Capítol VI: Las Arrepentidas del Triste Aborto

Nou capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, la novel·la de sàtira religiosa que cada cap de setmana publiquem a benegre.cat. En aquesta ocasió, la nostra estimada Abadia rep a Sor Virtudes de Las Arrepentidas del Triste Aborto. Per molts frarets, la primera vegada que han vist una femella. Si encara no llegeixes la nostra novel·la, recupera els capítols anteriors clicant aquest enllaç.

Mentre Sor Virtudes preparava la maleta, va pensar en la conversació que havia tingut amb el metge, el doctor Gustavo, feia just un mes enrere.
– “Doctor Gustavo.”
– “Dígame usted Reverenda Madre.”
– “Mis novicias se me están poniendo pochas estoy preocupada.”
– “Ahora mismo les echo un vistazo Reverenda.”

I els va fotre una ullada. I després de mirar-se-les bé, va arribar a la conclusió que tenien un fort estrès, i, a més, els trobava alguna cosa anormal. La solució fou ràpida, fora problemes.
– “Reverenda Madre, si quiere usted salvar a su cosecha, lléveselas a tierras catalanas. Concretamente a una Abadía, la que lleva por nombre L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, que no sé qué coño quiere decir. Durante nuestra cruzada de liberación nacional, robamos, quiero decir tomamos prestados, cinco toneles de roble de cinco mil litros cada uno! Dejando parte de nuestro botín a los perros catalanes. Yo ya les decía a mis camaradas ¡Dejaos de hostias! ¡Dejad los archivos y vamos a por todos los toneles! ¡Eso sí que no tiene precio! ¡¡¡Había dos toneles de roble de diez mil litros cada uno!!! Y allí se quedaron. Los habría fusilado a todos, y ¡esto que eran de mi bando! ¡Bergantes!”
– “Pero doctor Gustavo! ¡Esto es robar! ¡Aunque sean catalanes! Qué pillín es usted!”


– “No, señora! ¡Esto es recuperar! ¡Recuperar parte de nuestro patrimonio! Estaríamos buenos!”
– “Lleve usted a sus novicias a Catalunya, que sé por un Cardenal, que en esta Abadía hacen unos buenos caldos. Yo diría que demasiado buenos. Los frailes cultivan un buen huerto y también hay buenos aires, sus novicias se recuperaran pronto. ¡Ah! Extraoficialmente le diré que sé que el Vaticano pronto los meterá en cintura. Son 125.000 pesetas Reverenda!”
– “¡Aaaaaag! Cómo dice doctor?”
– “A 5.000 pesetas por novicia y siendo veinticinco novicias, es igual a 125.000’- pesetas. ¿Pasa algooooooooo?”
– “Doctor, nuestra orden “Las arrepentidas del Triste Aborto”, es una comunidad muy pobre, demasiado lo sabe usted.”
– “Hija mía, suerte ha tenido usted de caer en mis manos, piense que se las dejaré como nuevas. Además, todos aquí en Salamanca somos gente noble, honrada y decente. Y nos preguntamos. ¿De dónde coño han venido estas monjas? ¿Quiere que lo investiguemos, Sor Virtudes?”
– “¡No! Por favor, doctor! Tome, aquí tiene su dinerito!”
I es va treure dels seus hàbits un feix de bitllets, eren 300.000 pessetes, que el metge va agafar rient i tot marxant va dir-li sorneguer.
– “Siempre a sus órdenes, Sor Virtudes!”
Sor Virtudes se’l va mirar mentre marxava i va mormolar somrient cruelment.
– “Aunque no te lo creas, pronto, muy pronto, estarás conmigo.”

Ja havia acabat de fer la maleta. Va parlar amb la novícia encarregada de la Comunitat quan ella no hi era i va anar a buscar un taxi. No hi havia cap altre medi de transport per arribar a l’Abadia. No explicarem el viatge. Fou llarg i pesat. Després d’hores i més hores, van trobar el foravial i el roure centenari. El taxista s’hi va endinsar, fou un viatge brutal. Els hi feien mal tots els ossos. El taxista en adonar-se que el camí anava desapareixent, transformant-se en un vial empedregat sense ordre ni concert, va fer baixar Sor Virtudes a mig camí, i de propina li va llançar la maleta al bell mig d’un forat. I ja em teniu la “Reverenda” recollint la maleta i caminant dotze quilòmetres a ple sol. A mesura que la dona anava caminant per la “carretera”, els seus ulls anaven albirant els camps plens de vinyes carregades de raïm i exclamà:
– “¡Oh! ¡Qué sol, qué calor! ¡Parece que cae fuego del cielo! Me abraso, que bien se está! ¡Qué precioso es todo esto!”.
I una exclamació va sortir de la seva gola.
– “¡Aaaaaagg! Por Satanás!”
I és que va veure set o vuit frarets defecant generosament pels camps atapeïts de vinyes. Els frarets en veure-la amb els seus hàbits, li van dir.
– Bon dia tingueu, companya! -I seguiren tan serens amb el seu escatològic acte. La Reverenda va pensar que era un costum del país i va pensar.
– “¡Qué raros son estos catalanes!”

A la fi va arribar a la porta de l’Abadia. Estava xopa de suor. Va deixar la maleta a terra, i va tibar la corda que penjava davant de la porta un grapat de vegades, amb força. Al cap d’una bona estona va sentir la veu d’un home vell que deia.
– Cago’m la mare que us va parir! Cago’m tots els sants del calendari! Per què veniu a emprenyar la gent d’aquesta santa Abadia?

Era Fra Galderic el porter de l’Abadia. Als seus noranta anys, encara no se’n sabia avenir que algú truqués a la porta de la santa casa. Quan va obrir, va veure una massa de carn molt grossa vestida de negre que fotia una fortor molt reconcentrada. “La Reverenda Madre Superiora”, després d’uns segons de sorpresa, -puig la imatge de Fra Galderic, corprenia- va atinar a dir.
– “Hola Fraret, soy Sor Virtudes, vengo de Salamanca y qu…”
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Si parla i tooooooooooooot! Hiiiiiiiiiiiiiiii!!
I arremangant-se els seus sants hàbits, apretà a córrer tant com va poder, amb els seus noranta anys al damunt amb un Parkinson galopant. I això és el més gros, ensenyant les parts nobles a la “Reverenda”, doncs no portava roba interior. Tan sever era el vot de pobresa perpetu que havia fet. “La Reverenda Madre Superiora” va mirar al seu voltant. En un racó de la porta veié un grapat de sacs. Llavors va creure escaient tenir una lipotímia, tal com corresponia a una bona castellana honrada i s’hi deixà anar. Mentre tant Fra Galderic, fora de tot control, anava corrent i xisclant. Ensopegava per tot arreu. L’instint però, el portava al celler. Va veure la porta del celler amb un cartell que ell tota la vida havia vist. ”Ora et labora”. Donà un cop a la porta i va entrar al celler xisclant.
– Fra Quim!, Fra Quim! Aviseu Fra Berenguer! Que toqui a sometent! Fra Quim on sou?
– Aquí, Fra Galderic! Aquí! Guaiteu quin vi gran reserva més bo! Del Cel ens beneeixen! Al·leluia! Enguany ho guanyarem tot!
I mirava satisfet una ampolla de vi “Gran Reserva Mare de Déu del Cup”, que li fou arrabassada amb gran follia per Fra Galderic, que se l’engolí en un tres i no res.
– Fra Galderic, m’heu buidat l’ampolla! Què us passa?
– Fra Quim, allà a l’entrada hi ha una cosa molt grossa, i que a més parla! Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! -va xisclar terroritzat pel record del que havia passat suara.
– Fra Galderic, què heu vist?
– No ho sé! No ho havia guaitat mai! I parla!
– Cony! Anem a veure-ho!
I tots dos, tot xino-xano, van anar cap a la porteria de l’Abadia. Quan hi van arribar es van trobar Sor Virtudes al damunt d’uns sacs. Fra Galderic va udolar.
– Aquí la teniu! Guaiteu quina cosa més grossa!
– Cony! I tant!, -va dir Fra Quim-. Avisem Fra Exuperí que es sastre i ens dirà què és això, no us mogueu! Fra Galderic, adés era a la bugaderia, vaig a cercar-lo.
Va trobar a Fra Exuperí amb un cistell de vímet ple de roba.
– Fra Exuperí! Fra Exuperí!
– Què voleu Fra Quim?
– Fra Exuperí! Fra Galderic s’ha trobat entremig d’uns sacs una cosa molt grossa vestida de negre i voldríem saber què és, quan pesa i quin uniforme és el que porta al damunt.
Us faria res de bell antuvi, portar-me vostra caritat una bota ben plena de vi? Vull libar vi!
– Vaig a buscar Fra Tòfol. Espereu-vos si us plau.
Va anar a la recerca de Fra Tòfol, l’enòleg de l’Abadia. El va trobar al celler.
– Fra Tòfol, doneu-me una bota plena de vi i seguiu-me ràpid, ha succeït un fet esgarrifós.
Fra Tòfol es va escurar la gola i va dir.
– Espereu. Omplo la bota i vinc.
Va submergir la bota dins un cup ple de vi. Un cop la bota va ser plena, la va oferir a Fra Quim dient-li.
– Anem-hi doncs!

Els dos desferen el camí sense dir-se res i, ràpidament, arribaren a la porteria on ja hi havia Fra Exuperí a qui entregà la bota. Fra Galderic s’ho aguaitava mut. S’hi va afegir Fra Sever. Tots els presents van mirar ansiosos Fra Tòfol. Fra Tòfol va mirar Fra Exuperí. En aquell moment Fra Sever udolava.
– Quina bèstia més grossa! A fe de Déu que feia anys que no veia una cosa d’aquesta magnitud!
I Fra Galderic preguntà.
– Fra Sever, vós que fa poc que heu vingut del món, què és això?
– Un pecat és això, Fra Galderic! Quin tros de truja! Guaiteu quina fortor fa i quant de greix té!
– Frares! Frares! Deixeu-nos albirar això! -digué Fra Quim-, ara el nostre sastre li donarà un cop d’ull.
– Fra Exuperí es va rascar els pavellons auriculars, maldant per aparentar una serenor que no tenia. Feia molts anys, havia llegit que hi havia a la Terra unes coses que es deien femelles. Per la fortor que feia, allò deuria ser-ho. Amb veu solemne va proclamar.
– Frares! Això que hi ha aquí a terra, és una femella! Farà uns quinze anys, en vaig tenir una a les meves mans. El Creador em perdoni.
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! -va xisclar Fra Galderic ensenyant la seva boca desdentada on les genives regnaven amb gran senyoriu.
– Per què xiscleu, Fra Galderic? -preguntà tot sorprès Fra Quim.
– Perquè el Pare Abat, va dir-me que les femelles son un pecat! I si és un pecat això que tenim ací, val més acabar amb ell! No vull que vingui el dimoni aquest vespre i se m’emporti!
Al temps que deia eixos mots, li foté dos cops amb un garrot al cap de la “Reverenda”. Fra Brenguer va aparèixer de cop. Era el campaner i va bramular.
– Tocaré a sometent i així vindrà ací el Pare Abat i tota la resta de la Comunitat! Que ell decideixi el que hem de fer.
I dit i fet, va començar a tocar les campanes amb gran fal·lera. El toc del sometent, feia segles que no sonava per aquelles contrades.
– “NANG!, NANG!, NANG!, NANG!, NANG!, NANG!, NANG!, NANG!”
– Desperta ferro! Desperta ferro! A mi la Comunitat! -Udolava el bon Abat Tomeu que era seguit pels divuit frarets que pocs segons abans dormien plàcidament.
– Pare Abat! Pare Abat!
– Mon Pare! Mon Pare!
– Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! El dimoni em tallarà les campanes! I fa noranta anys que les porto! Hiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!
– Ajut Prior! No ens deixeu!
– Confessió Abat Tomeu! Vull confessió!
– La meva fe trontolla! Agafeu el timó d’aquesta nau!!

La resta de frarets en veure tot això, van trencar en plors i es van agenollar a les fredes lloses del terra
-Aaaaaaaaaaaaaah! Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!
Ploraven els frarets. Es va sentir la veu potent del Pare Abat.
– Fra Pierrot! Vós que sou curandero.
– Què voleu mon Pague, je sui desolé!
– Preparau quelcom que me’ls calmi, feu una bona admixtió, les herbes que volgau, però calmeu-me’ls!
– Ooooh! Mon Pague! Aga mateix, pegò pegquè sigui gàpid guecoguegué a la química.
– El que vós volgau! Però calmeu-me’ls! Frares! Silent! demano silent! Amb gran desplaença us he de dir, que eixos laments espaordidors m’han fet mal. Hem de maldar per aconseguir la pau que hem tingut sempre. Torno a agafar el pòndol de l’Abadia. I si cal, pel vostre bé, seré sever!
Mirà al seu voltant, s’escurà la gola i va seguir parlant.
– Sisquera sabés si hi ha hagut malacura, però això no pot pas ser. Vull creure que no.
Va aparèixer Fra Pierrot amb un perol descomunal i amb un cullerot lligat amb una corda a la cintura.
– Ara tots prendreu un cullerot de l’elixir que us donarà Fra Pierrot, i tot seguit digau-me, què ha succeït frarets meus? Que parli un!
Tota la Comunitat es van ben arrenglerar, i un rere l’altre anaven xarrupant del cullerot que els oferia el frare francès. “Xurruuuup, xurruuuup”. Prengué la paraula Fra Galderic.
– Pare! Mon Pare! Han trucat a la porta d’eixa Abadia, i jo, diligent com sempre, he anat a obrir-la. Vet aquí, que així que l’he oberta -amb grans esforços- m’ha aparegut aqueixa cosa tant grossa, i he marxat a cercar ajut! Hiiiiii! Hiiiiiiiiiii!
– Quina cosa bon Galderic, quina cosa, on és?
I Fra Galderic, Fra Tòfol, Fra Quim, Fra Sever, Fra Exuperí, i Fra Berenguer digueren a la vegada.
– Hi esteu assegut al damunt Pare Abat!!!
– Mare de Déu del Cup! -i s’aixecà de cop.
Llavors va albirar a pleret el grandiós objecte on s’havia assegut.
– Veritablement és molt gros! -digué el bon Abat.
Tots els frares movien afirmativament la testa. L’Abat Tomeu s’hi apropà més i va dir.
– Oooooohh! Si porta uns sants hàbits, i un rosari al voltant de la cintura, i un crucifix! No és el diable! És gent de pau, frarets meus!
– Lloat sia el Cel!! -udolà tota la Comunitat tot flagel·lant-se.

Comments

  1. Guillem d'Occam says:

    De profúndis clamávi ad te, Dómine; Dómine exáudi vocem meam.
    Miserére mei, Deus, secúndum magnam misericordiam tuam.
    Quóniam iniquitátem meam ego cognósco et peccátum meum contra me est semper.

    Guillem d’Occam

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s