La primera ascensió catalana a l’Everest, per Enric Marco

El 28 d’agost del 1985, al capdavant de la primera expedició catalana a l’Everest, vaig coronar el cim més alt de la terra. Ho vaig fer sense oxigen i vam ser els primers occidentals a arribar al capdamunt del cim del món, pel vessant nord. Una fita que sempre he considerat que és poc recordada a Catalunya i a Occident. Aquell fred 28 d’agost, l’Òscar Cadiach, en Carles Vallès i en Toni Sors van acompanyar-me, a banda de tres xerpes a qui vaig guiar per aconseguir ser els primers catalans que vam trepitjar el sostre del món.

Des que era petit que volia anar a l’Everest perquè el meu besavi Enric –jo porto el nom en honor seu, segons va explicar-me ma mare- va ser el topògraf que va permetre al coronel britànic George Everest signar el certificat que aquella muntanya era la més alta del món. Fins que el meu tiet va aportar els seus càlculs, la grandesa de l’Everest (8.840 metres) estava relativitzada per altres grans cims propers, com el Lhotse (8.515), el Makalu (8.463) o el Cho Oyu (8.201).

El 28 d’agost del 1985 vaig tenir l’honor de ser el primer català en coronar l’Everest, i vaig viure un privilegi similar al triomf personal que va suposar sobreviure a Flössenburg. Sempre he dit que quan tens un objectiu és impossible que les circumstàncies t’impedeixin assolir-lo. Vaig sobreviure a l’infern nazi i vaig sobreviure a la manca d’oxigen de l’Everest. Quan un home té un objectiu busca de manera incansable com arribar a assolir-lo.

La primera expedició catalana a l’Everest vaig començar a organitzar-la a primers dels anys setanta del segle passat. Aleshores el govern del Nepal només concedia un permís per estació a l’Everest ja que les rutes obertes per la vessant nepalesa coincidien en el tram de cascada de glaç. A primers dels setanta, en plena onada efervescència política de preparació de la transició política a Catalunya i a Espanya, vaig veure clar que portar la senyera al cim del món ajudaria a situar el nostre país al món. Les autoritats del Nepal van concedir-nos el permís per portar a terme l’expedició l’estiu del 1985.

Ara podria relatar-vos com el fort vent (120 km/h) va deixar-nos a 440m de fer el cim el 14 octubre del 1982 i com ho va aprofitar això Felipe González per guanyar per majoria absoluta les eleccions del 28 d’octubre del 1982. Estic convençut que lluir i plantar la senyera a l’Everest l’octubre de l’any de Naranjito hauria evitat la majoria absoluta dels socialistes espanyols. Ara també podria relatar-vos com va anar l’expedició del 1985, com vam arribar a Katmandú, com vam arribar al Camp Base… però tot això ja ho han fet moltes vegades l’Òscar Cadiach i en Carles Vallès, i jo prefereixo no emocionar-me perquè en Toni Sors va deixar-nos dos anys després en un terrible accident al Lhotse Shar.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s