Capítol XIII: Retorna la tranquil·litat – 2a part

L’Abat Tomeu, va anar a llegir el breviari pels relaxants claustres. Fra Bogamil, Fra Petúnia i Fra Consol van entrar a la cel·la de l’Abat Tomeu. La fortor que feia allà dins era asfixiant. Tremolosos i amb molt de fàstic, varen estirar pels peus al difunt Abat suplent Fra Dagobert, un sant baró. Mentre l’estiraven per treure’l fora de la cel·la, la seva pobre testa coberta o més ben dit, encaixada pel perol d’aram de la cuina, que fins llavors havia servit per fer unes suculents sopes de farigola, anava rebotant per les fredes lloses del terra de l’Abadia sentint-se “Cloc! Cataclonc! Cloc! Cataclonc!”

Veritablement era esfereïdor, després de molts esforços aconseguiren fer-lo fora de la cel·la a on ja es podia respirar quelcom millor. Com que seguia fent una pudor molt reconcentrada, els tres frarets, per unanimitat, van decidir llançar-lo a la bassa més propera per rentar-lo una mica, doncs les seves santes robes i cos estaven amarades d’aigües negres.

– Fra Petúnia agafeu-me’l per una cama!

– Fra Consol, agafeu-me’l per l’altre cama!

– I vós per on l’agafeu Fra Bogamil?

– Jo l’agafaré per sota les aixelles!

I els tres frares, d’aquesta mena atravessaren el claustre. Veieren el llac de dos metres per dos metres amb un preciós brollador al bell mig. Tot aquest conjunt era de marbre de Carrara. Datava del segle tretze, era una joia digne de ser anomenada patrimoni de la humanitat. Al veure’l tant a prop del seu camí, no volgueren arrossegar més aquell mort, i no el portaren a la bassa no! No ho dubteu pas! El llançaren allà, a dins del petit llac! “Xoooooooof”.

Allà, a les cristal·lines aigües del llac, hi quedà surant el cos de Fra Dagobert, la roba del qual s’anava aclarint mentre l’aigua del formós llac s’anava emmarronint. Ara vindria el pitjor, treure-li el perol de la testa. Quan ja portava mig hora en remull, Fra Bogamil va dir.

– Vinga frares, ja podem treure’l, el portarem al corral que allà podré treballar millor.

– Veig molt difícil treure-li el perol, Fra Consol… vós com a científic què hi dieu?

– Jo només veig dues solucions.

– Quines són bon frare?

– Primera solució, tallar-li el coll!

– Oh! Bondat Divina!

– Verge de la Depuradora!

– Segona solució, fer servir unes eines especials, per tallar el perol d’aram, em fa l’efecte que serà el millor. Fra Petúnia…

– Digueu Fra Consol.

– Oi que vós per podar els rosers, les margarides, les magnòlies, els lliris, els rosers de pitiminís, feu servir unes tisores molt esmolades i molt corbes?

– Deixeu-me esmunyir el meu cervell, puig encara no albiro la imatge prou definida, bromosa tinc la meva ment. Però… ara sí, a la llunyania… Sí! Sí! Les albiro! Veig aquestes prodigioses eines de bronze!

– Fra Petúnia, cerqueu-les, porteu-les, compartiu-les amb mi.

– Sí! Sí! Fra Consol!, amb vós compartiré el que vós volgueu!

Fra Bogamil va dir:

– Escolteu, si foto nosa, cardo al camp!

– Nooooooooooooo! Què dieu Fra Bogamil!

– Nooooooooooooo! Vós sou l’anima de l’operació!

– Doncs procedim, que aquest mort ja put molt!

Fra Petúnia va anar a cercar les tisores, les trobà i les entregà a Fra Consol. Fra Bogamil, el manescal de l’Abadia, va agafar fermament el perol. Fra Consol va començar a tallar l’esmentat instrument de la cuina amb les tisores de Fra Petúnia. Al cap de tres quarts d’hora de tan delicada operació, aconseguiren alliberar la testa del bon ex-Abat Fra Dagobert, que malgrat tenir el rostre ple de merda, somreia beatíficament.  Uns raigs meravellosos sortien de la seva testa il·luminant tot el corral, deixant als tres frares extasiats davant de tanta formosura.

L’Abat Tomeu, després d’acabar les seves pregàries, va anar a aguaitar el petit llac, anomenat popularment com “la perla de l’Abadia”. L’aigua era corrompuda, -sembla un mal presagi- pensà l’Abat. Va obrir l’aixeta i el brollador va començar a deixar anar un raig d’aigua que en unes poques hores deixaria el llac novament esplendorós. Tot seguit es va dirigir al corral, per veure com anava la delicada tasca de treure el perol del cap de Fra Dagobert. Va entrar al corral i es va trobar a Fra Bogamil, Fra Petúnia i Fra Consol, agenollats  amb  els  braços  en  creu. Pregant  devotament  davant  del  cos -encara pudent- de Fra Dagobert, que, amb la cara tota emmerdada, somreia beatíficament entre mig d’una música celestial. Veié sorprès com uns raigs lluminosos sortien de tot el seu cos. L’Abat Tomeu udolà mirant al cel.

– Miracleeeee! Verge del Cup! Miracleeee! Beneïda siau, Vós i l’Infantó! Ens heu alliberat de la Diablesa i ara ens doneu el senyal de que enguany la collita serà d’una qualitat indescriptible, Al·leluia!

I caigué de genolls en terra flagel·lant-se les seves velles esquenes amb un fuet de vímet que sempre portava al damunt, per fuetejar-se quan se li apropava una temptació.

Fra Gaugeric, el fraret destinat per la Comunitat per ser el futur màrtir i sant de l’Abadia de la Mare de Déu del Cup, s’afartà de treure excrements de la cel·la de l’Abat Tomeu. Des que va arribar a l’Abadia, la Comunitat en una reunió va destinar-lo per ser el futur màrtir, primer, i Sant, després, d’aquella santa casa. Ell va acceptar-ho amb humilitat. Van dir-li que a més d’aquest títol que de ben segur li concedirien quan fos mort, també  li farien una escultura i el posarien en un altar lateral. I sempre hi tindria un ciri encès! Però això sí, havia de ser un model de castedat, de bondat, treballador, obedient, humil,  submís i bo!

En aquella cel·la hi havia tanta porqueria com als despatxos de molts dels nostres polítics. Mancats d’honradesa i bona fe, que obliden amb tanta facilitat les seves promeses electorals. Quan al pobre fraret, li semblava que la cel·la ja era neta, a un racó li tornava a sortir porqueria. Després de vuit hores rascant el terra, parets, i mobles, amb salfumant i lleixiu. Després d’haver vomitat generosament quinze o vint vegades. Després de tenir la gola rasposa i roent, i els ulls envermellits, va considerar que la cel·la era neta i polida. Intentava estar alegre per haver fet aquella tasca tant ingrata, miserable i humiliant amb alegria. Posant tot l’interès per a que quedés bé. Va seure a la cadira de l’Abat Tomeu, no podia més, estava esgotat, a fe de Déu, que era l’encarregat de fer tot el pitjor d’aquella santa Abadia. I ho havia fet sempre sense remugar! Però ara ja no podia més! N’estava fins els collons!

Va tenir un moment de clarividència. Després de portar quinze anys a l’Abadia menjant poc, flagel·lant-se molt i fent els serveis més humils i baixos per tota la Comunitat, va trencar les regles. I mirant la cel·la de l’Abat Tomeu tota neta i polida, va treure’s de la butxaca dels seus sants hàbits una ràdio molt petita que s’havia trobat pel camí, pel foravial de l’Abadia un jorn en que va anar a la recerca de bolets. Es va posar els auriculars als pavellons auditius. Va escoltar una veu per una emissora que deia  embolcallada de marxes militars.

– “Jóvenes! Si queréis ser hombres del mañana con una buena profesión y trabajo seguro, ingresad en la Legión! Buena paga, diversión y aventuras. ¡Alistaos joder, y salid de esta puta monotonía! Escuchad a nuestra mascota como os reclama para el servicio con la patria. ¡Beeeeeeeee!, ¡Beeeeeeee!”

I se li feu la llum! Fra Gaugeric es va arremangar els seus sants hàbits. Va pujar al cim de la taula de l’Abat Tomeu i va defecar-hi generosament al damunt. Amb gran alegria i tranquil·litat d’esperit per haver fet aquesta feina ben feta i haver-hi posat molt interès en realitzar-la. En acabar tant magna obra, va apretar a córrer pels claustres de l’Abadia. Va arribar a la porta. No hi havia ningú. La va obrir i va sortir al camí rural. Un cop fora de l’Abadia, va albirar a pleret l’entorn. Va mirar l’edificació. Va somriure, i va fer una botifarra descomunal a l’Abat i a tota la Comunitat. I va cardar al camp a tota llet! Al cap de divuit hores de viatge, ja havia ingressat a “La Legión”. Sent tot ell: “El Señor Caballero Legionario Gaugerico ¡Vivaspaña!”.