El cop d’estat dels coronels a Grècia, viscut per Enric Marco

El 21 d’abril del 1967, ara fa 45 anys, em trobava a Grècia perquè m’hi havia convidat el meu amic Károlos Papoúlias amb qui vaig coincidir els dos darrers mesos d’infern a Flössenburg. En Károlos sovint en convidada a celebrar la Pasqua ortodoxa i, jo en estar casat però no parlar-me amb l’esposa aprofitava que ella marxava a caçar, i el visitava. Aquell 21 d’abril, mentre caminàvem per visitar ben d’hora el Partenó vam trobar-nos que la ciutat estava ocupada pels tancs de l’exèrcit. Començava una dictadura que va durar set anys.

En veure la disposició dels tancs van advertir a en Károlos que la situació era complicada. Ell va mirar-me amb aquella cara de dolor que posen els grecs quan els donen pel cul i va dir-me “Enric, necessitem la teva experiència con a jugador d’escacs per mirar de guanyar aquesta partida”. Aleshores va esclatar a riure, també amb aquella mirada que només els grecs saben posar. Enric, vaig pensar, una altre vegada la lluita contra el feixisme et necessita.

Aleshores vaig seguir en Károlos que va portar-me a casa d’un amic seu de l’època de la resistència grega al nazisme i va començar una de les aventures més emocionants de la meva vida. L’organització secreta en defensa de la democràcia va infiltrar-me dins la guàrdia presidencial grega. podeu veure’m a la foto que vaig trobar anys després que havien publicat les principals revistes europees. Les primeres setmanes del cop d’estat les vaig passar fent guàrdia davant el Parlament grec.

Quan veig aquesta foto no puc més que posar-me a riure perquè, he de ser sincer i reconèixer, només vaig fer de guàrdia presidencial un dia. Fent aquelles típiques i estranyes passes que fan aquests soldats vaig caure i vaig trencar-me el maluc. En aquell moment vaig témer per la meva vida, però l’excel•lent organització de la resistència grega va parem-te’m un cop més guanyar la partida.

Recordo que vaig estar ingressat a l’Hospital de l’Armada grega, situat a El Pireus, que la meva dona només va trucar-me un parell de cops per parlar durant uns 17 minuts. Com us he explicat, parlar no parlàvem gaire, i ella només estava interessada en saber si el seu amic, l’aleshores rei Constantí continuava signant decrets atorgant poders als coronels grecs. Li vaig dir que n’havia signat uns 200 i que això li costaria l’exili quan s’acabés aquell cop. Així va succeir set anys després, un cop acabada la dictadura.

Ja ho diu la dita: qui la fa la paga, o demana perdó com un nen.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s