Capítol IV: Un xef de cuina com a Montserrat

Seguim amb la publicació de “L’Abadia de la Mare de Déu del Cup”, la novel·la de benegre.cat. Avui toca el Capítol IV, però podeu clicar aquí per llegir-ne la resta.

A l’Abadia, les campanes del rellotge del segle XVIII, la maquinària del qual estava intacta, tocaren les cinc de la matinada. Els nostres frarets, pietosos ells, es van llevar i van decidir que novament calia complir amb el seu deure. Es flagel·laren tant com els passà pel nap. Després, esgotats, baixaren a l’església a fer les seves pregàries i anaren a repassar els ceps, com formiguetes ufanoses començaren tan feixuga feina. Esmorzar, no esmorzaven mai.

Fra Sever, era el frare cuiner, l’última adquisició de l’Abadia. Tenia cinquanta anys, i feia honor i glòria a la seva professió. Era calb, feia un metre seixanta-cinc d’alçada, i pesava cent vint quilos. Aquella santa humanitat havia estat en la vida pecaminosa xef de cuina d’un gran restaurant francès, que portava per nom “Le petit Follie”. No se sap encara què va passar, però tots els comensals, -eren cent vint festejant el triomf electoral del més gran partit de dretes del país-, de sobte a les postres, van tenir un mal de calça fulminant.

Els serveis dels homes, col·lapsats, no donaven a l’abast i al de les dones era impossible entrar-hi, ja feien cua a fora. Com que el mal de calça era incontenible, les senyores i els senyors, havien de fer tan trista i anguniosa feina a sobre seu o sortir al carrer i, entremig de cotxe i cotxe, esbravar-se com bonament podien, la qual cosa va ser, com comprendreu, esgarrifosa. Al pobre xef de cuina, el senyor Sever, això li costà la feina. Cal, però, dir que el personatge que havia guanyat les eleccions, el senyor alcalde i el senyor governador, van haver de dimitir, doncs els videoaficionats els van filmar a ells i a llurs esposes, fent tan deplorable acte allà al carrer, embrutant els vehicles que estaven correctament aparcats. El pobre senyor bisbe va demanar el trasllat a un altre continent. Fou esgarrifós!

El senyor Sever va trobar feina de xef de cuina en una modesta residència on no li demanaren cap currículum, per això es va quedar en aquest lloc. En aquesta casa els propietaris no tenien coneixement d’aquells fets tan escatològics. En aquesta residència intentava fer uns menús saborosos amb pocs mitjans. El problema era que la majoria de clients eren de continents diferents i, a més, eren quitxalla. Agraïen més un “frankfurt” carregat de mostassa, que no pas els exquisits plats de “la nouvelle cuisine” que els feia el senyor Sever amb pocs medis al seu abast. Un dia, tota la residència en ple va agafar una terrible intoxicació i foren ingressats d’urgències els seus seixanta estudiants. Els propietaris, gent molt catòlica, bona i caritativa, no van dubtar gens en engegar al carrer el bo del senyor Sever. I és el que ell deia:
– Collons! La cuina també té un risc. Si no us la voleu jugar, mengeu pinso, que a vosaltres no us farà cap mal!

Va aconseguir entrar de cuiner en un monestir català de molta anomenada, però als dos dies de ser-hi, algú de la Comunitat va assabentar-se de qui era el seu cuiner i el foteren fora a hòsties! Ells eren monjos amb una gran caritat cristiana, però no rucs! Profundament desesperat es volia llevar la vida i va anar a buscar un cingle per llançar-se al buit. En el moment que anava a fer tan terrible acció, va sentir una veu que li deia.
– Atura’t, fill meu! Què vols fer?

El senyor Sever es va aturar, es va girar buscant la persona que li havia parlat i va veure un frare molt gros i greixós, suat i brut, que estava pintant un paisatge. Tenia el cavallet muntat i la tela parada, també la paleta era plena de pintures, i tenia molts pinzells preparats en un pot metàl·lic. El Senyor Sever se’l va mirar i va dir-li.
– Senyor frare, vull llevar-me la vida!
– Per què fill meu? -va preguntar-li Fra Doroteu, l’impressor i il·luminador.
– Perquè em treuen de totes les feines, sóc xef de cuina i ja he intoxicat un grapat de gent, fins i tot, autoritats civils i eclesiàstiques.
– Com et dius?
– Sever.
– Tranquil, Sever! La gent d’avui s’ha tornat molt fina, ja no és com la d’abans.
– En això us dono tota la raó, heu vist quines mariconades de plats que fa aquest jovent amb la conya de la “nouvelle cuisine”?
– Fill meu, ets un home assenyat. A mi dóna’m un bon plat d’escudella de pagès i un bon entrecot de vuit-cents grams, ben acompanyat de seques i ho regarem tot amb un bon vi gran reserva de l’Abadia. Que el gra sigui garnatxa, això sí; i deixem-nos de mariconades.
– Oh bon frare! Vull ingressar al vostre ordre!
– Jeu aquí una estona i comparteix amb mi el menjar que porto dins aquesta cistella.
– Tot això és per a vós?
– Fill meu, allà on menja un en mengen dos. I recorda aquest adagi català. “Per ben pregar has de menjar.”
– Oh frare meu! Mercès! Mercès!
I li va besar els peus plens de joia. Fra Doroteu va dir-li.
– Vols ser el cuiner de la nostra Abadia benvolgut Sever?
– Tinc por d’intoxicar-vos benvolgut frare!
– Ara plaaaaa! Si estem menjant merda fa dos anys, des que vam enterrar el cuiner, cony! Tranquil que ja estem immunitzats! Au! Menja i beu un bon vi, es fet a la nostra Abadia.

I el senyor Sever va menjar i va beure. Quan va acabar l’àpat, va seguir el consell de Fra Doroteu i va jeure damunt la gespa i es va anar adormint. Mentrestant, Fra Doroteu anava pintant, bevent i menjant, també pregava, era tot un professional. Quan va haver acabat d’acolorir la tela va despertar el senyor Sever.
– Germà, hem d’anar a casa. Aviat es farà fosc.
– Fra Doroteu,  a vós us sembla que el Pare Abat m’admetrà a l’orde?
– El nostre orde dóna aixopluc a tots els pecadors. A tots els corromputs pel vici i la depravació, i també, company, a tots els fracassats i als processats per la justícia. Per tant Sever, tu ets el candidat ideal.
– Oooooooh! Gràcies, Fra Doroteu! Jo necessito una llar i una família i vosaltres de ben segur que ho sereu per a mi. Però per curiositat, un orde tan caritatiu com el vostre, també dóna aixopluc i estimació cristiana a les depravades, a les corruptes, a les vicioses i a les fracassades?
– Noooooooooooooooooo! Això és com la legió estrangera, de femelles, no en volem pas! Si s’han de condemnar, que es condemnin soles. El nostre Abat Tomeu, t’explicarà el motiu amb tots els pèls i senyals. I si et vols quedar a l’Abadia, el tema de les venusianes no el toquis mai. I mai més ben dit.

Feren el camí, tot xino-xano. El camí del bosc donava pau a l’esperit, els olors de les herbes bosquetanes eren molt intensos, les cigales cantaven a cor que vols, cor que desitges! El camí era dolent, brut i erm. De tant en tant, trobaven alguna tifarada de vaca, l’eixam de mosques vironeres deixava sentir el seu brunzir al seu pas. Les seves ales amb les filigranes de dibuixos marcades i els seus cossos verdosos, amb els seus ulls sortits i vermellosos i les seves potes peludes, feia més repugnant el seu aspecte. A voltes formaven un núvol de moscam molt molest i havient de ser espantades amb les mans pels dos caminants. Trobaren una font on assedegaren la seva set, i al cap d’un parell d’hores arribaren a les portes de l’Abadia. La lluna sortia cofoia guaitant aquella parella d’éssers. La divertia veure humans. Uns animals de dues potes, que formaven part del planeta i li donaven un tracte pitjor que els altres animals de quatre potes. Pensava: “I mira que en són de complicats!” Estava encuriosida per veure quina una en farien.

Fra Doroteu va tibar un grapat de vegades la corda que hi havia just davant la immensa i gruixuda porta de fusta de l’Abadia. Els cascavells van dringar un grapat de vegades. Fra Galderic va obrir la porta, era el frare porter. Ja tenia els noranta anys ben refets, era una autèntica ruïna humana. Caminava tot encorbat, era calb i molt esprimatxat. D’una alçada mitjana. Tenia una barba que, sense exagerar, li arribava més avall del melic, era completament blanca. Portava unes ulleres els vidres de les quals eren autèntics culs de got. Un sac era el seu hàbit, havia fet vot solemne de pobresa i castedat, i a fe de Déu que el complia! Com a cloenda, a les sandàlies per ordre del Pare Abat portava lligats un parell de picarols. El motiu era, que tot sovint es perdia per l’Abadia i així, amb el soroll dels picarols els frares el podien localitzar amb més facilitat. Va obrir la porta de molt mal humor.
– Cago’m tots els Sants del calendari! La mare que us va parir! Aquestes són hores de venir? Ases! Sou uns trossos d’ases! Estava guaitant una pel·lícula, “El Milagro de Fàtima” i ara no sabré quin és el final. Meu deixat penjat! “mamons”!

Fra Doroteu es va posar la ma al sarró i es va treure una ampolla de vi i va dir-li.
– Fra Galderic, sóc jo, Fra Doroteu! Guaiteu què us he portat, una ampolla de la millor collita. Teniu, per vós! No us engateu massa que després us costa orinar.
– Fra Doroteu!, beneït siau! És que no hi veig gota! Ahir em vaig ficar a la comuna pensant-me que era el menjador. Sort dels picarols, sinó encara hi seria! Passeu! Passeu! Siau benvinguts! Ospa! Heu caçat un ós? I el porteu viu? Valguem Déu, que valent sou! Ja m’havien dit de nin que per aquestes contrades n’hi havia!
– Carat! Fra Galderic! Doncs sí que està malament això de la vista! Au! Beveu i dormiu en la plenitud de la pau. Vaig a veure el Pare Abat amb aquest futur nou Frare.
– Santa nit tingueu germans meus! -va udolar Fra Galderic besant l’ampolla plena d’un extraordinari vi i fent uns sorprenents saltirons per la seva edat.

Fra Doroteu i el sorprès i bocabadat senyor Sever, van anar caminant pels claustres, embolcallats per la negror de la nit. Només de tant en tant sortia la lluna, quan els núvols la deixaven, per albirar aquella estranya parella d’humans. Van trobar una porta grandiosa, gruixuda, plena de nafres produïdes pel pas dels segles. Era completament folrada per grandiosos claus. Tenia tants anys com l’Abadia. Les seves frontisses d’unes mides i formes grandioses donaven fe del treball de la forja catalana, avui dia malauradament extingida. Fra Doroteu la va empènyer amb esforç, les frontisses van grinyolar dolorosament. Unes escales de caragol els van rebre i ells les acceptaren amorosament, les pujaren a pleret. Després d’haver pujat molts graons, arribaren al primer pis, es van dirigir a un angle de l’edifici. Hi havia una porta que tenia posat un cartell que deia així. “El Pare de tots, l’Abat Tomeu, Passeu!”

Eren les tres de la matinada. El pare Abat sempre rebia sol·lícit les ànimes atribolades. Van empènyer la porta de la cel·la de l’Abat… i, oh, prodigi! L’Abat Tomeu levitava! Fra Doroteu i el senyor Sever, van restar muts de joia. Havien sentit parlar d’aquest fenomen místic, però mai l’havien presenciat. Van caure de genolls i van començar a cantar un Al·leluia i van trencar en plors, l’emoció els aclaparava.
– Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!
– Aaaaaaaaaaaah!

A l’Abat Tomeu aquell parell de pecadors li van trencar el misticisme i la concentració, i es va trencar la relació mental cervell-ànima i es foté una santa hòstia. “Croc!”
– Ai! Ai! Ai! Ai! Fills meus! Fills meus! Què m’heu fet?
– Pare Abat! Pare Abat! Mon Pare, us heu fet mal?
– Fra Doroteu, què m’ha passat? Verge del Cup, protegiu-me! -deia mentre s’agafava la testa amb les dues mans.
– Pietós Pare, ara que sou assegut a la santa mare terra, us vull presentar una ànima en pecat que vol ser frare.  A més, en la seva vida pecadora, era xef de cuina.
– Lloat sia el Senyor que en la seva infinita bondat, i ja al final de la meva trista vida, m’envia un cuiner! Perquè, de debó fill meu, que tu ets un cuiner?
– Xef de cuina, pare.
– Fra Doroteu, i això és molt?
– El mateix grau que tenen els cuiners de Montserrat.
– Així menjarem de puta mare! -va bramolar el bon Abat, enfollit tot ell per la gola!
– Fill meu, seu aquí al terra al costat del pobre Pare Abat.
I el senyor Sever hi seié obedient.
– Com et dius, fill meu?
– Sever.
– Bon cognom fillet meu. I creus tenir vocació?
– Com hi ha món, Pare Abat!
– Doncs ara mateix, Fra Doroteu, me’l porteu a la cel·la de Fra Exuperí, el nostre sastre, perquè me li doni els sants hàbits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s