L’enfonsament del Titanic, per Enric Marco

Aquest 15 d’abril farà 100 anys d’un dels episodis més trepidants de la meva vida: l’enfonsament del Titànic. Tot i la meva persistent insistència, el capità del transatlàntic, Edward John Smith, va dirigir el buc contra un iceberg i allò va acabar com el rosari de l’aurora. Me’n vaig salvar pels pèls. El meu valuós testimoni va inspirar a Joan Capri per al seu monòleg i a James Cameron, anys després, per realitzar el seu conegut film.

El 10 d’abril del 1912 fou un dia joiós per mi i pels 2.223 que van tenir l’honor de pujar a bord del viatge inaurugal del Titànic, que va salpar des de Southampton amb destí a Nova York. Jo tot just era un vailet però ja tenia ànsies per fer les Amèriques i vaig aconseguir una plaça al buc insígnia de White Star Line. Milers de persones s’acomiadaven de nosaltres des del port, ignorants que tot acabaria en tragèdia.

Recordo amb detall el luxe del Titanic, el menjador i la sala de ball, l’escalinata de fusta i les enormes cobertes, on m’agradava sortir a fer girar la baldufa. En una d’aquestes, vaig topar-me amb una parella ben enamorada. Ella, una aristòcrata en la trentena de nom Rose, i ell, un pelacanyes anomenat Jack que es dedicava a pintar. “Això vostre no anirà enlloc”, els vaig escopir i, com és habitual, la vaig encertar.

La nit del 14 al 15 d’abril era freda com poques, doncs navegàvem vora el cercle polar àrtic. Tenia una mala espina que em recorria l’espinada i així li ho vaig fer saber al capità: “Vagi amb compte, Sir Edward, aminori la marxa o ens amorrarem contra el gel”. No em va fer cas i en poques hores, un soroll monstruós va esquinçar el vaixell i la vida de molts de nosaltres. No sé si foren pitjors els crits de les víctimes del Titànic o dels presoners de Flössenburg. Van ser unes hores dramàtiques en l’aigua gèlida, fins que vaig ser rescatat juntament amb altres 708 afortunats.

No m’agrada ser el protagonista i vaig amagar la meva experiència tan bé com vaig poder, fins que una pila d’anys després li ho vaig confessar tot al meu bon amic Joan Capri, que en féu el monòleg “El Nàufrag”. No va ser l’únic a qui vaig inspirar. Als anys 90, vaig rebre una trucada del cineasta James Cameron. Em volia fitxar com a assessor per a la seva pel·lícula i els meus consells li van valdre 11 premis Oscar. No només vaig dir-li els secrets del Titànic, sinó que vaig supervisar l’actuació de dos debutants -Kate Winslet i Leonardo DiCaprio- a qui vaig explicar tot el que sabia sobre actuació, que havia après fent-me el malalt als camps de Flössenburg.

Diuen que la pel·lícula va estar bé. No la vaig veure, doncs el record d’aquell 15 d’abril del 1912 segueix viu en mi i aquests ulls de vell ja han vessat massa llàgrimes.

Enric Marco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s