Capítol XIV: La butlla – 1a part

Estàs llegint un episodi de la novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu va anar a la seva cel·la per veure com el futur màrtir li havia deixat la cambra. Fra Gaugeric, era un fraret que aguantava totes les putades que li feia la Comunitat sense dir res. (“He pensat putades? -rumià l’Abat- volia pensar, totes les ordres”). Si seguia així, complia les ordres que se li donaven i no es tornava boig, veritablement seria un gran màrtir i un gran sant. I va entrar a la seva cel·la.Aaaaaaaagh! Lo diable s’ha cagat damunt la meva taula!! Frarets!! A mi!! Via fora! Via fora! Desperta ferro! A mi la Comunitat!

Deu o dotze frares entraren a l cel·la de l’Abat Tomeu que jeia a terra, una lipotímia l’havia deixat fora de combat. Al damunt de la taula hi havia una tifarada descomunal. Tots els frarets van exclamar.

– Oooooooh! Lo dimoni s’hi ha ben cagat!

Fra Pierrot el curandero, i Fra Bogamil el manescal, l’atengueren diligentment.

– Nooooo! Us prohibeixo sota pena d’excomunió, que em torneu a posar lavatives! -va udolar l’Abat Tomeu brandant la seva crossa abacial. Fra Pierrot vadir-li.

– Mon Abat, només us volem feg ologag amoníac, us aclaguigà el cap. El Degaulle l’ologaba cada dia i migueu quina ment més pgivilegiada que tenia, i el Fganco també.

– Ah, doncs si aquest dos sants barons ho feien, jo també!

I ensumà profundament els bafs d’amoníac estossegant sense parar i tenint una sensació de gran ofec. Però això si, li anava retornant la clarividència. Immediatament va preguntar pel futur màrtir i després sant, Fra Gaugeric.

– I Fra Gaugeric, on és? havia d’esperar-me aquí a la cel·la, mireu que neta l’ha deixat!

– Per això lo Satanàs ha defecat al cim de la vostra taula -udolà Fra Galderic. I altra volta començà a xisclar. – Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Segur que lo Satanàs i la Diablesa Virtudes s’han endut a Fra Gaugeric a l’infern! Hiiiiiiiiiiiiiiiiii! Ens mataran a tots! Primer he trobat mort a Fra Berenguer, el campaner. Després a Fra Dagobert l’Abat suplent. I ara s’ha emportat viu a l’infern el cos de lo nostre futur màrtir i sant Fra Gaugeric!!! Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

I davant de la sorpresa mirada de tota la Comunitat, -doncs tots els frares ja eren plegats- s’aixecà els hàbits i ensenyant les seves parts nobles a tots els bons frarets, escampà la boira a tota llet als seus noranta anys xisclant.

– Se’ns menjaran!, s’ens menjaran! Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Un murmuri s’estengué per tota la Comunitat allà reunida. Espontàniament van començar a flagel·lar-se. Es fotien d’hòsties sense parar. L’Abat Tomeu no es flagel·lava pas. Ell restava mut i pensatiu. Aguaitant el descomunal excrement que hi havia damunt de la seva quadricentenària taula. Esperà que els seus frarets s’haguessin esbravat. Quan els veié a tots destrossats, suats, sagnant com vedells i caiguts pel terra, prengué la paraula per dir-los.

– Fills meus, heu fet bé, de dalt la Glòria aquest gesta us l’agrairan. De ben segur que l’Abat Prepuci, deu estar ufanós de que formeu part de la seva ordre. Fra Ciril vós que sou un bon fuster, feu-me una urna i poseu-hi aquest excrement de lo diable. Això serà una prova i un recordatori per tots els frares que entrin en eixa Abadia. Així tindran ben present que lo Diable sempre està a l’aguait. Serà una prova per els segles propers, de que lo Satanàs, va cagar-se al cim de la taula de l’Abat i que va intentar posseir la seva ànima sense aconseguir-ho. Però es va emportar a l’infern un frare; el bo de Fra Gaugeric, ara ens hem quedat sense el futur màrtir i sense sant.

– Aaaaaaaaaah!

– Aaaaaaaaaaaaaah!

Plorava tota la Comunitat tendrament emocionada.

– Fra Ciril, els vidres que siguin ben gruixuts i que l’urna quedi hermèticament  tancada.

– Aixì es farà mon Pare. -respongué respectuós el frare fuster.

I mirant als pobres frares, que s’havien flagel·lat amb tanta bona voluntat i amb tanta constància els va dir:

– Frarets meus, tinc setanta anys. Fa que sóc ací l’Abadia de la Mare de Déu del Cup, cinquanta-quatre anys. Ara sí que ja puc morir, puig ja ho he vist tot. Els meus sofriments no tenen fi. A voltes penso. Per què el Totpoderós segueix provant a un pobre Abat ancià, que no fa mal a ningú? Un pobre ancià que fa dejuni i abstinència. Que compleix rigorosament les regles del nostre orde. Que llegeix cada dia el breviari. Suara el Sant Rosari. Adesiara un ofici ben solemne. I mai ha tingut mala cura a celebrar la Santa Missa. Passem fred! Dormim sobre llits de fusta. No tenim comoditats mundanes. Per què Senyor? Per què? Quin mal us he fet jo? Ja desde la meva tendra infància hem vau putejar, -vull dir, vull dir- provar. A l’adolescència em vau reputejar. Ai! Perdoneu! Vull dir tornar a provar, -en que estaria pensant-. I ara al final de la meva trista, pobre, bruta i dissortada vida, m’heu tornat a posar a prova. Per què a mi i no al del Vaticà i els seus col·legues? Ni la vostre Mare té pietat d’aquest pobre Frare? Vull lliurar la meva ànima a la Mare de Déu del Cup, Ella que és la que em va portar a eixa Abadia. Llavors si m’ho mereixo, m’entregui al Creador. No puc més! No puc més!

I trencà en plors, i les seves llàgrimes devallaven per les seves rodones galtes. I els singlots del seu pit eren esfereïdors. Es produí el miracle! Les llàgrimes que vessaven els seus ulls, a mida que queien a les lloses de l’Abadia es transformaven en perles  -d’això en donen testimoni escrit, els nombrosos documents que hi ha a la biblioteca. En veure tan prodigiós miracle, tota la Comunitat s’agenollà cantant el Kumbaià. Aleshores Fra Quim, l’encarregat del celler, i Fra Tòfol l’enòleg digueren.

– Abat santíssim! Abat Tomeu! Vós sou nostra llum i guia! Vós heu vençut al Diable! I si vós mon Pare no maneu el contrari…

– Bon Abat anirem al celler! I portarem dos cups gegantins plens de vi, per reconfortar les pobres ànimes de tota la Comunitat.

– Sort en tinc de vosaltres fillets meus! Sou els guardians de la sang d’aquesta Abadia! Que siguin sis cups ben replens del vi de la millor anyada. Avançarem els reis. Porteu quatre pernils de Jabugo. Ara mateix us signo una butlla i tots podreu recuperar les forces, doncs la lluita amb lo Maligne ens ha deixat molt malmesos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s