam estar junts tres anys.

El 1949 en Salvador va explicar-me que tenia el beneplàcit del predecessor de Joan Carles I com a cap d’estat per tornar a Catalunya. Vaig advertir-lo dels perills que comportava fer servir la Nacional II per arribar des de l’aeroport d’El Prat fins a Figueres. A Flössenburg vaig desenvolupar un sisè sentit per identificar de seguida els perills i decidir en dècimes de segon què s’ha de fer i prendre una decisió.

Jo vaig tornar a Catalunya el Nadal del 1959 i vaig allotjar-me a Portlligat on vaig reprendre la tasca de pintor negre de Salvador Dalí, a banda de formar-lo en l’holografia –fins el punt que Andy Warhol va considerar que vam ser una font d’inspiració pel Por art. Des que vaig tornar al nostre país, com us he explicat, vaig treballar de valent perquè Figueres tingués el centre surrealista més gran del món.
Ara la meva feina és, als meus 91 anys o 67 df (després de Flössenburg) mantenir la integritat del Museu Dalí, i desmentir que després de la mort de l’amic Dalí jo hagi continuat pintant.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s