La Presa de la Bastilla, per Enric Marco

A la meva llarga vida les he vistes de tots colors. Un dels episodis on el color fou el roig -per la sang i el foc- va tenir lloc el 14 de juliol del 1789, quan els parisencs van prendre per la força la Bastilla donant el tret de sortida a la Revolució Francesa. Van rodar caps, literalment. Els excessos monàrquics eren aleshores motiu de revolta. Com han canviat els temps. Aquesta és la crònica de com vaig idear i planificar un esdeveniment històric que canviaria el món per sempre més.

Els excessos de la monarquia mantenien França al llindar de l’abisme, amb el preu del gra i del pa pels núvols. La situació era especialment dramàtica a París, on el malestar generalitzat augurava una protesta massiva. Jo era un vailet com molts altres, però m’havia guanyat certa influència al nucli dur de la ciutadania. Sobretot, ens calia organització, així que vaig moure els fils per citar a 40.000 francesos emprenyats. Era la milícia de la revolució. Teníem mala llet i molts collons, però ens faltaven les armes.

En Assemblea vam decidir marxar fins a als Invalides per fer-nos amos de les armes que allà s’emmagatzemaven. No us diré que no hi hagué resistència, però els fusells van acabar a les nostres mans i la Bastilla, presó símbol de la repressió monàrquica, va quedar marcada com a objectiu. Allà ens vam personar al matí del 14 de juliol.

L’alcaid de la Bastilla, el Marquès de Launay, va tenir poca vista. Va ordenar als seus soldats obrir foc contra la població i a mitja tarda 100 dels nostres cossos jeien a terra sense vida. Va ser la guspira que necessitava la recentment creada Guàrdia Nacional per iniciar el seu atac a la presó. Poques hores després, el cap de Bernard-René de Launay era passejat per París com un trofeu. En saber la notícia, el rei Lluís XVI va ordenar a les seves tropes evacuar la capital. La ciutat de la llum era nostra. La Revolució Francesa acabava de començar.

La resta, és història coneguda. Quan Napoleó va pujar al poder, vaig intuir que potser seria pitjor el remei que la malaltia i vaig fotre el camp de França per refugiar-me a Catalunya. Malauradament, 150 anys després hauria de tornar a creuar el país destí a Flossenbürg. Allà sí que ens haguessin anat bé 40.000 homes per alliberar-nos. Però van haver de venir d’Amèrica per fer la feina.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s