Pere i el llop (versió política)

Hi havia una vegada un partit polític que era la casa gran de tot català que es preui. El seu dirigent més veterà era l’avi de Catalunya i, lluny de moderar-se amb l’edat, guanyava valentia nacional a mesura que passaven els anys. Històricament, era un partit nacionalista però la paraula indepedència només s’havia dit amb la boca petita, durant molts anys.


El partit havia governat la colònia al llarg d’un quart de segle en federació amb uns socis dretans. Durant aquest temps, qualsevol anhel independentista es va refredar amb la política del peix al cove i l’a poc a poc i bona lletra. Cansada, la ciutadania va dir prou i va optar per una via alternativa que va resultar ser molt pitjor. Sortir del foc per caure a les brases. Així doncs, el partit va obrir les finestres, va airejar-se i va donar l’oportunitat a una nova generació de líders polítics. La nova saba tenia el seu màxim exponent en el Pere, home preparat com pocs.

Un bon dia, en Pere va sortir a la plaça del poble més gran de la colònia i va prometre als seus habitants una lluita incansable per alliberar-se de la metropòlis que sotmetia la pobra Catalunya a un maltracte constant, fent-li passar tota mena de penúries des de feia segles. Natius i criolls van il·lusionar-se amb en Pere i li van donar el timó del seu destí. Arribada l’hora de la veritat, al Pere li van tremolar les cames i la metropòlis, Madrid, va apretar encara més els seus llaços amb la colònia.

“No patiu, feu-me confiança!” va dir en Pere al seu poble, assegurant que allò només era una pedra del camí. Els catalans van seguir-li fent confiança i gairebé totes les vil·les de la colònia van escollir la tropa d’en Pere com a batlles. Aquesta vegada res no podia fallar. Però la metròpolis va tornar a treure les urpes i va seguir robant sistemàticament els recursos de la colònia per al seu propi benefici.

Arribats a aquest punt, en Pere va reunir la seva colla. Tots ells van engal·lanar-se com mai, van escurar les gol·les i van preparar la plaça del poble per un gran esdeveniment, on cridarien als quatre vents que ja n’hi havia prou, que començaven la marxa de la llibertat, el camí cap a Ítaca. Aquesta vegada, de totes totes… però ningú va presentar-se a la plaça i l’eco va ser l’única resposta a les seves proclames.

Trackbacks

  1. […] Pere i el llop (versió política) […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s