Capítol XV: Les exèquies – 1a part

Estàs a punt de llegir un episodi de la novel·la original que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

De bon matí, quan els estels es ponen i la rosada ha deixat el seu mantell blanc, el sol surt novament un altre dia, per dir-nos a tots Déu vós guard! I així a la nostra Abadia, els frares es van aixecant, doncs es jorn de festa i alegria, l’ànima de l’Abat suplent Fra Dagobert, al Cel ja ha arribat! Fra Bonifaci, l’ara Abat suplent, amb un  grapat de frares, al campaner Fra Berenguer a recollir van. Va quedar oblidat  ja fa dos dies, allà al cim del campanar. És fred. Ja put. Ja es descompossa. Molt fàstic fa. La colla de frarets ja hi arriba. Guaita amb fàstic aquell cos. S’ha de colgar, ja!

 Els frares ja l’agafen; “com put!, recony, com put!”. Es tapen amb  fàstic el nas, la cara, amb un mocador brut, molt brut. Per anar molt més depressa, llancen el cos del seu germà campanar avall. El cos al topar amb el terra, es rebenta. Però Fra Berenguer no ho sent pas. Fra Galderic ho ha vist i plora. Fra Bonifaci el fa callar. L’ancià porter somica una estona. Això rai, ningú li fa cas. Agafen el mort per les cames. L’arrosseguen fins l’hort, -bon Déu els teus deixebles com el tracten, no els perdonis mai, no!- Fan un forat a terra, apropet d’una gran col. Aquest serà el llit per sempre, d’aquest pobre religiós. Fra Bonifaci no està per hòsties i el respons llegeix ja. Li llença aigua beneita i uns rosaris grans. Molt, grans. Quatre frares me l’agafen i a un senyal del Suplent, el llencen a dins de la fosa. I el colguen per sempre més! En mig d’uns cants gregorians, que els hi surten de meravella, li posen una creu al damunt, amb un escrit que recorda:

Aquí descansa en pau,

el nostre germà difunt.

Fra Berenguer, el campaner.

Mai seràs oblidat

doncs t’estimarà per sempre 

la teva Comunitat.

L’Abat Tomeu, es va llevar d’hora. Havia de preparar els funerals per l’Abat en funcions Fra Dagobert. Va anar a l’església per preparar els ornaments. A dins de l’esglesieta, hi havia uns quants frares preparan-t’ho tot pels solemnes funerals. L’Abat Tomeu, va albirar a un fraret que restava tot sol posant ciris per tota l’església i va pensar: “Aqui tenim el nou campaner.”

– Com et dius Fraret meu?

-Bernardí, Pare Abat.

– Bernardí, fillet, és la meva voluntat que siguis el nou campaner de la Comunitat.

– Com vós maneu, mon Pare.

– En la teva anterior vida pecaminosa, quina era la teva feina?

– Era funcionari, mon Pare.

– I quants anys vas ser-ho, fillet meu?

– Vint anys, mon Pare.

– Vint anys tocan-t’he els collons, fill meu? Seràs un gran campaner! Com hi ha món! Tocar-te els collons, o tocar les campanes ve a ser el mateix. Faràs carrera fill meu! -I el beneí. Fra Bernardí se li va llançar a les seves plantes sobiranes besant-lo amb gran passió. Fra Tomeu, el nostre bon Abat i tot un sant baró, curtit ja per les nafres que li havia donat la vida, es va emocionar i li va dir.

– Fra Bernardí! Aixeca’t! I ves a corre cuita  a fer repicar les campanes. Tu portaràs a partir d’aquest jorn, el pòndol del campanar. Però sobretot, no toquis “la grassa”, és molt grossa, pesa molt i ja m’ha mort a vuit frarets campaners.

– Així serà bon Abat! Mon Pare!

I marxà enfurismat a complir amb el seu nou càrrec. L’església de l’Abadia era plena de frarets. Era una església romànica adossada a l’Abadia. Molt austera. Algun sant era present en les parets laterals. La il·luminació era a càrrec dels vint-i-cinc descomunals ciris pasquals, -un per cada frare-. Malgrat ara en mancaven tres. Presidia el temple la imatge de La Mare de Déu del Cup. Aquella verge romànica, feta la talla tota d’una peça! Era única.

La Verge, encara conservava el color verd i vermell del vestit. A la mà hi tenia un porró. Una corona, la fusta de la qual era treballada artesanalment, conservava el color daurat, donant a la imatge una gran majestuositat. El color blanc i rosat del rostre de la Verge i del Nen, a diferència d’altres verges catalanes, mai s’havia canviat. Ni quan els musulmans el segle X varen voler cremar-la, va alterar-se el seu color ni va prendre el foc a la Santa talla. Diuen que els cinquanta mil moros, en saber d’aquest miracle, varen morir tots d’un infart. Ah! L’Imam, els seus cavalls àrabs i les seves dones, també.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s