Capítol X: L’Abat Tomeu i la “Reverenda Madre Superiora” – 2a part

 

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

Sor Virtudes es va posar uns altres hàbits per cobrir la seva nuesa i va anar a buscar a Fra Pierrot, sabia que era el curandero dels frares. Era imprescindible que l’Abat es recuperés. Va córrer pels passadissos de l’Abadia cercant les cel·les dels frares, es va anar guiant pels roncs, al final trobà la cel·la comunitària. Va empènyer la porta i els va trobar. Jeien tots al terra d’una sala immensament llarga, humida, bruta i ennegrida, de parets de pedra molt freda, talment semblava una cor de porcs, quina fortor feien!

Només hi havien dos frares que dormien plàcidament d’alt d’un llit, amb matalàs, coixí, llençols i mantes. Tenien també una tauleta de nit, despertador, maquineta d’afaitar, -doncs s’afaitaven una mica el sota coll-, sabó, raspall de les dents, dentifrici, after shave, colònia, desodorant, i pólvores de talc. Eren Fra Pierrot, el guaridor francés i Fra Joan M.ª. Quan Sor Virtudes els veié, els va mirar amb desig carnal i admiració -tot a la vegada- i va mormolar.
“He aquí un par de buenos ejemplares, el medicucho es el de acà, lleva el brazalete de la Cruz Roja puesto, que gran profesional debe ser.”
– “Fraile Pierrot! Fraile Pierrot! Despertaos ¡Voto a brio!”
– Oh! mon Dieu! Ooooh! Mon xegui! Que fa una dona tant bonica aquí al dogmitogui dels fgagues -va inquirir mirant-la amb els ulls carregats de cobdícia carnal, aquell depravat frare francés.
– “¡Presto! Vuestro Abad, se está muriendo”.
– Mon Dieu! Despegtague a Fga Bogamil, que es menescal, entge els dos el guaguiguem.
– “¡Oh! Qué acento francés tenéis más agradable mi buen fraile”. -Li va dir imprudentment Sor Virtudes al depravat de Fra Pierrot, que curiosament va començar a treure fum per les orelles.
– Fga Bogamil! Fga Bogamil! -era el manescal, tenia gran experiència amb les malalties de les truges-, despegteu-vos, l’Abat sens mogt! Coguem, anem a guaguig-lo!
– Bon Déu! -digué Fra Bogamil- ara agafo la lavativa!
– La ggosa, la de cinc litges!, -li apuntà Fra Pierrot.

I tots tres partiren a guarir al bon Abat. Varen recórrer els passadissos de l’Abadia fins arribar a la cel·la del bon Abat, van entrar-hi i el van trobar estès al terra, semblava talment que hagués lliurat la seva tendre ànima al Senyor.
– Mon Dieu! Collons!-van exclamar Fra Pierrot i Fra Bogamil en veure al costat del candidat a difunt els hàbits esquinçats de  la “Reverenda Madre Superiora”.
– “¡Sagrado Corazón de Jesús, en Vós confío!” -va udolar Sor Virtudes al veure al costat del candidat a difunt els seus hàbits esquinçats que havia oblidat de recollir i guardar a dins d’un bagul.

Fra Pierrot y Fra Bogamil tingueren una consulta professional, talment com si fossin dos col·legues de professió. Sor Virtudes hi era present i veia com se li anava esmunyint el triomf de les seves mans, si Fra Tomeu feia el traspàs.
– Què us en sembla Fga Bogamil?
Malament Fra Pierrot, malament, recordo quan vaig assistir a una truja que anava de part i fotia el mateix aspecte que el nostre Abat.
– La veu salvag?
– Sí, però li vaig haver de posar quatre lavatives. Vaig fer una admixtió de farigola, de romaní i d’ortigues. Tot ben bullit. Com a cloenda li vaig posar la cinquena lavativa d’aigua calenta amb pebre. La mala bèstia es volia abraonar al meu damunt per mossegar-me, però la vaig salvar. Us he de dir que sempre més em va mirar amb odi.
– Lloat sia el Senyog!
– Ben cert!
– Fga Bogamil, apliqueu-li aquest tgactament al nostge Abat, segà a caga o cgeu, posem mans a l’obga.
– “¿Podrán salvar a mi buen Abat? Se lo ruego mis buenos frailes, ¡sálvenlo!”

Fra Pierrot va acompanyar a Sor Virtudes a la seva cel·la, prometent-li que la tindria al corrent del resultat de tant difícil manipulació. Va retornar a la cel·la de l’Abat, Fra Bogamil el manescal de l’Abadia, ja tenia preparat tot l’instrumental. Una lavativa descomunal regnava damunt la taula. L’aigua ja bullia amb les herbes. El vapor sortia del perol pujant dret cap el sostre de la cambra. Una olor a herbes del camp s’ensenyoria de l’ambient.
– El nostre Abat, quan cal té un bon parell de pebrots, -digué Fra Bogamil al temps que li introduïa la pipeta de la lavativa amb gran cura-. Cinc litres li posaré!
– Em sento oggullós del nostge Abat, -digué Fra Pierrot-. Té setanta anys, i quan cal encaga ens dona lliçons mundanes. -Deia mentre preparava el pebre per l‘última “ajuda”.
L’Abat Tomeu obrí de cop els ulls quan rebé el pebre a dins de les seves entranyes. Era la cinquena i última lavativa, la popularment anomenada “ajuda”, i udolà, només udolà.
– Aaaaaaauuuuu! Animaaaaaaaaals!
– Què li feu al vostre Abat!
– Migacleee! Migaclee! Ja paglaa! Ggacies vegge del Cup! L’heu salvat!
– Hòstia! Ha funcionat Fra Pierrot! Te collons la cosa! El mateix procés que la truja! Encara bo que se’n sortirà! -va dir el manescal-.
– Aaaaah! Em bullen els budells i l’anus! Tinc lo dimoni a dins del cos!! Feu-me un exorcisme per treure-me’l!
– Nooo! Pare Abat! Només cal que aneu de ventre, tantes vegades com pogueu! Beveu aquesta admixtió que us ha preparat el bo de Fra Pierrot, el curandero millor d’Europa.
– Desgraciat del vell que dorm i del jove que vetlla. Eixos mots els deia lo meu padrí, en la glòria sia. Vull anar amb ell!! -udolava l’Abat Tomeu amb els ulls desorbitats, la cara de color de cera i els seus immensos pavellons auriculars transparents.
“Toc, toc, toc”.
– Qui colpeja amb tanta energia la porta frarets meus?
– Espereu mon Pare, vaig a obrir-la.
– Aneu amb comte Fra Bogamil! -i va entrar Sor Virtudes.
– “¡Oh! Bendito sea el Señor! ¿Cómo os encontráis mi buen Abat?”
– Frares si us plau, tingau la caritat de deixar-nos sols.
– El que vós maneu, mon Pare.
– El vostre prec es un ordre per a mi.
El frare curandero i el frare manescal sortiren de la cel·la.

– Sor Virtudes què voleu? -li digué el nostre Abat en to dolgut- per què heu auto immolat la vostra ànima? No veieu que esteu en pecat? I jo pobre de mi, que mai els meus pobres ulls havien vist una femella i ara he vist la veritat de la vida. La meva ànima resta esglaiada. Per què ho heu fet senyora. Qui sou?
– “Mi buen Abat, -li respongué ella en to melós- ha sido para probaros que estoy dispuesta a arder toda la eternidad, si mis novicias no pueden venir a esta Abadía a hacer compañía a vuestros frailes. Ellas pueden morir, necesitan un cambio de aires ¿Qué sitio mejor que esta casa para recuperarse?”
– Però no us adoneu que són un perill pels meus frarets, molts no han vist mai una femella.
– “Tampoco la habíais visto vós, y bien que os ha gustado.”
I la molt depravada es va treure els seus hàbits i li va mostrar i oferir els seus meravellosos encants al bon Amat Tomeu. El pur pastor es va trobar al davant un parell de mamelles descomunals, amb dos mugrons erectes que se li clavaven als seus venerables ulls. L’Abat Tomeu, va udolar.
– Sóc al Cel! -i perdé la raó, i el sentit.
– Sor Virtudes somrigué satisfeta, de moment l’Abat Tomeu, estaria fora de circulació -però viu- una bona temporada, el temps que a ella li calia, per fer unes gestions. Sor Virtudes, va sortir de la cel·la, no hi havia ningú a fora, va anar ràpidament a buscar a Fra Dagobert, l’Abat suplent, amb vuitanta anys a les esquenes. Es dirigí a la seva cel·la i, quan hi arribà, va empènyer la porta sense trucar. L’Abat suplent estava resant agenollat i amb els braços en creu. Era un sant baró. Se’l va mirar amb odi i dissimulant li digué.
– “Fraile d’Agoberto, el Abat Tomeu està muy enfermo y, antes de perder el sentido, me ha dicho que vós cojáis la regencia de esta Abadía hasta que se haya repuesto”.
– Senyora, -li digué amb veu ferma, no pas pròpia de la seva edat-. En primer lloc, jo sóc frare, no “fraile”, en segon lloc senyora, hem dic Dagobert, no “Dagoberto”.
– “Buen Fraile…”
– Silent! Ara parla l’Abat! Fa temps que intueixo que per part vostra hi ha hagut mala cura i camàndules, -i va fitar a Sor Virtudes desafiadorament-, per això ara mateix… -es va treure una campana de la butxaca dels seus hàbits i la va fer dringar amb gran força – “CLANG! CLANG! CLANG!” Anireu a fer la maleta, i donaré ordre a Fra Petúnia, el nostre jardiner; i Fra Consol, el nostre científic; que us acompanyin fins a la porta de la nostra Abadia.  O sortiu vós a fora el portal, o us i trauran ells. He dit.
– “¡Osado monje! Vós no sabéis con quien estáis habl…”

Es va obrir de cop la porta de la cel·la del ja Abat Fra Dagobert, i entraren un grapat de frares. Sor Virtudes va empal·lidir, per més inri, va sonar el seu mòbil! Totes les mirades dels frares es van dirigir a on era la religiosa española. Es va sentir un xiscle horrorós.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Ja ho deia l’Abat Tomeu! El bon Abat Tomeu! Aquesta femella ens matarà a tots i després sens menjarà!, Hiiiiiiiiiii! -xisclava Fra Galderic.
L’Abat Dagobert parlà.
– Fra Petúnia, Fra Consol, vosaltres que jo sé que esteu immunitzats contra les femelles. Porteu eixa dona a la seva cel·la. Que faci la maleta i la foteu fora de l’Abadia, sense contemplacions!
Un fraret deia en veu baixa  als seus companys.
– Us heu fixat com aquesta femella portava un ocell a la butxaca de l’hàbit? Heu sentit com piulava pobre bestiola?
Fra Pierrot es volia oferir com a voluntari per ajudar a Fra Petúnia i Fra Consol, però l’Abat suplent no li va pas permetre, puig el necessitava per fer el seguiment del -en, aquests moments- simplement Fra Tomeu. L’Abat Dagobert, va prendre la paraula, i dirigint-se als frares de l’Abadia els hi va dir.

– Frarets meus, en aquests moments de perill, jo he pres el pòndol de l’Abadia per ordre del nostre germà Fra Tomeu. Ell necessita urgentment ajut espiritual que jo li donaré de bon grat. L’ajut físic li donarà Fra Pierrot, el nostre excel·lent curandero; i Fra Bogamil, el nostre savi manescal. Vull assabentar-vos d’un fet horrorós. Faré un exorcisme a l’ex-Abat Tomeu, doncs crec fermament que té a Satanàs dins de les seves entranyes! Quan li hagi tret el dimoni i la seva ànima estigui neta i torni a ser el d’abans, li retornaré el pòndol de l’Abadia. Frarets meus! Tingueu cura! El diable ronda per aquesta Santa Abadia! Pot ser amagat a qualsevol racó per saltar-vos al damunt! Si el veieu, mateu-lo sense contemplacions!!!
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, -xisclava Fra Galderic-. Se’ns menjarà! Aquesta femella, la Virtudes; és la dona del Llucifer!! Quan la vaig albirar la primera volta, li vaig veure unes banyes molt grosses i fins i tot li vaig veure la cua! Per cert era molt llarga! Però ningú no m’escoltava, no em feien cas! Abat Dagobert, netegeu l’Abadia! Purifiqueu-la! Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!

Tots s’agenollaren i començaren a taral·lejar “El Himno a Domingo Inteligente”, va ser un moment de gran glamour. De sobte Fra Gaugeric es va començar a fuetejar (tots deien que era el futur sant-màrtir de l’Abadia). I tots excepte l’Abat Dagobert es foteren d’hòsties fins que se n’afartaren. Tot allò fou molt emotiu.

 

Comments

  1. Guillem d'Occam says:

    Esperem que l’Abat Dagobert no es deixi temptar per la diabólica sor Virtudes i posi ordre a l’Abadia, malmesa i corrumpuda pel pecador Abad Tomeu.
    A l’Abad Tomeu, ara només frare, li han de fer sens falta l’exorcisme: Ave Maria Puríssima!!!! Encara que pot ser que no sigui suficient.
    Redrecem l’Abadia, sisplau!!!!!
    Ameeeeeen!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s