Capítol XVI: Desapareix la bota de vi del 1969 – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’endemà, a les cinc de la matinada, tots els frares eren a la vinya, degut als últims esdeveniments anaven endarrerits de feina i calia posar-si de valent. L’únic fraret que no treballava el camp era Fra Bernardí, el nou campaner. No hi havia manera de fer-lo baixar del campanar. Estava enfollit amb el seu nou càrrec. “L’Abat Tomeu m’ha dit que tinc el pòndol del campanar fins que el Senyor em cridi”, els hi deia als frares que s’acostaven per fer-lo baixar mentre els hi llançava una pluja de rocs. Havia pujat amb previsió, un munt de queviures, podia aguantar un llarg setge. Tocava totes les melodies. Era un erudit en el art de tocar les campanes. Els seus germans de Comunitat es deien:

– Es veu que allà en el món del pecat tenen una cosa que es diu “fil musical”. Et posen música tot lo dia, però has de pagar cada més un grapat de centimets. I guaita, naltros tenim la música en directe i no ens costa ni cinc. A més, Fra Bernardí afina molt amb les campanes.

Mentre tant, Fra Bonifaci estava parlant amb l’Abat Tomeu de l’afer del roser bicentenari.

– Callau! Callau! Fra Bonifaci! Va ser lo Maligne que s’hi va orinar i el pobre roser bicentenari no ho va poder resistir.

– Però tenia dos-cents anys de vida Pare Abat?

– Fra Bonifaci, feu números, el van plantar als peus de la tomba del Beat-Abat Prepuci, l’any 1808.

– Verge de la Fecunditat! Què em dieu?

– Com ho sentiu, però ara mateix, parlaré amb Fra Petúnia, que és jardiner i un gran professional, i li diré que hem faci portar urgentment un roser que només faci roses blanques! Símbol de la puresa del nostre Abat Prepuci.

– I aquesta ètnia rosaica a on la tenen? Mai n’havia sentit a parlar de tan extraordinària qualitat.

– Només es troba a la Blanca Subur. Fra Petúnia hi té uns amiguets científics, m’ho ha dit ell, que són una finor! S’han tancat entre les quatre parets d’un petit laboratori, i han anat investigant fins aconseguir fecundar un roser d’aquestes característiques. I amb pedigrí! Ara mateix li donaré ordre de que em porti el roser més gros, costi el que costi. Pel Beat Prepuci, el que calgui!

– Sí Pare Abat, l’Abat Prepuci que en glòria estigui s’ho mereix.

Passava amb un carretó ple de raïm Fra Pur, pel costat dels dos frares, i aprofitant l’avinentesa l’Abat Tomeu, va cridar-lo.

– Fra Pur! Fra Pur! Agoitau, veniu si us plau!

– Maneu, mon Pare -digué tot respectuós el bon fraret.

– Tingau la caritat de cercar-me a Fra Petúnia i digau-li que el Pare Abat lo demana, que és molt urgent.

– Tot seguit us el porto, mon Pare.

Sortí a la recerca de Fra Petúnia com un gos perdiguer. Era fàcil de trobar-lo, Fra Petúnia sempre jeia en un prat atapeït de margarides i allà el trobà. Estava assegut al mig del camp encerclat de margarides i marietes.

– Fra Petúnia! Fra Petúnia!

– Ooooooh! Fra Pur! Però vós ací? Benvingut siau! Teniu, aquest ram de margarides és per a vós! Seieu una estoneta amb mi…

– Que no! Que no! Fra Petúnia, el Pare Abat us demana urgentment, crec que us vol, enviar a la Blanca Subur.

– Aaaaaaaah!

– Què us passa, Fra Petúnia?

– Res Fra Pur! Res! Correm, correm! “Yo siiiigooo!” Aaaaaah!

I correren i correren fins que van trobar a l’Abat Tomeu als jardins del claustre. Es va llançar als seus peus i li petonejà els seus ennegrits dits que li sortien pel davanter de les sandàlies. L’Abat Tomeu li digué:

– Fra Petúnia, telefonau als vostres amics de Blanca Subur i encarregau-los-hi el roser més gran de l’ètnia de les roses blanques. Però amb el certificat corresponent! Que garanteixi que les seves roses seran sempre blanques com la neu! I que us diguin quant val.

– Oooooh! Tot seguit mon Pare. I va telefonar a dos amics seus de la població. L’un era biòleg i l’altre un científic investigador.

– “Florindo, soy Petúnia, quiero aquel rosal de la familia “Lechal” al que tu le diste la vida! Aiii! Con certificado de garantía, por supuesto! Pero que sea grandioso! Y dime ¿cuánto me va a costar, ladrón?”

– “Petu., tengo uno que tiene veinte años. Es precioso y ya tiene un montón de capullos en flor. Como es para ti te lo dejo en cien mil pesetas”.

– “Aaaaaaaaay! Por mí de acuerdo Flori.”

– Mon Pare, tenen una joia descomunal. I ens el deixen per cent mil pessetes. Tot ell es ple de capollets, semblen nounats. Què els hi dic?

– Fet! Marxeu immediatament. Demà al vespre us vull aquí amb el roser! Tingau els centimets per pagar el roser. I aquests altres per pagar el bitllet del tren.

– I per esmorzar, mon Pare?

– Feu dejuni, Fra Petúnia. Us esteu deixant portar per l’horrorós pecat de la gola. No us adoneu de com us heu engreixat?

– Si mon Pare, teniu raó, faré penitència. El Maligne em tempta cada vespre per a que mengi com els Cardenals de la Cúria.

– No me’ls anomeneu! Aquells s’ho passen tot pels pebrots! I a sobre se’ns volen emportar la nostra Verge!

– Això mai, bon Abat! Abans matal·los!

– Molt ben dit Fra Petúnia! Fill meu! Però donaríeu la vóstra vida per defensar la Mare de Déu del Cup i el seu Infantó?

– Que per ventura o dubteu, mon Pare? La vida i l‘honra si fos necessari!

– Gràcies fillet meu! Teniu aquest feix de bitllets. Són per esmorzar, per dinar, i pel que vulgau.

– Mercès mon Pare! Vaig tot seguit a la Blanca Subur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s