Capítol III: La Mare de Déu del Cup

Vet aquí el tercer capítol de la novel·la “L’Abadia de la Mare de Déu del Cup”, que benegre.cat publica per fascicles cada dissabte. Si voleu recupera els anteriors, aquí teniu el Capítol I: L’Abadia i el segon lliurament, Capítol II: El naixement de l’Abat Tomeu.

– L’endemà d’haver arribat a l’Abadia, vaig anar a fer un vol a la recerca de les terres amb l’ajut d’un plànol que m’havia donat el Pare Abat. Vaig anar per un foravial. El dia era rúfol. Sentia uns sorolls espaordidors, eren els trons. També vaig sentir una remor diferent, molt intensa profunda, semblava no tenir fi, vaig seguir caminant i de sobte va aparèixer al meu davant un salt d’aigua espectacular. Aquella aigua la podríem redreçar cap a les nostres terres, moltes tornarien a ser fèrtils. Vaig albirar un penya-segat, vaig apropar-m’hi, però no em vaig adonar que davant meu mig tapada per les herbes hi havia una escletxa, era molt grossa. De sobte em vaig trobar rodolant pel cingle, avall i avall, donant-me cops per tot arreu. Pensava que ja havia arribat la meva hora i que l’àngel del judici final em cridaria amb la seva trompeta per formar part de l’exèrcit  celestial.
– Ooooooooooh! Mon Pare, us podíeu haver matat!
– Oooooooh! Podíeu haver quedat tetraplègic bon Abat!
– Sí frarets meus, però el Senyor vetllava per mi. Vaig anar a picar amb el cap una fusta i vaig perdre los sentits.
– Ooooooh! Quin dolooooooooor!
– Frarets, beguem una mica, em sembla que em trobo més eixerit.


Els tres van beure amb gran plaer l’elixir dels seus gots, tots van respirar profundament i l’Abat va continuar:
– Quan vaig recuperar els sentits, em vaig trobar al meu costat fent-me companyia la imatge romànica de la Mare de Déu del Cup. Era la fusta amb que m’havia colpejat lo cap. La figura de la Verge i el nen són a dins d’un cup. Tota la talla és d’una peça! La Verge, té el nen Jesús a la falda, a la ma hi té un porró. Als peus del nen Jesús hi ha una màxima que posa, “No beguis nen”. La talla deu pesar uns tres-cents quilos. Es massissa. De ben segur que aquesta talla és única en tot lo món!!! Era la talla de la Verge que va desaparèixer misteriosament el segle XI. L’Abat Pacient  -era l’Abat llavors- enfollí i es va penjar!! Actualment, és la talla que presideix joiosa la nostra Comunitat a l’altar major de la nostra església.
– Aaaaaaaaah! -ploraven amb gran desplaença els dos frarets, que estaven en estat de xoc.
– Aaaaaah! M’heu trencat les entranyes -cridà Fra Quim.
– Uuuuuh! Vull morir! Vull morir! Vós sou un sant baró! -bramulà Fra Tòfol.
– I on és enterrat aquest pobre Abat, l’anomenat Fra Pacient, on caram és enterrat?
– Pobre, comprenc com va enfollir en robar-li la imatge, on és enterrat?
– En ple femer. Quasi sempre la seva tomba és completament coberta pels fems del bestiar de l’Abadia. Com ha de ser! -va dir amb veu solemne l’Abat Tomeu.

Les sis ampolles de vi, restaven pel terra de la cel·la de l’Abat Tomeu, que, per cert, molt millorat, obrí ell la setena ampolla gran reserva. Va servir-se generosament un got de vi i va escoltar pacientment les preguntes dels dos frares.
– Mon Pare, i com veu pujar la imatge si pesa prop d’uns tres-cents quilos i aquell penya segat es completament vertical? -va preguntar Fra Quim.
– Bon Abat, compartiu amb nosaltres tan extraordinari fet, -va dir-li Fra Tòfol-.  La talla pesa uns tres cents quilos!
– Escolteu bé el meu testimoni. Això ho vaig viure jo en les meves pròpies i pecadores carns. Una munió d’àngels amb Sant Miquel i Sant Vicent, -aquest últim anava tirant petards i encenent bengales- van recollir-nos i van portar-nos volant fins a l’Abadia. En fou testimoni l’Abat Jofre, que de la impressió va tenir una forta lipotímia i per poc se’m mor.
– Aaaaaah! Uuuuuh! -bramaven els dos frarets abraçats l’un a l’altre, emocionats.
– Em vull morir!, -plorava Fra Quim- Eixa història sembla talment una novel·la que llegia quan era un vailet, “La ferida fluorescent”, aaaah! Aaaah!
– Aaaau! Se m’ha esqueixat la ferida que tinc al recte! Quina tristor, quin dolor!!! -plorava desconsolat Fra Petúnia que havia entrat feia estona a la cel·la del Pare Abat.
– Ara ja em puc morir, ja ho he sentit tot! Amb el vostre permís Pare Abat, demà parlaré amb Fra Doroteu, l’impressor de l’Abadia, per a que us faci uns goigs parlant de tants  fervorosos i a la vegada tan emotius fets. -Aaaaah!! Aaaaaaah! -plorava completament enfollit de joia Fra Tòfol.

L’Abat Tomeu, que contemplava beatíficament l’escena digué.
– Frarets, ara farieu bé anant a pregar pel vostre Abat, deixeu el que queda a l’ampolla pel malaltó. Agenolleu-vos que us beneiré.
I me’ls va beneir! I me’ls va beneir! I després de rebre pietosament la benedicció, tots marxaren a les seves cel·les a fer els deures.

Al Vaticà, la Cúria havia encarregat a tres cardenals que programessin un viatge per la península Ibèrica i havien escollit tres Eminències per fer aquest viatge sorpresa. Els tres Cardenals estaven programant el viatge. Volien visitar de primera mà totes les abadies que hi havia a la península, doncs els havien arribat forts rumors, que en aquests centres d’oració i recolliment, moltes obres d’art -incunables, quadres, escultures, talles, joies, llibres de cuina-, encara no eren catalogades! I la Santa Mare Església no en podia disposar per manca de coneixement. I ells, els Cardenals Condonni, Putanni i Salvatore  -aquest últim nat a Palermo- les havien de catalogar i, si ho creien convenien, portar-les als museus del Vaticà. Si calia, amb l’excusa que no estaven prou segures a les abadies. Llegiu llur diàleg, tendre, cristià i amorós a la vegada, al que ja ens tenen tan acostumats als catalans.

“Sei incomprensibile, en la Catalunya y ¡olé! ¡Hay una Abadía en la que los frailes producen un vino fabuloso!”
– “Cardenal Condonni ¿Ya envían algunas cajas de este preciado líquido a Su Santidad?”
– “No, Cardenal Putani, ni presenti, ni soldi. Estos catalani no envían nada!”
– “Increibile, Cardenal Salvatore ¿Sabía Su Eminencia algo?”
– “Salvatore ha pedido información a unos amigos de Palermo… Los frailes tienen una talla románica única en el universo. En nuestros museos no tenemos ninguna pieza de este valor artístico. Su valor económico es incalculable. Es una talla románica de una pieza, cuyo peso sobrepasa ¡los cuatrocientos quilos! La Madonna i el Ragatzo están dentro de un barril!”
– “Yo no comprendo cómo no nos la hemos agenciado. Desapareció el siglo XI, os acordáis?”
– Sííííííiíí!
“Desapareció, pero el traidor lo pagó con la vitta”
– “Hay otras abadías en la península Ibérica que tienen muchas obras de arte sin catalogar, es increíble. Pero una obra de arte como Nostra Maddona del Calice, no existe en todo el planeta Tierra, Cardenal Condonni.”
– “Colloni!, estoi molto arrabiato! ¿Cómo ha sucedido esto? ¿Quiénes son los responsables de tamaño desorden, Cardenal Salvatore?”
– “Ya no son responsables, Eminencia. Ayer murieron los veinte ineptos.”
– “Colloni!”, -digué el Cardenal Condoni.
– “Ya he preparado el viaje a la Catalonia, iremos muy pronto nosotros tres, ¡ja, ja, ja, ja, ja, ja! Creo que sus Eminencias hablan mucho de la talla y muy poco del vino, que en realidad es la fontana del soldi. Es la “sacrosanta verità Eminencias”.
– “Es cierto” -van dir els tres cardenals. I afegiren amb un somriure carregat de supèrbia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s