La Llei Seca, per Enric Marco

Fa gairebé un segle que vaig arribar a les Amèriques, a bord del Titanic en un accidentat viatge. Després del rescat, em vaig establir a Xicago per viure en primera persona allò del “American Way of Life”, un estil de vida molt còmode però durant el que no teníem ni gota de vi per celebrar-ho. I és que l’1 de juliol del 1916, sota el mandat del President Wilson, va entrar en vigor la famosa Llei Seca. Sort que alguns teníem recursos per torejar-la.

Vaig arribar als Estats Units a l’abril del 1912, després d’un accidentat viatge a bord del majestuós Titanic. Rescatat i sec -tot i que una mica encostipat- vaig instal·lar-me de manera permanent a Xicago, a tocar del llac Michigan, el que s’anomena l’Amèrica profunda. Passats uns pocs anys, el poble americà es trobava a les portes dels “feliços anys 20”, una època daurada i benestant com poques.

Hi havia alguns, però, que patien, que dubtaven que els ciutadans nord-americans poguessim gestionar tota aquella benaurança. Eren els activistes del Moviment per la Templança, hereus de Carrie Nation, que vinculaven el consum d’alcohol a la decadència moral i es dedicaven a destrossar tavernes a cops de destral. Convenientment pressionat, el Congrés i el President Wilson van instaurar la Llei Seca l’1 de juliol del 1916, fa 94 anys. Encara en trigaria tres més en ratificar-se i, amb el nom de Llei Volstead, va aplicar-se a tot el país a partir del 1919. Quedava prohibit el consum, venta i distribució d’alcohol a la primera potència mundial.

La notícia va caure com un gerro d’aigua freda entre el meu cercle més proper. Jo tot just era un adolescent imberbe però abans es començava a beure abans. Ens les vam empescar de mil maneres per seguir mamant. Ai, la picaresca. Recordo visitar les tavernes il·legals, guanyar uns calerons transportan ampolles de whisky d’amagat i, sobretot, amagar-me dels primers mafiosos que volien controlar l’estraperlo. El meu coneixement d’aquest submón em va convertir en una peça clau dels famosos Intocables d’Elliot Ness, el grup de policies a la captura d’Al Capone, del que jo era el seu confident.

La Llei Seca es va demostrar ineficient i el crim es va disparar. De fet, quan va haver-hi el crac del 1929, la prohibició va veure’s ferida de mort. Tothom tenia unes ganes d’emborratxar-se per oblidar les penes que era massa. Jo ja no ho vaig presenciar, per estrany que sembli. Amb la Gran Depressió, vaig tornar a Europa i la conspiració nazi em va acabar portant a Flössenburg. Allà sí que hauria fet bon servei una copeta. Ho vaig pensar totes i cadascuna de les nits del meu captiveri.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s