Capítol V: La pregunta del milió

Recupera els capítols anteriors de “L’Abadia de la Mare de Déu del Cup” clicant aquest enllaç.

– Vols fer-me alguna pregunta Fra Sever?

Fra Sever, s’escurà la gola i va deixar anar.
– Amb tota humilitat i sense mala intenció, i tenint en compte que vinc de fora de l’Abadia on el pecat regna, sí que us en voldria fer una, Pare Abat.
– Quina, fillet meu?
– Pare Abat, per què un ordre religiós com el vostre…
– Nostre, fillet meu, nostre.
– Perdoneu mon Pare. Per què un ordre religiós com el nostre no admet dones?
– Aaaaaaai! Fillet meu! El jovent sou atrevits. Ara mateix dono resposta a la teva pregunta. Estàs còmode?
– Sí, Pare.
– I vós, Fra Doroteu?
– Ja m’he assegut bé, Pare Abat.
– Doncs començo. Fra Doroteu, tindríeu la caritat de portar-me un parell o tres ampolles de vi?
– I tant mon Pare!
– Escolliu vós l’anyada.
– No us amoïneu, que m’hi miraré.


Fra Doroteu va sortir, i va tornar a entrar amb tres ampolles de vi que ja tenia preparades darrere la porta de la cel·la del Pare Abat i omplí els gots.
– Aguaiteu Fra Sever, Nostre Senyor va fer l’home, i després?
– Després va fer la dona -va dir Fra Sever.
– Molt rebé! I abreujant la història i anant al gra, va passar que ell es deia Adam i ella…?
– Eva, mon Pare.
– Molt bé! Molt bé! I l‘Eva, no anava amb una túnica al damunt, no!
– No?
– No! No! Anava tota nua!
– Aaaaaaaaaah! Aaaaaaaa!!
– No us escandalitzeu, frarets meus! Que ja tindran el seu càstig! Doncs com deia suara, el pobret Adam anava passejant pel paradís. Pescava, caçava, pintava, cuinava, jugava, resava. Em descuido d’alguna cosa més que acaba amb “ava”, però ara no em ve a la memòria. I un bon dia l’Eva va dir a l’Adam. “Adam, anem a la font de les Fontiques”. I el pobre Adam va dir “Ara pla!, tinc son, però per fer-te contenta… vinga, anem-hi!” I els dos van anar a beure aigua de la font. Ella l’Eva, anava tota nueta ennuvolant la mirada del nostre Pare Adam. Mentre bevien aigua se’ls va aparèixer Nostre Senyor i els va prohibir només una cosa.
– Quina, mon pare? Quina?
– Que mengessin pomes d’un arbre.
– I quin arbre era, mon Pare?
– Un pomer, l’escorça del qual era d’or!
– Tres pometes té el pomer, de tres una de tres un…
– Fra Doroteu!
– Maneu!
– Ara no cantau!, callau!
– Com deia suara, -va seguir el bon Abat- tenien prohibit menjar pomes d’aquell arbre. I sabeu què va passar?
– Què mon pare? -va preguntar Fra Sever.
– Guaiteu, estic tot neguitós, -digué Fra Doroteu.
– Doncs que l’Eva, que feia 1’90 m. d’alçada, pesava 75 quilos, les seves mides eren 90-60-90, era rossa, l‘allargada de la seva cabellera arribava més avall de la natura, els ullets eren de color blau com dues maragdes, el nassiró era petitó, les orelletes petites, la boca carnosa, el coll fi i estilitzat com el d’un cigne, les espatlles proporcionades, i tenia un parell de popes, fills meus, que semblaven talment dos flams d’aquells de dos quilos cada un que mengem per la Pasqua de Resurrecció, amb uns mugrons que semblaven talment dues cireres, i…
Aaaaaaah! Prou Pare Abat! Prou! Que feu trontollar la meva feeeeee! -udolava Fra Doroteu.
– Atureu-vos reverent Pareeee! Que em fonc! Em fonc!, -bramulava Fra Sever.
– Fillets meus, que us passa quelcom? Segueixo. Més avall tenia una cintureta d’abella. I a cada maluc tenia posades graciosament les seves esveltes mans. A la panxeta no tenia pas melic.
– Noooooooooo? Per quèèèèèèè?
– Perquè no va néixer de part. La va fer Nostre Senyor d’una costella de l’Adam!
– Aaaaaaah! Oooooooh!
– Una mica més avall, -ara ja us ho puc dir, perque vosaltres ja sou frares, i als frares, això de la carn de femella ja no ens diu res-, tenia una cosa que anomenen “el Monte de Venus”.
– “Monte de” què? Com dieu mon Pare?
– Tenia el culet en forma de pera.
– Pera llimonera? Pera d’aigua?
– Oooooooh! I les seves cuixes, cames i peus eren bells i ben formats, ho diu La Bíblia.
– Oooooh! Així deu ser ben cert! Oooooooooooh! Pare Abat! Quantes coses sabeu!
– Fillets meus, els anys i la lectura, ensenyen. La maleïda Eva, la femella de l’Adam, sabeu què va fer?
– Què va fer, Pare Abat? Cuiteu, digueu-nos-ho!
– Va dir al nostre pare Adam. “Tingues, Adam, per a tu”. I la vaca-burra, li va oferir una poma de l’arbre prohibit!!!
– I què va fer el Nostre papa? Què va fer, Pare Abat?
– Què què va fer? De debò que no ho sabeu?
– No! No! Friso per saber-ho!
– Doncs es va menjar la poma i allò fou Troia! S’acabà el paradís. S’acabaren els privilegis, a pencar tothom! La mare que el va parir!
– Però, per què ho paguem nosaltres? Que putegin aquesta parella, però a nosaltres no, que no hem fet res!
– Fixeu-vos els problemes que porten les femelles! Per culpa d’eeeeeeeelleeeeeeeees!, les estem passant molt puuuuuteeeeeeeeeeeees!!!!
– Pare Abat! Sou un mestre! Mon Pare! Ara ho he entès tot!
– I fixeu-vos si són depravades i pecadoooreeeeeeees que uns enfollits científics, a la vagina o per allà a prop, l’anomenaren “Monte de Venus”, que era el déu del vici dels ciutadans Romans! -uns depravats, per cert! Mirau si han passat segles des d’aquest nomenament, i encara les feministes no han volgut canviar aquest nom!!! Aaaaaah!
– No ploreu, mon Pare. Amb quina majestuositat ho heu explicat! Talment semblava que hom ho veiés!
– Ara enteneu, frarets meus, el perquè del meu rebuig envers les femelles?

Es va fer un silenci. Fra Doroteu va sortir de la cel·la i al cap d’una estona va aparèixer amb un carretó amb una bota de vi i digué.
– Mon Pare, us porto aquesta bota de vi, plena a curull. He fet una admixtió. Penso amb sinceritat -malgrat que el consell regulador potser no ho aprovaria- que és un caldo excel·lent, proveu-lo, Pare!!
– Al·leluia!, enguany tornarem a tenir el millor vi de les contrades!
– Gràcies a vós, bon Abat. Des que els frarets posem l’adob que vós veu dir-nos, fem el millor vi del món.
– Quin adob hi poseu? -va preguntar Fra Sever.
– Què no li ho heu dit? Cada matinada en començar el jorn, els vint-i-cinc frarets més el Pare Abat anem a defecar a les vinyes, i…
– És cert! És cert, Pare Abat! Ara recordo que ja van dir-m’ho, -va dir Fra Sever- però potser les voldríeu adobar matí i vespre.
– Fill meu, els meus frarets van molt restrets.
– No us hi amoïneu mon Pare. Us faré una menja que els farà anar de cos al matí i al vespre amb gran alegria!
– Sant Vicent gloriós! Santa Rita beneïda! Sant Eduardo el pur! Serà possible tanta joia?
– Podeu pujar-hi de peus Pare Abat, és qüestió de fer la menja escaient i en això jo tinc la má trencada.
– Fra Sever, començau a preparar aquesta menja tan miraculosa. Fra Doroteu, enssenyau la cuina a Fra Sever, que s’hi posi tot seguit! Quan estigui a punt, portau-me-la, que jo la provaré i veuré els seus miraculosos efectes.
– Mon Pare! Mon Pare!, -xisclava Fra Galderic.
– Fra Galderic, que son eixos crits? Que us passa quelcom?
– Mon Pare, per aquella màquina infernal, allò que en diuen el “parlador”, aià la veu d’una femella que vol parlar amb el Pare Abat!, Aaaaaaah!
– Però per què ploreu fraret meu?
– Perquè la veu d’eixa femella, m’ha recordat la veu de la Marona del Cup, la Verge que tenim aquí a l’Abadia.
– Però, però, Fra Galderic! Que heu sentit la seva veu alguna vegada?
– I tant Pare Abat! Quan els àngels us van portar a vós i a la talla de la Verge del Cup, retornant Ella al seu lloc, al cap de deu segles. Quan us van deixar a vós al davant de la porta d’eixa Abadia -jo estava escombrant el terra-, vaig sentir com Nostra Senyora deia a l’Infant: “Sobretot no beguis, nen!”

Fra Tòfol, enfollit de joia bramulà donant-se cops de puny al pit.
– Miracleeee! Miracleeeee! Aaaaah! Aaaaaah! Se m’han trencat les entranyes!! Sóc un pecadooor!
– Fra Galderic, que tendre i emotiu és això que ens heu explicat. -va dir l’Abat Tomeu. I dirigint-se a la Comunitat prosseguí.
– Frares del meu cor, ja veieu com la veritat surt sempre quan menys t’ho penses. Fra Galderic als seus noranta anys ha tornat a recordar un fet que jo no sabia i si se n’hagués assabentat el nuncio español, ho hauria bordat a la Cúria, els d’aquesta organització ho haurien bordat al Papa de Roma. Resumint, ens haurien fotut la Santa imatge, el vi, i fins i tot se’ns haurien emportat les vinyes a Roma! Doncs allà, de beure vi i cava, aquella colla d’Eminències, ja en saben ja! Però aquella gent, de cultivar vi, ni puta aideia! Us ho dic jo que els conec!
– Tenen un os  a l’esquena! -va dir Fra Galderic.
– Fra Galderic.
– Sí, Pare Abat.
– Què m’heu vingut a dir? No ho recorde…
– Que he sentit pel “parlador”, fa més de mitja hora, la veu d’una femella que vol parlar amb vós Pare Abat. M’ha dit que és la superiora del convent de “Las arrepentidas” de no sé quantes coses més!
– Collons!
I el bon Abat, s’aixecà com una llagosta, deixant bocabadats els seus frarets quan veieren l’agilitat d’aquell venerable ancià que corria pel passadís, cor que vols, cor que desitges. Quan va arribar a la porteria, que és el lloc on hi havia “el parlador”, “la màquina infernal”, o el telèfon, el va agafar tremolós i va dir.
– Sóc Fra Tomeu, l’Abat de l’Abadia de la Mare de Déu del Cup, amb qui tinc el plaer de parlar?
– “Soy la Reverenda Madre Superiora del Convento de Las Arrepentidas del Triste Aborto”.
– La pau sigui amb vós, “Reverenda Madre”, enteneu la meva parla? És que si no l’enteneu ho tenim fotut!
– “Naturalmente que la entiendo Padre Abad, mi señor padre fue Gobernador militar en la época dorada del Caudillo. Yo jugaba con mis amiguitas en aquellas callejuelas de la calle Las Tapias y calle Robadores. Comprendo muy bien su bella lengua vernácula. Tengo muchos amigos en este barrio, me carteo con ellos habitualmente, ¡Ooooooh! Qué recuerdos vienen a mi mente!!”
– Doncs bé “Reverenda”, digau-me quin és el vostre prec.
– “Escuchadme mi buen Abad, tengo a mis veinticinco novicias muy agotadas. El aspecto de ellas es como el de unas plantas que estuviesen ajadas, como si les faltase abono. Avisé a nuestro galeno y acudió raudo a nuestro covento. Les hizo una meticulosa revisión estando yo presente en tan íntimo acto. Me las encontró a todas con estrés y bajas de defensas. Absolutamente fuera de lo normal. Recomendóme el doctor un cambio de aires radical, que me las llevase a un lugar donde el reposo estuviese asegurado. Y entonces pensamos en vuestra Reverencia”
– “Reverenda Madre Superiora”, això que vós em demanau, va contra els principis del nostre ordre! Ho veig del tot impossible.
“¡Aaaaaaah!, ¡Aaaaaah!, ¿Y vuestra caridad de ermitaño? ¿Y  vuestra caridad cristina?  Aaaaah! -bramava la “Reverenda”-. ¿Acaso he de dejar morir a mis novicias?”
– Eeeeeeep! Que per ventura totes són novícies?
– “Ciertamente mi buen Abad, todas ellas son novicias y ¡ninguna ha probado hombre!”
– Cooooony! L’afer canvia, “Reverenda Madre Superiora”. Podeu venir vós ací a l’Abadia per exposar-ho als meus frares?
– “Ay! Gracias, gracias! Dios mío! Por supuesto que puedo venir. Veréis como vuestros frailes nos aceptan llenos de gozo”.
– “Reverenda”, no em canvieu els costums! Frares! Frares!
– “Lo que vós digáis Padre Adad! Lo que vós digáis! Pasado mañana Dios mediante estaré en vuestra Abadía.”
– Bona dona, ja trobareu el camí?
– “Mi buen Padre. ¡Si vuestra Abadía es conocida por todos los enólogos del mundo! ¡Salís en todas las revistas especializadas en vino!
– Collons, no foteu!
– “¡Oh mi buen fraile! ¡Qué expresión más varonil que me habéis lanzado! ¡hacía años que no la oía! En la calle Las Tapias había un buen muestrario de estas expresiones tan vernáculas, ¡Cómo las añoro!”
– I les que sentireu “Reverenda” i les que sentireu! Escolteu-me bé, quan el taxi, -perquè suposo que vindreu en taxi-, deixi la carretera comarcal, ha d’agafar un foravial que hi ha a la dreta. No té pèrdua perquè veureu un roure centenari, l’únic que hi ha per aquests voltants. El camí és ple de xiprers que us portaran fins a l’Abadia. Són vint-i-cinc quilòmetres de camí de terra i estan una mica malmesos. Quan arribeu ací a l’Abadia, veureu una porta descomunal folrada de claus. Veureu una corda que penja. Tibeu-la ben fort un grapat de vegades, sortirà el frare porter, Fra Galderic. Ell m’avisarà de la vostra arribada. Adéu-siau, “Reverenda”.

I penjà el telèfon sense donar-li cap possibilitat de diàleg. I, com a cloenda, el desconnectà.

Comments

  1. El Capellà de Bolquera says:

    Sacrilegi, sacrilegi!!
    Una munió de disbarats i despropòsits!!!
    Us mereixeu que la Santa Inquisició us INTERVINGUI. !!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s