Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, per Enric Marco

El 25 de juliol del 1992 el peveter de l’Estadi Olímpc de Montjuïc es va encendre per  inaugurar els millors jocs de la història moderna. I no ho dic pas per haver estat l’arquer encarregat de llançar al cel de Barcelona la fletxa més famosa de tots els temps. Encara recordo com l’Epi em va apropar l’antorxa per ecendre-la. Respiració continguda al món… i com la vaig clavar. Aquesta és l’autèntica història dels Jocs Olímpics de Barcelona.

La Barcelona olímpica era el somni del meu bon amic Maragall, alcalde de la Ciutat Comtal. Recordo els nervis que vam patir a la delegació desplaçada a Lausana fins que el president del COI, Joan Antoni Samaranch, va anunciar la bona nova. Quin esclat d’alegria! Com de fort ens vam abraçar, en Maragall i jo! No podíem esperar menys d’en Samaranch, un catalanista com pocs que va dedicar els millors anys de la seva vida a defensar el seu país.

Des d’aquell dia, vam tenir sis anys per preparar els Jocs de Barcelona i, com sempre diem els entesos en olimpisme, la cerimònia inaugural marca l’èxit dels jocs. A Flossenbürg em vaig fer un fart de dirigir les obres de teatre que els presos oferíem periòdicament als nostres captors, així que els organitzadors em van nomenar director de la cerimònia. Per motius obvis, sempre m’he avingut molt amb els jueus, de manera que vaig fitxar en Bassat i el seu equip per donar-me un cop de mà.

“Començarem amb un HOLA gegant, Lluís” vaig dir el primer dia de reunió i des d’aleshores tot va anar rodat. Ens faltava, però, una cançó. Volíem l’himne de Barcelona 92 i volíem que mostrés al món l’autèntic esperit de la ciutat; el mestissatge cultural, musical, generacional. I una nit, mentre repassava la meva discografia se’m va encendre una llumeta: Freddy Mercury i Montserrat Caballé! “Ets un geni Enric, ets un geni” em deia el meu mirall.

I així va ser com vam arribar al 25 de juliol. A última hora, la direcció dels Jocs va voler premiar el meu esforç i em van oferir fer d’arquer. Per no haver de tornar a imprimir les notes de premsa, vam decidir mantenir el nom del Antonio Rebollo i que el canvi quedés en petit comitè. Total, ningú sabia quina cara feia el paio. I allà estava jo, l’arc apunt, l’Epi encenent-me la fletxa i el peveter entre cella i cella. La resta ja és història. Història de Barcelona escrita amb lletres d’or. 

Vota benegre.cat als Premis Bloc 2012 (Comunicació i Nous Mitjans)!

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s