La detenció del president Companys, per Enric Marco

El 13 d’agost del 1940 estava treballant amb el president Companys a la casa on vivia a la ciutat bretona de La Baule, a la costa atlàntica de França, quan de dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldat alemany van entrar al domicili amb les metralletes a la mà.
Els soldats van apuntar al president i a mi mateix, ens van fer un registre persona i en comprovar que no portàvem res van començar a capgirar la casa. La tensió era brutal, el president i jo ens miràvem i, sense dir-nos res, sabíem que estàvem vivint un gir en la lluita per sobreviure.

Els agents de la Gestapo, la policia secreta de l’alemanya nazi, i els soldats van trobar el capital del president; 70.000 francs, les cartes d’identitats, els passaports diplomàtics i els papers que el president i la seva esposa, la Carme Ballester, volien conservar. Els agents van lligar-nos a una cadira mentre la Carme guiava els soldats per la casa perquè ens insistien que era impossible que només tinguéssim aquests diners.

Acabada l’operació, els quatre soldats se’ns varen emportar custodiats al president de Catalunya! i a mi. Aquell 13 d’agost del 1940 va començar el camí que va portar al president Companys a l’afusellament i el meu a Flössenburg. Els primers dies vam estar detinguts a la caserna de la Gestapo on els agents ens van fer veure i demostrar que aquell era un lloc perillós i que ens hi deixaríem les ungles.

Durant els interrogatoris, els de la Gestapo tota l’estona ens acusaven de ser culpables de la mort d’alemanys durant la Guerra Civil. Una setmana després de la nostra detenció vaig veure per darrer cop al president Companys en sortir un moment de les nostres cel·les per anar al pati on ens esperaven uns vehicles per traslladar-nos. Hores d’ara, encara recordo les paraules del president; “Enric, gràcies. Tu i jo hem estat Catalunya durant un any”.

Tots sabem que el nazis van entregar el president als franquistes que van assassinar-lo el 15 d’octubre del 1940 al castell de Montjuïc. Jo, tothom ho sap, vaig ser enviat al camp de concentració de Flössenburg, i allà vaig ser-hi durant cinc anys. Cinc anys en què vaig somiar cada dia que a l’acabar aquell infern podria retrobar-me amb el president i continuar sent el seu secretari. Però, l’endemà de l’alliberament vaig saber que en Josep Irla era el nostre president. Amics, deixem-ho perquè els ulls se’m neguitegen.

Enric Marco

Vota BENEGRE.CAT als Premis Blocs Catalunya 2012, en la categoria de Comunicació i nous mitjans.