Capítol XII: L’Exorcisme

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Dagobert, procedí a començar la cerimònia. Es va posar els ornaments negres. Va tornar a rebeneir l’aigua beneita del perol. Va agafar el llibre d’exorcismes i va buscar el capítol que posava “Instrucciones para expulsar al diablo.” Va agafar el descomunal salpasser i el va submergir set vegades en el perol ple fins dalt d’aigua beneita. Es va posar d’avant del presumpte posseït i el va ruixar generosament. Fra Tomeu, restava amb els ulls clucs, gairebé no respirava. L’exorcista -perquè ara l’Abat Dagobert era l’exorcista- tenia a un cantó una garrafa de cinc litres d’oli, especialment preparat per l’Extrema Unció dels moribunds. Fra Bogamil i Fra Pierrot, restaven esparverats amagats al darrera de la comuna de Fra Tomeu. Es deien entre ells completament terroritzats.

– Fra Pierrot!

– Digueu-me Fga Bogamil.

– Estic completament esglaiat, i vós?

– Jo penso que no sóc d’eixe món. M’he encomanat a la Chepegudeta pegque m’achude. Aquesta Vegge de Valéncia és molt podegosa. Tinc pog!

– Teniu, amorreu-vos a eixa ampolla de vi, sota els meus sants hàbits sempre en porto unes quantes.

– Oh! Megci! És incgeible! Malggat seg català, vós sou un bon fgague Fga Bogamil. A la Fgança no s’ho cgeuguien.

I els dos begueren de les seves ampolles mentre miraven els esdeveniments amb els ulls desorbitats. El presumpte posseït que seguia amb els ulls clucs, va seguir rebent esquitxos d’aigua beneita per part de l’Abat Dagobert, que s’havia abocat a l’exorcisme amb gran fal·lera. El rostre de Fra Tomeu es va dulcificar, va somriure beatíficament, i va començar a deixar anar flatulències i ha defecar-se generosament al damunt amb sonores ventositats, l’ambient era fètid i irrespirable. L’Abat Dagobert, amb el llibre d’exorcismes a la mà dreta i el salpasser a la mà esquerre, udolà.

– Diable pudent! Jo sé que tu ets a dins del cos del bon Fra Tomeu! Jo t’exor-t’ho, deixa el xassís d’aquesta despulla humana i veste’n amb el teu amo, en Llucifer!

L’ex-Abat va tornar a defecar sense control, i a llançar unes flatulències asfixiants, era talment una guerra química. Fra Bogamil i Fra Pierrot, estaven completament beguts. L’Abat Dagobert es va emprenyar, aquell diable tenia mala llet, i sens dubte -la seva dilatada experiència en exorcismes li confirmava- es trobava davant del diable Excrement. Era un esperit del mal molt perillós. L’Abat respirà fons i udolà.

– Jo t’exor-t’ho diable Excrement! Fora d’aquest cos i ves a la merda amb el teu amo Satanàs! -I foté tot el perol d’aigua beneïda al damunt del pobre Fra Tomeu. L’Ex-Abat Tomeu s’incorporà, amb els ulls flamejants mirà a l’Abad Dagobert i en llengua estranya udolà amb veu de dona!!

– “Vete a cagà, mardito cea!, Abad Dagobierto de mielda. Quiere tu que me vaxa de ete cuelpo que e una mielda humana? Exame tu ci tiene huevo! Zo mamóng!!”

A l’Abat Dagobert se li va gelar la sang, però va agafar l’oli de la Extrema Unció i el va fotre pel rostre i cos -aquella merda de cos de l’ex-Abat Tomeu- mentres deia.

– En nom del Tot Poderós, surt fora d’aquest cos!

Es va sentir la veu d’una dona que sortia de la gola de Fra Tomeu, udolava com una folla amb veu estrangera.

– “Aaaaaaaaaaaaa! Joputa! Ha que vengan mis novisia o te deztruiré! Deztructó! Que ere un deztructó! So mamong! Te odio jodio viejo Catalang!!”

A l’Abat Dagobert, se li feu la llum!!!

– En nom de Déu, jo t’ho ordeno diablesa Virtudes! Surt del cos del català Abat Tomeu! Ara t’he reconegut mala bèstia! -bramà carregat de còlera.

I va estendre al damunt del cos de l’ex-Abat Tomeu una bandera catalana. Amb un domàs cosit al damunt, on hi havia brodada la imatge de la Mare de Déu del Cup. L’efecte va ser aclaparador. Un horrorós udol va sortir de la gola de Fra Tomeu. Va obrir la boca, que va adquirir una magnitud descomunal, per  on va sortir la figura de l‘abans Sor Virtudes, ara la Diablesa Virtudes, la Diablesa dels Excrements. Ensenyava impúdicament el seu cos nu, negre i pelut. Tenia cua i unes banyes horroroses, els ulls eren de color vermell. S’aturà davant de la figura de l’Abat en funcions, Fra Dagobert, i posant-se davant de la santa faç d’aquell bon vellet -tenia vuitanta anys fets- li va ensenyar les seves gegantines popes amb els seu mugrons erectes, passejant-li la natura per la seva venerable faç. Al cap d’uns segons que semblaven una eternitat, va desaparèixer, renegant,  blasfemant, i cagant-se en la Nostra Pàtria. Travessà aquell mal esperit el mur de la santa Abadia, -dos metres de gruix, que no es conya-.

Un silenci sepulcral es va fer a la cel·la del ex-Abat Tomeu. L’Abat en funcions, Fra Dagobert, amb els seus vuitanta anys i escaig a les esquenes va restar bocabadat. Llavors va succeir el miracle. Es va sentir una música celestial a dins de la cel·la i aparegué una cobla de Serafins interpretant la Santa Espina. Fra Bogamil i Fra Pierrot ploraven com dos nadons, agafats a llurs ampolles de vi -ja buides-. Fra Tomeu, recobrà de cop el coneixement i la raó i es mirà tot ell ple de merda. L’Abat en funcions Fra Dagobert, ja molt malmès per l’esforç fet, només va poder dir.

– Miracle! Miracle! Us traspasso el pòndol de l’Abadia! M’ha funcionat! He vençut a la Diablesa Virtudes! Es la “Diablesa dels Excrements.” Al·leluia!, Al·leluia!

I va caure a terra sense sentits, amb tant mala fortuna, que el cap li va anar a parar a dins d’un perol d’aram que pertanyia a la cuina, i que era ple fins dalt d’excrements de l’Abat Tomeu. Va morir ofegat per la merda dipositada allà a dins davant dels horroritzats ulls dels presents, que no van pas poder fer res per treure-li lo perol del cap i salvar-li així la seva preciosa vida. Els angelets seguien amenitzant l’estona immutables, tocant ara “La vall del Riu Vermell”. És el preu que va cobrar el Maligne per haver sigut expulsat del cos del bon Abat Tomeu, i també expulsat de la Santa Abadia.

Fra Bogamil i Fra Pierrot, ploraven esparverats, l’Abat Tomeu s’aguaitava i es veia tot ell carregat de merda. El ara ja Fra Dagobert, restava immòbil a terra amb els sants hàbits dels exorcismes posats. Al cap li presidia el perol d’aram de la cuina ple d’excrements, que li anaven rajant a regalims per el seu venerable coll fins a fer una petita bassa al terra de la cel·la. Era ben mort, Fra Bogamil, el manescal, va certificar la mort per asfixia de “detritus humanus”. La cobla de serafins va canviar el repertori i va endegar “La Sardana de les Monges”. Fra Pierrot va sortir de la cel·la del bon Abat udolant.

– Fgagues! A mi! Veniu! Migacleee! Migacleee! Coggueu! Ballaguem una sagdana! Els músics són els Segafins!!

Part de la Comunitat, la que es trobava prop de la cel·la de l’Abat Tomeu si apropà a corre-cuita… I oh meravella! La cobla de serafins estava bufant amb passió la sardana anteriorment esmentada. Els onze frarets que van entrar a la cel·la puntejaren devotament la nostra dansa.

L’Abat Tomeu, tot ell carregat d’aigües negres, s’ho aguaitava agenollat pregant devotament per l’ànima de lex-Abat en funcions ja traspassat, Fra Dagobert.

Comments

  1. Observatori lector says:

    A part de l’aspecte escatològic, molt ben lograt, per cert, el quadre de l’Exorcisme és magistral!! Enhorabona!!!
    Potser funcionaria amb els colonitzadors espanyols! Per desgràcia hi ha moltes sors Virtudes que ens estan escanyant. L’ofec és tan gran que aviat vomitarem també nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s