Capítol XIV: La butlla – 2a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Una ovació esquinçà els murs de l’Abadia. Això feu que Fra Galderic sortís del seu amagatall per veure què passava. En assabentar-se’n feia uns grans salts d’alegria acompanyat d’unes fortes riallades.

– Demà farem els funerals per Fra Dagobert -va dir el Pare Abat.

– Aaaaaameeeeeeeeeen -respongueren els frarets amb gran solemnitat.

Tots els frarets van anar al refectori. Allà, Fra Sever el frare cuiner, havia preparat la taula. Feia quinze metres d’allargada, per tres metres d’amplada. A un cantó hi seien El Pare Abat Fra Tomeu i al seu costat l’Abat suplent, en aquest cas era Fra Bonifaci, frare molt competent i assenyat. En front hi seien tots els frares de la Comunitat. Fra Bonifaci pesava uns cent quaranta quilos. Feia un metre vuitanta d’alçada. Tenia seixanta anys, i una barba descomunal cobria la seva cara, era calb. I no fotia brot. Per aquesta última cosa que us he dit, l’Abat Tomeu va considerar-lo el suplent ideal.

Portava quaranta anys a l’Abadia i mai no havia portat cap problema. Només resava i feia mam, caca, i non. La taula era ben parada, hi havia els plats, els coberts i els gots de terrissa. Damunt de la taula hi havia els sis cups plens a vessar del millor vi de l’Abadia. Ho arrodonien els quatre pernils de Jabugo pota negre, de deu quilos de pes cadascun. També hi havia preparats cinquanta quilos de pa amb tomàquet. Fra Sever es va agenollar davant del Pare Abat i, en presencia de tota la Comunitat, li va dir.

– Pare! Mon Pare! Perdoneu-me, he pecat! Sóc un pecador! Doneu-me l’absolució! Pietat! Pietat!

– Però Fra Sever! Quin pecat podeu haver fet si teniu la taula més ben parada que hagin pogut veure mai ulls humans?

– He caigut en el pecat de la carn mon Pare!

Tota la Comunitat va guaitar-lo horroritzada, un silenci com el que hi ha a dins dels sepulcres va caure com una llosa al refectori. Fra Bonifaci l’Abat suplent, es va tapar el rostre amb les mans. Tant gros era el pudor que tenia. El Pare Abat amb la mirada severa i amb veu profunda li va dir.

– On tens amagada la femella Fra Sever? Estic molt enutjat!

– No mon Pare! No es cap femella!

– Fill meu! No em dius que has fet el pecat de la carn?

– Sí mon Pare! I tant! M’he fotut jo solet dos quilos de pernil de Jabugo… sense esperar-vos! Pietat per aquest pobre pecador!

– En veritat ha sigut una gran gosadia i un pecat pervers i gros, però avui Fra Sever, quedeu perdonat. Però no hi torneu mai més, sinó anireu de pet a l’infern amb tota aquella potoleia de petulans! Imagineu-vos, fill meu, tota l’eternitat amb aquella mena de gent.

– Oh! Gràcies mon Pare! Gràcies!

I se li llançà als peus i li besà els dits pudents i bruts, plorant amargament la seva flaquesa. Fra Bonifaci, amb els ulls negats per les llàgrimes digué a l’Abat Tomeu.

– Sou massa tou Pare Abat, sou massa tou! Aquest malparit s‘ha fotut ell solet tres quilos de pernil de Jabugo pota negre, i aquests tres quilos ja no els torna per més penitència que li poseu!

– Fra Bonifaci, ha estat una criaturada, i només eren dos quilos. Per cert, ens hem descuidat d’enterrar al campaner! Ja deu fer un parell de dies que es allà dalt del campanar ben mort. Fou la gloriosa jornada dels Serafins. Pobre Fra Berenguer, va lliurar la seva ànima al Senyor, jo prou que li deia, “no feu voleiar mai la grassa, que pesa molt i us trencareu”. I guaita, així ha set. Demà feu-lo recollir i me’l colgueu per allà darrera l’hort, prop de les tomaqueres. Feu-ho, però, abans de fer els oficis solemnes per l’ànima de lex-Abat Dagobert, que en la glòria estigui. Per cert, vigilau que ja put!

– El que vós maneu Abat Tomeu! -seguí menjant-, nyam, nyam, nyam, nyam, que n’és de bo tot això Pare Abat! glu glu, glu, glu, Verge Santa quin vi més bo! -Deia entusiasmat Fra Bonifaci.

Tots els frares, davant del plat tenien una butlla signada per l’Abat Tomeu, dispensant-los aquell dia, de la santa penitència que s’havien imposat de no menjar carn. Ospa! Com menjaren! Batua dena! Com begueren! I quina quantitat de miracles que explicaven! Encara estaven esparverats per l’exorcisme que havien fet al bon Abat Tomeu, esgarrifats perquè la Diablesa Virtudes havia conviscut amb ells uns dies! Restaven entusiasmats per la davallada dels Serafins formant una cobla. Estaven angoixats per la mort del bon campaner, Fra Berenguer, -quan l’enterren? Va preguntar algú. Se sentien impresionats per la mort de l’Abat suplent Fra Dagobert. Tremolaven de por pensant en la defecació del Diable feta al cim de la taula de l’Abat Tomeu. I van plorar amb gran desplaensa, pensant que Satanàs s’havia emportat a l’infern, i viu, al  futur màrtir i possible sant de l’Abadia, a Fra Gaugeric. Tot, perquè l’havia trobat defecant al damunt de la taula de l’Abat Tomeu. S’havien quedat sense màrtir-sant. Ves quins collons! Ara però amb la panxa ben plena, i amb el vi corrent per les seves venes, restaven tots més tranquils. L’Abat va prendre la paraula per dir.

– Fills meus, després d’aquest petit refrigeri que tots tenim ben merescut, us recomano que ara aneu a fer la migdiada. Demà a quarts de vuit enterrarem en la intimitat a Fra Berenguer. Ho enllestirem en un quart d’hora, doncs el colgarem a l’hort que hi estarà prou bé. Després ens trobarem a la capella on farem uns oficis molt solemnes per l’ànima de l’Abat suplent Fra Dagobert, a qui la Diablesa Virtudes, neboda de Belcebú, va assassinar en fer-la fora del meu xassís. Frarets meus, ara per postres us portaran crema catalana a dojo. Us ha sigut del vostre grat aquest petit àpat?

Una ovació fou la resposta que la Comunitat en ple va dedicar a l’Abat Tomeu. Fra Bonifaci el que seria Abat en cas d’incapacitat de l’Abat Tomeu va dir uns mots.

– Frares, vull fer-vos avinent, que Fra Ciril ja ha acabat l’obra. A partir d’aquest jorn, als claustres, a pocs metres de la tomba del nostre benefactor Beat i màrtir, l’Abat Prepuci i el Becario Torcuato, hi haurà per sempre més la defecació de Satanàs! Per a que serveixi d’avís a totes les generacions de frarets que passin per aquesta Abadia. No n’heu de témer res, doncs està perfectament precintada i engabiada amb doble vidre. Serà un testimoni del que va passar.

– Aaaaammmmeeeeeeeen! -Udolaren tots els frarets. L’Abat prengué la paraula i digué.

– Donem l’acte per clos, i aquí us endego la meva benedicció urbis et orbis.

I els beneí a tots. Els frarets es van retirar a les seves cel·les. I el silenci i la pau, varen regnar novament a l’Abadia. Feia temps que no hi havia aquest silent, sisquera durés com abans…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s