“M’estimo més les hemorroides que la meva dona; és una qüestió de respecte mutu”

Ralph Batllori. 56 anys. El Pinell de Brai (Terra Alta).
De mare nord-americana i pare guerxo, la genètica familiar li ha provocat una mirada esbiaixada de la realitat. Fly on the wings of love, mainada. Fly, baby, fly, us dic. I és que li agraden els tomàquets amb gust de tomàquet, però també els sorbets de llimona amb gust de tomàquet. Flying free, camarada. Potser per això, s’enfunda les camises de franel·la amb la mateixa facilitat amb què Woody Allen es compra tailandeses menors d’edat. Ningú li va dir que això fos maco. Ni gratuït. Pont Aeri.

BN: La seva dona diu que vostè no està gaire per casa.
RB: La meva dona també diu que en Bojan és heterosexual, que el jazz és música de qualitat i que Convergència és independentista.

BN: Se’l veu força irritat.
RB: Hemorroides. En tinc des dels setze anys.

BN: Doncs sembla que porti la coïssor amb prou dignitat.
RB: És que, si t’ho mires fredament, és una satisfacció enorme que es trobin a gust a la meva cavitat anal. Podrien haver marxat. Propagar-se en diversos esfínters. Descobrir noves sensacions en altres vies rectals, com faria qualsevol bisbe del Vaticà. Però sempre les he tingudes aquí. I ja se sap que el roce hace el cariño. I mai millor dit.

BN: Sigui sincer… ha arribat a apreciar-se les seves hemorroides?
RB: Et diria que més que la meva dona. Però seria massa obvi. Massa evident. Massa fàcil. Prefereixo parlar d’estima. De respecte mutu. D’alguna cosa més que una frega amb pomada abans d’anar a dormir. Jo els hi he arribat a posar nom. La que més supura –la més oliosa– es diu Elton John.

BN: Per què? Per què aquest grau de complicitat?
RB: Hi ha coses que són difícils d’explicar. Com les masturbacions col·lectives en un equip júnior de bàsquet. Si els vestuaris de Catalunya parlessin, el Duque de Feria no seria res més que un personatge secundari d’algun llibre d’en Teo.

BN: En què pensa, ara mateix?
RB: En llenties. Una cassola ben grossa plena de llenties. M’agradaria ser un pterodàctil diminut per poder ballar la Lambada enmig del sofregit.

BN: Vaja… Ha parlat mai cara a cara amb un dinosaure?
RB: Allò que dius en persona, de tu a tu, encara no he tingut el plaer. De fet, sempre he volgut convidar-ne algun al jardí de casa. Res… per prendre una mica de te.

BN: És tot un detallista.
RB: Ho sé. Sóc molt minuciós. Molt perfeccionista. Jo sóc dels que, quan dibuixava titoles a la pissarra de classe, sempre les completava amb la seva corresponent vena. Una tita sense vena és com un menjador social sense espanyols. Inconcebible.

BN: L’incomoda pensar en una galàxia llunyana dominada per tites gegants?
RB: Home… així d’entrada, en fred, és una possibilitat que m’esgarrifa bastant. Que en saps alguna cosa? T’han arribat veus?

BN: No, no. En absolut. Però digui: si a l’espai sideral hi hagués un mega-gland que volgués envair la Terra, què?
RB: En aquest cas, i com a última instància, només li demanaria que no fes la guerra, sinó l’amor.

Vota BENEGRE.CAT als Premis Blocs Catalunya 2012, en la categoria de Comunicació i nous mitjans.

Comments

  1. Espectacular, increïble, igual que l-anterior entrevista a la Vicenta Niubò. No he pogut parar de riure en tota l’estona! A seguir així!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s