20 anys de la primera Copa d’Europa, per Enric Marco

El 20 de maig és un dia de gloria, joia, bons records, per a molts catalans i per a tots els barcelonistes, però per a mi és un dia de reclusió. El 20 de maig del 1992, el FC Barcelona va guanyar la primera Copa d’Europa del club a l’antic estadi de Wembley. El club posava fi a aquella mítica frase: “els problemes del Barça són una conseqüència de les urgències històriques del club”, que li vaig explicar un dia a César Luis Menotti i que va fer fortuna en boca de l’entrenador argentí del Barça (1983-1984).

Per a mi el 20 de maig és un dia de reclusió perquè recordar aquella final fa que torni a l’agost del 1942 quan un oficial alemany va visitar el camp de Flössenburg i va veure com uns deportats jugàvem a pilota amb una bola de draps i pedres. Aleshores, aquest general, Max Von Hoffman va recordar que als anys 20 havia estat futbolista professional –va jugar els Jocs Olímpics d’Amsterdam 1928, i la humiliació que va patir en perdre als quarts de final del davant l’Uruguay per 4 – 1. Von Hoffman va veure’m i en preguntar el meu nom i va pensar que era uruguaià i va fer saber al comandant del camp que organitzaria un partit entre companys seus i un equip de presoners dirigits per mi.

El 9 d’agost del 1942 a l’estadi del TSV Flossenbug vam jugar el partit. El comandant del camp, amb quin tenia confiança per les partides d’escacs que jugàvem, va advertir-me que Von Hoffman ens faria torturar i fins i tot ens executaria si gosàvem guanyar-los. A les dotze del migdia d’aquell 9 d’agost va començar una de les aventures més fascinants de la meva vida. Com si d’una pel·lícula es tractés, els alemanys havien omplert el petit estadi amb unes sis mil persones de tota la comarca que onejaven banderes nazis.

El partit contra els nazis – i per això no puc ni recordar la final que el Barça va guanyar al Sampdoria, va acabar-se amb empat a zero. Aleshores, Von Hoffman amb aquella cara d’assassí va baixar al camp des de la tribuna i va ordenar que féssim una pròrroga de mitja hora. Nosaltres ens hi vam oposar perquè en aquella època quan un partit acabava en empat se’n jugava un altre de desempat dos dies després. Hoffman va posar-se la mà a la funda de la pistola i ja no va caldre dir res més.

Aquelles dues parts de quinze minuts que havia ordenat jugar Hoffman van ser d’una tensió brutal a l’estadi; al camp per la tensió entre els dos equips i a la grada perquè els nazis no s’explicaven com una colla de famèlics érem millors que ells jugant a pilota. Va arribar el minut 111 i una falta llençada per Jack Terry va suposar l’1-0 i el gol de la victòria final. Mai oblidaré la glòria que varem viure a partir d’aleshores i fins a la tornada al camp de concentració. Això sí, a l’arribar al camp ens esperava el pitjor dels torturadors de Flössenburg, el temible Hans von Twitter; un home que començava les sessions de càstig amb 140 fuetades. Però això és una altre història que no vull reviure ara.

Enric Marco

Comments

  1. Xavier Paredes Garcia says:

    Avuí us heu superat!!! No gaire sap qui és l´Enric Marco!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s