Capítol II: El naixement de l’Abat Tomeu – 2a part

Nou lliurament de la novel·la que publiquem a benegre.cat, L’Abadia de la Mare de Déu del Cup. Reprenem la història allà on la vam deixar, al “Capítol II: El naixement de l’Abat Tomeu – 1a part”:

L’Abat en persona els va omplir altre cop els gots a curull. I els va dir.
– Quan més desesperat estava se’m van aparèixer els àngels i em van portar en vol rasant fins a la mateixa porta de l’Abadia.
– OOOOOOOH! Al·leluia!
– Mare de Déu de la Depuradora! Quin prodigi!
– Tal com us ho dic frarets meus, -i begué un glop de vi saborejant-lo amb plaer. Fou acompanyat pels dos frares. S’havien buidat pràcticament les tres ampolles. El bon Pare Abat va continuar: – Vaig quedar plantat davant de la porta d’aquesta santa casa, era conscient que un cor d’àngels m’havia ajudat. No sabia pas què fer. Vaig fitar la porta a pleret, era la mateixa que hi ha ara. Centenars d’anys ha estat guardant zelosament l’entrada de l’Abadia, com un nuvi guarda la seva puresa, per ser posseït el vespre del seu Sant matrimoni per la femella assedegada!
– Aaaaaaaammeeeeeennnn. -respongué Fra Quim.
– Aaaaaaaammeeeeeennnn -respongué Fra Tòfol.


– Al cap d’una bona estona vaig reaccionar, vaig agafar un roc i vaig picar molt fort la porta. Penseu que llavors no hi havia electricitat, ni cap campana. Tot era a cops de roc. “Toc, toc, toc”. Es va obrir la porta molt lentament, i el frare porter, amb grans sofriments va aconseguir obrir mitja porta. Era un frare molt vellet, tenia noranta-nou anys, pobret! Tot ell era una ruïna humana. Últimament ja només menjava un most de pa i el que és pitjor, només bevia aigua! Es va morir al poc d’haver arribat jo. Em va portar a la presència del Pare Abat, l’Abat Jofre. Tenia vuitanta anys i molta artrosi, li vaig fer avinent les meves penes i també com els àngels m’havien portat fins a la porta de l’Abadia. Jo tenia setze anyets. Es va quedar meravellat de les meves explicacions,  i em va besar emocionat. Els dos ens vam agenollar i vam donar gràcies al Senyor. Dic “al Senyor”, perquè a l’Abadia no tenien cap Verge pròpiament dita amb denominació d’origen, potser va ser una sort, perquè, amb tota seguretat, l’any 1808 els francesos se l’haurien emportada per posar-la en un museu o els republicans catalans l’haurien cremada l’any 1936. Els documents del segle XI que parlen de la nostra Abadia diuen que hi havia una Mare de Déu, però que un vespre, al segle XI, va desaparèixer i no es va trobar mai més. Després de les nostres pregàries, el bon Abat Jofre, em va donar aixopluc. Va ensenyar-me tots els secrets, per ser no un bon enòleg, no. Em va ensenyar tots els secrets de l’art de com conviure amb el vi, per ser un bon llavorer de les vinyes!!! Aquell bon Abat sabia el que es feia.

– Abat Tomeu, -va preguntar Fra Tòfol- els voltants de l’Abadia com eren?
– No han canviat pas gota germà meu.
– Mon Pare, i l’Abat Jofre va viure gaires anys?
– Va arribar a la centúria Fra Quim.
– Llavors vós vau tenir temps d’aprendre tan noble art, veritat, bon Abat?
– Fins als trenta-sis anys vaig tenir amb mi, el mestre de tots els mestres! De fet, l’Abat Jofre, tot ell era un cep gegantí!
– Mare de Déu del Sant Reciclatge! -va exclamar Fra Quim, l’encarregat del celler.
– Verge del Most!, -va bramular Fra Tòfol, l’enòleg de l’Abadia, fent el senyal de la creu.
– Conviure amb l’Abat Jofre vint anys, va ser per a mi un privilegi. Fra Quim si us plau, porteu-me tres ampolles més de la mateixa anyada, les forces em van minvant, sóc talment com una planta assedegada. Escolteu-me bé frarets meus, som-hi atents, silent! Que parla l’Abat.

El bon pastor feu un llarg glop d’aquell vi preciós i prosseguí davant l’atenta mirada dels frarets:
– Quan ens va deixar, ja havia fet els cent anys i curull de dies, era sord, gairebé no hi veia, no tenia pas cap dent, cap cabell per la seva noble testa, una artrosi galopant l’acabava de recloure dins de la seva cel·la, doncs havia quedat pràcticament paralític i, com a cirereta per posar al damunt del pastís, s’ho feia tot a sobre!
– Oooooooooh! Què em dieu?
– Oooooooh! No pot pas ser possible!
– I taaaaaaaaaaaaaant! Ja us ho dic jo! Que el canviava set cops al dia!
– Sou un sant mon Pare!
– Beneït siau mon Abat!
– Fills meus, fills meus, no em lloeu tant, no m’afalagueu, ans humilieu-me, doncs sóc un pobre pecador. Sant Euniciano, aquest sí que era un model de santedat. Bo, cast, honest, seguia les paraules del Mestre, li hem de fotre una escultura aquí a l’Abadia, el farem envoltat d’un ramat de porcs, per això servia; era un gran pastor. Però jo, repeteixo, sóc un pobre pecador!
– No! -va dir Fra Quim.
– No! -va dir Fra Tòfol.
– Sí! Sí! Sóc un pecador! -va insistir l’Abat Tomeu.- Però us penseu que em sabia greu cuidar d’aquell bon Abat vell i pudent? Gens ni mica!
– Però mon pare! Ja no servia per res!
– Deuria fer més nosa que servei!
– No fills meus, repasseu tot el que jo us he dit suara. Fixeu-vos bé, hi havia dues coses que tenia intactes. El magí, i les glàndules gustatives. Poc abans de lliurar la seva ànima al Creador, va tenir esma de fúmer un vol de crits a un frare perquè havia maltractat i no havia adobat amb cura les vinyes. Quan s’estava  morint -en olor de santedat-, vaig fer que es complís la seva última voluntat. El vaig fer envoltar de botes plenes de vi, doncs va voler que el baixéssim al celler per allí lliurar la seva ànima al Senyor. Quan el vam traslladar al cementiri de l’Abadia, vaig manar que fessin un forat ben profund.  Quan va estar fet, van llençar el seu cos allà baix i jo li vaig llançar al damunt un cep molt gros. A la làpida veureu que posa ABAT JOFRE, i, gravat, un cep gegant que regna per la seva làpida. I allà al costat del femer, han quedat les despulles del bon Abat, reposant en la pau del Senyor per insecula seculorum.
– AAAAAMMEEEEEEEEEEEENNNNNN! -respongueren els dos frares.
– I aquesta es la història del bon Abat Jofre.

Fra Quim va sortir de la cel·la amb gran neguit, veient que el bon Abat no millorava, tenia febre i es fatigava molt.
– Bon Abat, -preguntà Fra Tòfol- i algun fet miraculós us ha succeït aquí en eixa Abadia?
– Ai, bon fraret! I és clar! Que per ventura no us he explicat mai la troballa de la Mare de Déu Romànica per part d’aquest pobre Abat?

En aquell precís moment va aparèixer Fra Quim amb tres ampolles d’un fabulós vi, etiquetat anys enrere. L’havien etiquetat amb el nom de “RESURRECCIÓ”.
– Fra Tòfol, cateu-lo, guaiteu que n’és de bo!
– Fra Quim, el Pare Abat ens explicarà un fet miraculós que va tenir lloc quan ell va arribar a l’Abadia.
I va omplir generosament el seu got digué amb admiració.
– Això és molt bo!
– Mon Pare, permeteu-me que us ompli el vostre got a curull,-va dir Fra Quim.
– Omple, fill meu, a veure si supero aquesta debilitat tan terrible.
“Glu, glu, glu…” Anava omplint el got del Pare Abat, que l’engolia immediatament un i altre cop.
– Gràcies fills meus! Qué bé que cuideu d’aquest pobre Abat! Ara us explicaré la troballa de la talla romànica per aquest pobre pecador.

Comments

  1. El Capellà de Bolquera says:

    L’Abat Tomeu, un pobre pecador; l’Abat Jofre, mam, caca i non; vosaltres, comparses de les fúries infernals, us cremareu a les calderes del Pere Butero!!!!!! Apocaliiiiiiiiiiiipsis!!!

    El Capellà de Bolquera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s