Capítol VII: Es posa a votació

Nou capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, la novel·la de sàtira religiosa que cada cap de setmana publiquem a benegre.cat. En aquest VIIè capítol, l’Abadia decideix si acull les novícies del convent de Las Arrepentidas del Triste Aborto. Coneixeran els frarets les anhelades femelles? Si encara no llegeixes la nostra novel·la, recupera els capítols anteriors clicant aquest enllaç.

Sor Virtudes va gemegar. La lipotímia era una cosa, el cop que es va donar en caure estava mig previst i acceptat. Però amb els cops de garrot que li va donar l’ancià Fra Galderic, no hi contava pas. Va obrir els ulls. Es veié encerclada per una munió d’homes barbuts amb uns hàbits fets amb tela de sac -ella no els havia vist mai- amb sandàlies i amb una fortor a boc molt reconcentrada. Un udol va sortir de la seva gola.

– Aaaaauuuuuuuuu!!
Fra Galderic es va aixecar els seus hàbits i va arrencar a còrrer, ensenyant els seus venerables al mateix temps que xisclava.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Se’ns menjarà, se’ns menjarà a tots!
L’Abat Tomeu, va dir ràpidament a la “Reverenda Madre Superiora”.
– “Reverenda Madre”, siau benvinguda a L’Abadia de la Mare de Déu del Cup.
– “Quién sois vós? ¡Qué dolor siento en la cabeza! ¡Oh! ¡Todo mi cuerpo está magullado!”
– Sóc Fra Tomeu! L’Abat d’aquesta Abadia.
– “¡Gracias Dios mío! Qué me ha sucedido buen Abad?”
– Primer us portaré a una cel·la. ¡Fra Pierrot!
– “Oui mon Abat?”
– Agafeu un còdex i prepareu algun elixir per a aquesta pobra dona.
– Segà un plaeg, jo la posagué bona. -I Fra Pierrot va marxar tot content a preparar alguna formula magistral.
– Fra Bogamil, escoltau-me.
– Sí Fra Tomeu, bon Abat, maneu.
– Vós que sou manescal. I abans, en la vida mundana i de pecat, ferràveu els bous. Us veieu amb cor d’agafar en braços aquest tros de femella i portar-la a la cel·la que hi ha al costat de la meva?
– No ho dubteu pas mon Pare, us la hi portaré.
I agafant la “Reverenda Madre Superiora”, -que de fet no tocava ni quarts ni hores- talment com si fos una ploma, la va portar a la cel·la que li havia dit el Pare Abat. “Sor Virtudes” bramava i udolava emocionada i plena de joia.
“- Es el maravilloso Arcángel Gabriel, con su pelo rubio lleno de tirabuzones, que se me lleva al cielo. ¡Aaaaaaaauuuuu!”

Fra Bogamil, era un homenot que pesava al voltant dels 130 quilos. Feia un metro noranta. Tenia una cara ferrenya i unes mans molt grosses i plenes de durícies. A part de bon home, era un manescal especialitzat en guarir bèsties molt grosses. Per les seves mans havien passat, bous, vaques, toros, mules, cavalls, eugues, truges, sogres i ara “reverendas”. Quan Fra Bogamil va tornar de descarregar a la cel·la tan descomunal càrrega, el Pare Abat es va dirigir a tota la Comunitat i els digué.
– Demà a toc d’alba ens reunirem tots a l’església. Ajornau totes les feines que tingau. Vull que hi sigau tots. Cuitau que no hi manqui ningú.
Fra Berenguer, el campaner de l’Abadia, havia pogut convèncer Fra Galderic, el porter, per a que sortís del seu amagatall -un bot de vi buit- que hi havia a dalt del campanar i tornés a la porteria amb el seus germans de Comunitat. Quan hi arribà, amb els ulls desorbitats i quequejant, va preguntar a l’Abat amb veu tremolosa.
– Mon Papapare, aqeuueequella cococsa tan grogrosa que que hii havivia aaquiii i parlalava. Què, què era?
I el bon Abat amb veu profunda li digué.
– Fra Galderic, teniu edat i seny per saber-ho. Us ho diré, és una femella.
Fra Galderic i part de la Comunitat es va posar a udolar.
– Aaaauuu! Aaaauuuuu! Ens condemnarem! Vindrà el diable! Aaaau! Per què? Per què?
– Frarets! Frarets! D’això en parlarem demà a toc d’alba! Mentrestant, no tinguau por d’aquesta femella. Es una bona cristiana, no cal pas que sofriu, no us farà cap mal. Fins i tot, vull dir-vos que ella té por de nosaltres!
– N’esteu segur mon Pare?
No ho dubteu pas Fra Galderic i companyia. I per tranquil·litzar tots els meus frarets, la ruixaré ben bé amb aigua beneïda.
– Ooooooooh! -Va exclamar tota la Comunitat en ple, tranquil·litzant-se de mica en mica.
– I ara us pregaria que us retiréssiu a les vostres cel·les. Que tingau una santa nit frarets meus!
– Saaaaantaaaaaa Niiiiiiiiit! -van exclamar tots el frarets entre submisos i neguitosos.

L’Abat Tomeu va anar a beneir aigua, doncs la que tenia de reserva ja s’havia acabat. Va agafar un cubell, va obrir l‘aixeta però no va rajar el tan preuat líquid.
– Ospa! -va pensar- Ja ho faré demà.
Es va dirigir a la cel·la de Sor Virtudes. Aquelles santes pedres havien perdut la pau que tantes centúries havien acaronat. Això no podia tornar a passar. Va pujar per unes escales de caragol que van ser fetes al segle XV. Era un afegitó per comunicar-se més ràpid amb el pis superior. S’hi podia arribar per un altre passadís, però es feia una gran volta. Unes petites obertures deixaven passar la mica de claror que hi havia entre pis i pis de l’Abadia i també la donaven els llums d’oli que hi havia penjats per les parets d’aquella santa casa. Va arribar al primer pis. Les velles parets de l’Abadia es veien ennegrides pel pas dels segles i de les torxes. Per això el bon Abat havia prohibit les torxes i només autoritzava els llums d’oli. L’Abat Tomeu va pensar. “Veritablement, quan arribin els del Vaticà no ho trobaran massa còmode. Millor, així marxaran més d’hora”.
Va arribar davant de la cel·la destinada a la religiosa i va trucar a la porta. “Toc, toc, toc”.
– “Paseeeeeeee”
– Pau i bé filla meva, pau i bé!
– “¡Oh mi buen padre! Cuánto os agradezco vuestra presencia, que el cielo os bendiga”
– Filla meva, només dono aixopluc a una bona cristiana, però pensa que tinc molts maldecaps.
– “¿Por què Padre Abad? En este sitio alejado del mundanal ruido, ¿cómo es posible que tengáis “tant mal de cap”?
– He sabut que a final de mes, venen uns cardenals de la Cúria a fer-me una visita, ho porten amb molt secret. Sort que sabent-t’ho tinc temps per preparar-me. Si cal amagaré la Verge, ¡no me la fotaran! Abans mort!
La religiosa va empal·lidir i va preguntar nerviosa.
– “¡Y ya sabéis cuántos osaran perturbar nuestra paz?
– Segons el meu informador, tres Eminències.
– “¡Y también vendrá algún miembro de la guardia vaticana?”
– No ho sé, però és possible. Venia a assabentar-vos que demà a toc d’alba, posarem a votació amb els meus frares l’afer de les vostres novícies. Ells decidiran si poden venir a passar uns quants dies aquí a la nostra Abadia.
– “Gracias Padre Abat. Permitidme que os bese vuestras santas manos.”
– I li va agafar les mans petonejant-les talment com si fossin una relíquia, al mateix temps que li preguntava.
– “Mi buen Padre. ¿Y no os encontráis muy solo en esta Santa Abadía?”
L’Abat Tomeu li va retirar les mans i li va respondre.
– Sol? Amb vint-i-cinc frarets que m’estan emprenyant tot lo dia? No senyora!
Sor Virtudes el va mirar fixament i va dir-li.
– “Gracias mi buen Padre. Con vuestro permiso voy a acostarme”
– Bona nit tingau germana meva.

I Fra Tomeu, agafà ell i els seus sants hàbits i es retirà a la seva cel·la que era a tocar, tocar, de la “Reverenda Madre Superiora”. S’adormí somiant amb la pau i el silenci de la nit, amb la remor del brollador del llac que hi havia al bell mig dels claustres, els capitells del qual tenien una i mil figures esculpides diferents, mai fotografiades ni naturalment catalogades. Claustres on eren esculpides a la pedra, escenes de la Verge del Cup, del nen Jesús i de Sant Josep, tots cuidant les vinyes! Escenes de camps atapeïts de vinyes, escenes de milers d’àngels piant el raïm. I escenes esculpides amb gran mestria que representaven com una fotografia en la pedra, la venda de milers i milers de botes plenes d’un exquisit vi! Centenars d’aquells capitells donaven testimoni del treball de l’Abadia, on generacions i generacions de frarets havien entregat la seva vida a les vinyes, amorosament cuidades. Tallant-ne i adreçant-ne els ceps.

L’Abat Tomeu, somiava que natejava un capitell. Ell havia fet treure feia ja deu anys l’original del segle XV. L’havia venut a un drapaire per quatre rals, havia fet portar una pedra quadrada i ell en persona, estava acabant d’esculpir quatre escenes actuals. Primera escena: L’adob de les vinyes per part de tota la Comunitat. Segona escena: Les baralles per comprar el vi sobrant. Tercera escena: La venda de milers d’ampolles de vi. Quarta escena: Ell, l’Abat Tomeu, assegut presidint el dinar de tota la Comunitat amb unes grandioses gerres de vi. Aquell capitell seria la joia de la corona de l’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Els frarets se sentirien orgullosos d’estar esculpits en aquell capitell. Només li quedava per esculpir una gerra de vi i ja estaria acabada l’obra. Hauria tardat deu anys, però era una obra mestra. Ho havia fet amb gran mestria, sí senyor! S’havia arribat al summum. Ara les millors vinyes de tot el món, el millor vi negre, es feia sense cap tipus de discussió a l’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Tot dormint, va respirar profundament i va somriure beatíficament.

Sor Virtudes, va escoltar els roncs dels frares, i allò li va semblar talment una banda de música, plena de ciscorns i saxos.
– Rrrrrrooooooooong!
– Mmmmmmmoooooooooooc!
– Zzzzzzz!
Es va aixecar. I com que dormia vestida -com correspon a tota dona honrada- va sortir ràpidament de la seva cel·la. Va anar de puntetes pels passadissos a la recerca del claustre. Quan hi arribà, sota la llum de la lluna es va poder veure aquesta escena. Va treure de la butxaca dels seus hàbits un formós mòbil i va marcar un nombre de tres xifres: el 666! Va tenir una llarga i misteriosa xerrada amb la persona que hi havia a l’altra línia. Algunes riallades sortien de la boca de la “Reverenda Madre Superiora”. Quan va acabar la conversa, va guardar el seu mòbil i va tornar a la seva cel·la. No abans d’haver-se orinat molt generosament al terra del jardí del claustre. Exactament a tocar d’un frondós i a la vegada bicentenari roser, plantat al costat de la tomba del malaurat Abat Prepuci (a.c.s.), mort el 1808 a mans dels soldats de Napoleó, que a part d’arrencar moltes vinyes, també li arrencaren les parts. Però no aconseguiren ni el llibre de cuina de l’Abadia datat el 1069, ni els escrits del bon Abat referents a l’art de la cuida de la vinya. Ell va resistir el dolor i no va entregar aquestes dues joies. Això li valgué que el fessin beat i Protector del Mal de la Impotència. L’Abat Tomeu volia promoure’l a Sant, però el nuncio español i el Vaticà li posaven molts impediments.

Comments

  1. El Capellà de Bolquera says:

    L’Abad Tomeu és ben ximple!!! Però que no ho veu ? Portarà l’Abadia pendent avall, pel camí de la perdició més absoluta. Ja en són de pecadors i n’estant de perduts, ja, però…..
    Una femella i “Reverenda Madre Superiora”, que s’orina al Claustre de l’Abadia (pobre roser bicentenari, ha begut oli, els pixats de la Reverenda deuen ser verí pur), que parla castellà, que té mòbil, i parla misteriosament no se sap amb qui ( segurament amb el diable) …. això té molt mala espina. Aquests pobres frarets no saben el que els hi espera, i compte que quan arribin els del Vaticà, no vull pas saber el que pot passar.
    Ave, Ave, Aveeeeeeee, Avemariiiiiiiiiia!!!. Preguem

    El Capellà de Bolquera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s