Capítol X: L’Abat Tomeu i la “Reverenda Madre Superiora” – 1a part

La novel·la que publiquem cada setmana a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup arriba al seu desè episodi. Si encara no has llegit els capítols anteriors, clica aquí.

L’Abat Tomeu sentia un nus a la gola pensant en el martiri i mort de l’Abat -i de moment- Beat Prepuci, i per collons futur Sant! Ja tenia el lloc pensat a l’església, per fer un altar i una escultura. El que no tenia tant clar, es què cony en faria del “Becario Torcuato”. Com a mínim es mereixia una menció en les històries de l’Abadia que faria imprimir. Faria imprimir unes estampetes i l’estamparia allà al paper, ben acolorit. Parlaria amb Fra Doroteu, que era l’impressor i il·luminador dels llibres de l’Abadia. Després, faria el seguiment del roser de roses blanques que faria portar de la Blanca Subur. Fra Petúnia li havia dit que la vila era la flor de la puresa, i eixos rosers -amb pedigrí- només eixien en aquesta pura població de la costa catalana. Per cert, eren molt buscats.

Començà a pujar les escales de caragol que portaven al pis a on hi havia la cel·la de la “Reverenda Madre Superiora”. Havia de solucionar aquell tant escabrós i a l’hora delicat afer. No volia fer un acuit i enderroc, però no es podia ajornar més. Notava una forta pressió a les temples, i per primer cop en molts anys sentia una còlera molt punyent a dins de la seva caixa toràcica. Es va recolzar en la seva crossa abacial. Volia parlar amb aquella religiosa española i deixar d’una vegada les coses molt clares. No ho posaria a votació, ell era l’Abat i prou! El femer com més es remena més pudor fa, s’ha acabat! -es va dir.- No creia convenient pels seus frarets que l’Abadia s’omplis de magdalenes repenedides.

Va caminar a pas lleuger pel llarg i fred passadís i va arribar davant de la porta de la cel·la de la “Reverenda”. Va colpejar la porta amb rudesa. “Pom! Pom! Pom!”
– “¡Virgen del Amor Hermoso! ¿¡Que sucede!?”
– Senyora sóc l’Abat Tomeu, vinc a parlar amb vós!
“Oh mi buen Abad! Sois vós? Pasad con toda tranquilidad, llevo puestos mis santos hábitos.”
Maldant per ser afectuós, l’Abat Tomeu va engaltar-li.
– “Reverenda Madre” priora, amb gran desplaença, vull assabentar-vos que per més que m’espunyo el magí, no trobo pas la manera de permetre que vinguin a eixa Abadia “Les Repenedides de la Desplaença Abortada”. Ah! I no ho poso a votació!
– “Mi buen Abad…”
– Silent! Que parla l’Abat deixa Santa Abadia!
“Sor Virtudes” va començar a plorar, primer a pleret, i a poc a poc, va anar pujant la intensitat de llurs gemecs i llàgrimes.
– Aaaaaaah! Buuuuaaaaaaaaaah!
El bon Abat Tomeu, va començar a sentir-se incòmode, ell no havia vist plorar mai cap dona. Ni n’havia tastat mai cap!!! Aquesta situació li produïa un fort neguit. Tot seguit li digué.
– Parleu Sor Virtudes, tingau la bondat.

“Padre Abad, se me moriran mis veinticinco florecillas, no querréis que ocurra eso, verdad mi buen señor?”
– Senyora, de bell antuvi voldria assabentar-vos que perquè això succeís, seria perquè el Creador hi donaria un bri del seu consentiment. I si Ell ho vol així, qui sóc jo pobre ànima pecadora per donar-vos a vós camàndules sense solta ni volta?
Es va agenollar i amb els braços en creu, va començar a taral·lejar la Salve. Sor Virtudes es va alçar, i tota ella erecte amb els ulls ensangolits va dir amb una desconeguda veu hombruna.
– “Si han de morir mis novicias, primero morirà tu alma por ellas.”

I amb un cop sec i brutal es va esquinçar els seus sants hàbits quedant tota conilla davant dels desorbitats ulls de l’Abat Tomeu. Aquest veié el cos inexplicablement transformat, rejovenit, de Sor Virtudes, que ara representava 42 anys molt ben portats, a un pam del seu venerable rostre. Dues mamelles grosses i fermes com dues boles de mantega, i al bell mig dos mugrons vermells com dues cireres confitades. Una cintureta amb un melic rodonet al bell mig del seu pla ventre. Un Monte de Venus talment dissenyat com el triangle de Les Bermudes. Unes cuixes i unes cames com les de la Venus del Nil. Uns braços i unes mans extraordinàriament  proporcionades.  Els  cabells llargs i rossos fins a mitja cintura i els ulls eren d’un color blau marí. Uns llavis carnosos, sensuals. Un dentat blanc, perfecte. La pell fina i bruna. Intuí que la carn era ferma i dura, amb experiència en els pecats contra el sisè manament.

El nostre bon Abat, ho veié així, per aquest ordre. Va sentir una punxada terrible al cantó esquerre, es va posar la mà al pit i va caure a terra sense sentits. Només es va sentir un cop sec i un gemec al picar amb la seva venerable testa al damunt del terra de pedra de la santa Abadia. Sor Virtudes el va mirar somrient, amb despreci. Va agafar el seu mòbil i va marcar el número 666, esperà uns segons i va dir.
Presto, vini, vidi, vinci.
Tu sei fantástica Virtudes, buona sera!
Va guardar el seu mòbil i va mirar a l’Abat Tomeu, el va veure completament blanc, no respirava, llavors ella se li abraonà al damunt i li feu la respiració boca a boca. Això li va salvar la vida, doncs l’Abat va obrir els ulls la va mirar i amb un fil de veu va mormolar.
– Veritablement, sou un tros de femella, ara si que puc dir que ja ho he vist tot, ja puc morir-me, vull confessió!

Comments

  1. El Capellà de Bolquera says:

    Quina colla de pecadors i pocasoltes, bé vaja. Reprimits, reprimits i reprimits, tots plegats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s