Capítol VIII: Breu història de l’Abat Prepuci

La novel·la que publiquem per fascicles, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, arriba al seu equador recuperant la història del fundador de la Santa casa, l’Abat Prepuci, explicada pel savi Fra Galderic sota la devota atenció de l’Abat Tomeu. Si encara no els coneixeu, ni tampoc als seus frarets, poseu-vos al dia i llegiu els capítols anteriors.

Quan l’Abat Tomeu es va llevar a les quatre de la matinada per fer, com cada jorn, les seves pregàries, va passejar pel claustre i es va aturar davant la tomba de l’Abat-Beat Prepuci, màrtir assassinat pels soldats de Napoleó el 1808. Sempre s’hi aturava, pensava en aquest assassinat tan esgarrifós i feia una pregària per l’anima del bon Abat. Llavors s’adonà horroritzat  que la làpida de la tomba de l’Abat brillava en tot el seu esplendor, però el bicentenari roser, les petúnies, les fúcsies, les margarides i els lliris -aquests últims símbols de la puresa- totes aquestes plantes eren ben mortes. Talment com si les haguessin ruixat amb un àcid! Però qui podia ser aquest criminal? Potser el diable? Terroritzat, va anar a buscar Fra Galderic, que, per l’edat, podia donar-li dades fefaents dels anys que tenia el roser. També volia informació de l’estat en que es va enterrar l’Abat Prepuci i com va ser la cerimònia de les seves exèquies. Feu dringar uns cascavells -doncs Fra Galderic era molt sord- al temps que udolava.
– Fra Galderic! Fra Galderic! On sou?
– La mare que us va parir! Ja em cago en tots els sants del calendari!
– Fra Galderic, sóc jo! L’Abat!
– Aaaaah! Mon Pare! Benvingut siau! “Alaluia!” Es que no hi veig gaire i sento molt poc! I s’agenollà per besar els dits bruts i pudents de l’Abat que li sortien pel calçat,
unes austeres sandàlies.
– Aixequeu-vos Fra Galderic, si us plau! I digau-me, què recordau vós de la història del Beat Prepuci, l’Abat màrtir? Què us van explicar els monjos més ancians de l’Abadia? Puig vull dir-vos, que els documents escrits de l’època gairebé ja els tinc llegits, però penso que vós teniu informació oral, i de primera mà!
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!, Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Sempre que hi penso em poso a plorar, puig vull anar amb ell al Paradís.
– No ho digau això Fra Galderic. Encara us queden molts anys de vida!
– Que sí! Que sí! Que vull anar amb ell al paradís i els tres beurem vi tota l’eternitat!
– Els tres? Què voleu dir? Seguem Fra Galderic. Farem una xerrada. Esperau, -i es va treure de dins els seus sants hàbits, una ampolla de vi “Gran Reserva de les Vinyes de   l’Abadia del Cup” del 77. Li va omplir un generós got i va dir-li-: “Us escolto amb tota atenció.”

-M’ho va explicar un frare molt vellet, -jo aleshores, era molt jove. El frare deuria tenir cent deu o cent vint anys, i a ell li havia explicat un frare que també tenia tants anys com sants té el calendari. Era un nin quan va venir a eixa Abadia. Feia d’escolanet. Ho va presenciar tot i després s’hi va quedar com a frare. El 1808, va haver-hi una guerra amb els francesos, -va fer una pausa i va libar vi amb gran plaer-. Cony! Que n’és de bo, mon Pare! -i va seguir-. Un matí que els frarets estaven resant, es van obrir de cop les portes de l’església i van entrar els soldats francesos! Ho van malmetre tot! Buscaven la Verge per emportar-se-la. Sort que no hi era! Varen arrencar centenars de vinyes!
– La mare que els va parir! Això no té perdó! Gavatxos!
– Van ultratjar ferotgement les tres-centes religioses que eren les que treballaven les terres de l’Abadia i a més tenien cura dels frares. I se les emportaren a França. No en varen saber mai més res.
– Oooooooooh! Mare de Déu del Cup! Quina maldat!
– I van agafar l’Abat Prepuci, que a la Glòria estigui. L’Abat Prepuci, era l’Abat que va fer el millor vi de tot el Principat. Era el segle XIX. El van torturar salvatgement. Li volien fer dir on tenia els apunts de l’art de la menja, uns apunts on recollia les millors receptes de cuina d’aquesta santa casa. I a més, li volien fer dir tots els secrets de l’art de la vinya, per veure com feia aquell vi tan exquisit. Però l’Abat Prepuci s’hi va negar amb tossuderia. Aquells animalots el portaren lligat als camps plens de vinyes i les començaren a arrencar, l’avui Beat plorava però no va dir res. Van violar davant seu a cinquanta novícies. Però ell ferm, no digué res. Manaren afusellar a tota la Comunitat de frares menys a cinc frares vellets. Però l’Abat Prepuci seguí mut, immutable.
– Ooooooooh! Verge del Sant Reciclatge! Pietat! Pietat!

Fra Galderic va agafar l’ampolla i s’hi amorrà. Quan l’hagué buidat seguí.
– Llavors el general francès en persona li va arrancar les parts! L’Abat Prepuci va morir d’una hemorràgia descomunal.
– Mare de Déu de la Cinta! Quin dolor! Em vull morir!!!
– Varen enterrar-lo al claustre -aquí Fra Galderic va eructar sorollosament- però no acaba aquí la història. A l’Abadia i van quedar vius cinc frares molt vellets per servir  el menjar als gavatxos. Al cap d’unes hores d’haver enterrat a l’Abat, els cinc frares varen sentir uns crits esgarrifosos. Van albirar com els francesos havien agafat a un fraret molt alt i molt musculós. Semblava una escultura de les del Miquel Àngel. Tenia  un cabell ros com fils d’or que li arribava fins a la cintura. Els ulls eren de color blau  com dues maragdes. Tenia la pell blanca i fina. Era tot ell un querubí. Només li faltaven les ales. Mai l’havien vist pel convent. Però els frares  recordaven que el bon Abat Prepuci que en glòria estigui, els hi parlava tot sovint del “Becario Torcuato”. I a més, al vespre, sentien una música celestial que sortia de l’habitació del bon Abat.
– I de quin instrument era el so de la música Fra Galderic?
– Em va dir el frare vellet, que de flabiol.
– Miracle! Un àngel el distreia tocant música celestial per aquell Beat!! -va udolar
l’Abat Tomeu tot ell enfollit de joia.
– Els frares vellets, van deduir que allò tant preciós era el “Becario Torcuato”. Que encara avui dia no sabem per què a collons el feia servir l’Abat Prepuci. Els gavatxos, entre-mig de grans riallades el van torturar tot un dia, fins a la mort. Conten, que li van fer befes carnals horroroses. Hiiiiiiiiiiiii! -Plorava Fra Galderic-.
– Fills de barjaula! Gavatxos mal nascuts! Cabrabocs! -Digué Fra Tomeu.
– Però el prodigi bé ara! Teniu més vi bon Abat? Em sento defallit…
– I taaaaaaaaaaaaant, teniu, teniu, beveu!
Es va treure un altre ampolla de vi, i li omplí altre cop el got. Fra Galderic el begué amb deliri i seguí.
– ls soldats francesos van marxar carregats de sífilis. No se com se la van encomanar. Caminaven com ànecs, no podien marcar el pas. Van deixar als cinc frarets vellets ben  escaldats. Els frares vellets es trobaven molt dèbils i havien d’enterrar al “Becario Torcuato”, doncs començava a fer fortor. A part de que pesava molt! Van anar al celler. Estava saquejat. Les grans botes de vi la majoria eren buides. Encara hi quedaven però un grapat d’ampolles de vi. Els frares van obrir unes quantes ampolles que es van anar bevent al temps que pregaven al Totpoderós perque la fil·loxera i els francesos no  tornessin mai més. Quan els frares es van haver begut unes dotze ampolles de vi, es
van veure amb cor d’enterrar aquell querubí. Van decidir per unanimitat enterrar-lo apropet de la tomba de l’Abat Prepuci.
– Sàvia i santa decisió -va dir l’Abat Tomeu.
– Doncs es van equivocar!, -va respondre Fra Galderic engolint-se un got de vi ple fins dalt.- Van cavar al damunt de la tomba del Beat Prepuci, jo encara no entenc com es van equivocar. L’Abat feia un jorn que havia sigut dipositat a la mare terra. Tant i tant van cavar que van topar amb el cos del Beat, els frares es van quedar bocabadats! L’Abat Prepuci estava estirat, portava posats els seus sants hàbits força esparracats. Tenia les galtes ben vermelles. Talment semblava que dormís! Un somriure il·luminava la seva faç! Tenia una ampolla de vi de l’Abadia a les mans! Els frares ho observaven muts i astorats, i agafeu-vos! -va dir Fra Galderic amb els ulls desorbitats!- L’Abat es va girar recolzant-se sobre l’espatlla dreta, perque la Comunitat que era present -els cinc frares- veiessin que havia fet lloc allà al forat profund per a posar-hi al “Becario Torcuato” per estar junts tota l’eternitat.

– Miiiiiiiracleeeeee! Miiiiiiracleeeeeeeeee! -udolava l’Abat Tomeu-, eixa història la faré imprimir!!
– I els cinc frares vellets, van arrossegar al collons del “Becario Torcuato”, que pesava molt i pudia més. I quan el van tenir al costat de la fosa, el van fer rodolar a cops de peu. El difunt va anar rodolant i va anar a dipositar-se al costat del Beat Prepuci, quedant abraçats per sempre més!!! Teniu més vi bon Abat?
– El Cel ho va voler aixíííííí!!! -bramulava l’Abat Tomeu, enfollit per la força de la fe.
-Varen tornar a colgar-los de terra. S’agenollaren cantant-li un respons de puta mare. I el frare més vell de tots, feu regar la terra de la tomba amb mil litres de vi. Del poc vi que quedava. El de la millor anyada.
– I a la làpida perquè no van fer posar el nom del “Becario Torcuato”?
-Pare Abat, hem van dir que com no sabien per què cony el feia servir, consideraven millor no esmentar-lo.
– Ben fet! Això es fa així. Eixa història Fra Galderic, en veritat és molt tendre i pietosa. Tots treballarem per convèncer, què dic convèncer, per obligar al Vaticà a que facin Sant a aquest Beat, Verge i Màrtir!
– S’ho mereix, Abat Tomeu, i si vós voleu, replantaré al damunt de la seva sepultura curulls de ceps! Ell restarà content!
– I el roser Fra Galderic, qui va plantar el malaurat roser?
– El mateix general Francès en persona!!
– Verge del Sant Reciclatge!
– Així van dir-m’ho. El generalot Francès es deia Valéry i el que els frares de la Comunitat es preguntaven és per què es feia la permanent, es tenyia el cabell de color  ros, es pintava els ulls, es pintava els llavis, es pintava les ungles de les mans i dels  peus. Tenia cinc criadets de tretze anys que anaven permanentment amb ell i tot el seu Estat Major. I jo us pregunto a vós, per què feia tot això mon pare?
– És que els soldats de Napoleó i el seu Estat Major, tots eren així Fra Galderic.
– Però com eren? Com eren pare Abat?
– Ja us ho explicaré quan sigau més gran fraret meu. I permetau-me que us digui bon frare, que les dades que meu donat, i que a vós us van transmetre les anteriors generacions de frares, són molt importants per a mantenir, què cony mantenir! Per activar el procés de santificació del nostre bon Beat l’Abat Prepuci! Enviaré tota la informació al Vaticà amb les vostres declaracions i documents de l’època. Això no ho atura ni el nuncio. Pels meus collons el faran Sant! I ara haurem de descobrir si lo diable ha entrat a la nostra Abadia.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Tinc por mon Pare!
– No tingau por, que ací teniu al vostre Abat que us protegirà. És la meva voluntat Fra Galderic, que a la tomba hi tornau a plantar un roser que farem portar de la costa catalana. El farem portar de La Blanca Subur, ja ho diu el nom de la vila; Blanca. És perquè és el bressol de la puresa. Aquesta població va recomanar-me-la Fra Petúnia, el nostre jardiner. I el roser més gros, el de més bona mena i que faci més capolls; el plantarem en eixa tomba. Abans d’un mes això ha d’estar enllestit. Ah! Cuideu  que els frarets me l’adobin bé!
– Així sia! -Va dir entre mig de forts plors Fra Galderic.
– Teniu aquestes cinc ampolles de vi del meu clos privat. “Gran Reserva del Bon Abat”.
– Ooooooh! Mon Pare! Si són del 69! La millor anyada del segle vint!
I se li llançà als seus peus besant-li els dits bruts i pudents que li sortien pel frontal de les seves sandàlies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s