Capítol I: L’Abadia – 2a part

Seguim la història de l’Abat Tomeu a L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, novel·la que benegre.cat publica per fascicles, en exclusiva. Avui, la segona part del primer capítol.

El beure, el Pare Abat ho tenia molt clar. Així com generalment era força sever amb el menjar, el beure era una sagrada obligació. Va jurar a l’anterior Abat en el llit de mort, millorar sempre el vi de l’Abadia. El menjar era una necessitat sagrada, sens dubte. Tal com estava muntat el món, Europa, EUA i la Gran Bretanya, emmetzinarien mig món amb la carn plena d’hormones. Les vaques boges, les gallines pudentes i que no ponen ous, els galls que ja no carden i no canten. Les verdures i fruites transgèniques que no tenen gust de res. Els arbres fruiters que no fan fruit, o que fan uns híbrids que et deixen completament descol·locat.
– I l’oli fillets meus, l’oli!, -udolava l’Abat-. L’oli carregat de cancerígens! I la llet, em cago’m la llet que els va fer! Això es un clar senyal que s’apropa la fi del món. En anar a dormir, us llegiré a tots l’Apocalipsi, frarets meus!!!
– Noooo! Noooooo! Pare Abat, que ho expliqueu tan bé que ens feu venir por!!! Després no podem dormir!  -s’exclamaven els pobres frarets.


L’Abat Tomeu hi estava mol rebé aquí a la terra, en aquesta vall de llàgrimes; per això a més del vi, ara faria conrear una gran horta per ús de la Comunitat. Almenys saber que moririen de mort natural i no emmetzinats per aquell verí autoritzat que venien a les grans àrees de servei, seria un gran consol. Tot el que es menjaria a l’Abadia seria ecològic. El Pare Abat pensava en el nombre de vocacions. Sempre havia estat estable. Feia poc eren vint frares, però de sobte en van entrar cinc de cop. Ara als novicis se’ls havia de cuidar i de formar. Estava meditant tot això a la seva cel·la quan van trucar a la seva porta. “Toc, toc, toc”

– Endavant! La porta és ajustada fill meu.
– Bon dia, Pare Abat! -i s’agenollà el fraret besant la mà que li extenia la primera autoritat de l’Abadia.
– Bon dia, fillet meu!
– Reverend pare, han vingut uns vinyataires francesos. Són de la Borgonya. Volen parlar amb vós i demanen permís per visitar el celler de l’Abadia.
– Abans mort! Reina de la vida! Mare de Déu de la Vinya protegiu-nos! Abans que posin un peu en eixes pedres vull morir! I amb mi tots els frarets!!! -I va aguaitar profundament dolgut el fraret que li havia portat tant trista nova. Fra Quim, que era l’encarregat del celler, va mormolar- Quina gran gosadia han tingut aquests francesos. No van ser a temps a robar-nos totes les vinyes l’any 1808, que ara volen visitar els nostres cellers! Perdoneu-me mon pare per haver-vos portat tan agosarada nova! I  el  celler!  I  el  celler!,  -udolava  amb  els  ulls desorbitats el bon Abat- foragiteu-los de l’Abadia com si fos la fil·loxera!
– Ara en dono ordre a Fra Pancraç! (Havia estat en sa vida pecadora el forçut d’un circ). Fra Pancraç! Per ordre del Pare Abat, feu fora els homes que hi ha a la porteria! Tot seguit Fra Quim! Via fora! Via fora! -marxà bramulant amb els ulls ensangolits.
– Pare Abat, mon Pare, què es el que esteu escrivint?
– Fra Quim, estic escrivint un llibre de cuina on les arts culinàries representen la nostra fe vers l’enemic mundà!
– Bon Abat i un llibre de vi, quan l’escriureu? Perquè massa vi pot fer mal, oi mon pare?
– Un llibre de vi no el podré escriure mai. Hauria de viure quatre-cents o cinc-cents anys per escriure un poc del que jo sé d’aquest preuat líquid que Nostre Senyor va tenir la joia, l’encert i la generositat de fer per a nosaltres. I pensa fillet meu que un dia et parlaré de l’impulsor d’eixa Abadia, l’Abat Prepuci que al Cel sia. Que abans d’expirar entremig de grans dolors, va dir a un general gavatxo: “No us diré el secret d‘eixes vinyes, però us diré una cosa: El que produeix la terra no fa mai mal.”

– Oh! Pare! Permeteu-me que us besi els peus! -I devotament li varen besar les seves plantes sobiranes amb veneració i respecte.
– Fra Quim!
– Digueu-me Pare Abat.
– El fraret Joan M.ª, què fa? Assabenteu-me de les seves cuites.
– Veritablement mon pare, Fra Joan M.ª és un gran monjo. Ja fa dos anys que va venir a eixa Abadia. Mai no ha donat cap disgust ni ha donat cap problema a ningú de la Comunitat. Es lleva cada jorn a les cinc de la matinada, es flagel·la cada jorn tres quarts d’hora. Per esmorzar només pren un most de pa i un got d’aigua.
– Valguem Déu Nostre Senyor!
– Com us ho dic, mon Pare -replicà el fraret.
– Seguiu, Fra Quim, seguiu.
– Ara mateix, bon Abat. Tant prompte s’ha acabat el most de pa, va a pregar a la capella i allà s’hòstia encara més. Però aquesta vegada, no amb un fuet de vímet, no! Aquesta vegada aquesta pobre ànima ho fa amb ortigues!
– Mare de Déu del Sant Reciclatge! Protegiu-lo!
– Ja podeu ben dir-ho. Els vint-i-quatre frarets estan ben acollonits! I perdoneu mon pare, aquesta expressió tan mundana.
– Seguiu! Seguiu! -apel·là l’Abat.
– Llavors, sense obrir per res la boca, se’n va enfurismat a sembrar alfals.
– A sembrar alfals?
– I tan Pare Abat! Hectàrees i hectàrees d’alfals, tantes com pot! I també el sega, el recull i en fa pilots de garbes. I que ben fetes que les fa! Queden com grupets de petites casetes.
– Però Fra Quim, per què Fra Joan M.ª sembra alfals, per què el sega, per què en fa garbes?
– Jo li vaig preguntar tot just fa una quarantena de jorns i sabeu que va dir-me Abat Tomeu?
– I dos, què va dir-vos aquest bon fraret?
– Fra Joan M.ª, va aguaitar-me severament i va ventar-me davant del meu esglai. “Fra Quim, aquest alfals és pel cavall blanc de Sant Jordi, el Tramuntana. Es diu així per com és de ràpid. Però ningú no prega pel Cavaller ni pel cavall, ni li fan almoines. Sant Jordi no té cèntims per comprar-li menjar, se’ls gasta tots per ell. I Sant Jordi, s’ha anat engreixant molt, i a més com té un bon parell de collons, aquella pobre bèstia no pot ser muntada pel nostre gloriós Patró, doncs l’esclafaria!”. I el més gros que va dir-me el Fraret Joan M.ª -proseguí Fra Quim- és que fins que el nostre benaurat patró no pugui pujar al cavall i el Tramuntana el pugui portar per tot lo món, no tindrem la independència!!!
– Valguem Déu! Verge de la Depuradora socorreu-nos! Eixos mots son molt greus!
– Per això cada jorn, -ja fa un any- sembra alfals, sega el que neix, i en fa garbes. Les deixa al darrere de l’Ermita de la Violada, que és allà al cim d’aquell turó. El cavall de Sant Jordi hi va cada vespre i ho devora tot!
– Què em dieu?
– El que sentiu mon pare! I Fra Joan M.ª em jura i perjura després de beure’s dues ampolles de bon vi que jo li dono; “Doncs no podria pas aguantar aquest ritme de feina.” Per cert mon pare, faig ben fet de donar-li vi, oi?
– I és clar Fra Quim, per aquest bon fraret, les ampolles que calguin! -confirmà la màxima autoritat de l’Abadia.
– Oooooh! Bon Abat, heu deixat la meva ànima més tranquil·la, quina pau sent el meu esperit! Doncs com us deia suara, em va dir que després de beure’s el vi, li ve molta somnolència i fa la migdiada allà al camp, i quan es desperta, veu el cavall ja tranquil i satisfet reposant i veu com el mateix Sant Jordi encén les garbes que queden, perquè per al seu cavall vol l’alfals fresc! Del dia i ben abundant! I així li ho ha fet saber al bon fraret.
– Miracle, Fra Quim! Tenim un miracle a l’Abadia! -Udolava el bon Abat, enfollit tot ell, estirant els braços cap al cel en un clar intent de que les seves paraules arribessin a l’Altíssim. I digué.
– Cuideu-me bé aquest fraret! Que no passi gota de set, ni de gana, ni de son. I quan es mori, -perquè això no ho aguantarà gaire temps- el farem beat!
– El cuidaré com es cuida una vinya, no cal pas que tingueu ànsia.
– I els altres frarets què fan? S’adapten bé a la vida de l’Abadia?
– Mon Pare, els més joves fa massa poc que són aquí per emetre un judici, però jo penso que tenim uns bons plançons. Estic a l’aguait i us aniré assabentant dels seus avenços. El que sí que és cert, és que els frares que fa més temps que són a l’Abadia, són un exemple per a tota la Comunitat.

“Toc, toc, toc” es van sentir uns cops a la porta.
– Endavant! -va dir el Pare Abat.
– Que Déu us guardi, Pare Abat! -respongué el nouvingut.
– I la Verge Maria, Fra Tòfol! Què feu vós per ací?
– Bon Pare! Per aquella mena d’instrument diabòlic que en diuen el parlador, -per cert, el timbre cada cop és més estrident- han telefonat de Roma dient que d’ací a tres setmanes, vénen uns Senyors Cardenals de la Cúria Romana a visitar l’Abadia, els arxius i el celler! I s’hi estaran el temps que calgui per posar totes les dades a una cosa que han anomenat com “ordenyador”.
– Aaaaaaaaaaaagh! “Pooooffff”
– Mon Pare! Mon Pare!
– Que se’ns ofoga!  Feu quelcom!
– Doneu-li vi, que xumi del porro!
“Glu… glu… glu…”
– Doneu-li pel broc gros! Se’ns morirà! Mireu, té la cara blanca com la neu! Si sempre la té vermella com un titot! -deia Fra Quim esparverat.
“GLU! GLU! GLU!”
– Verge del Sant Reciclatge! Si ha buidat lo porró!
– Millor, així retornarà més aviat a la vida i amb més alegria!
– Aaaaaaaaaaiiiii! Aaaaaaaaaaaiiiii! Aaaaaaaaaaaaaaiiiiiiii!
– Pare Abat! Pare Abat! Com us trobeu?
– Confiança mon Pare! El Senyor ens envia proves, ho superareu!
– Aaaai!, Aaaaaai! Fills meus, a mi el Senyor, més que proves, m’envia putades! I a quina més grossa! I aquesta em sembla que a la meva edat no podré pas superar-la. I guaita l’alegria que jo tenia suara! Enguany la vinya ha fet un fruit immillorable! Quin vi que farem!

Els dos frares cuidaven el Pare Abat amb diligència i respecte. Fra Quim va dir-li.
– Abat Tomeu, abans que el Senyor s’us emporti al seu costat, i que tardi molts anys encara a cridar-vos, assabenteu-nos com vós veu ser cridat per Ell per regir el destí d’aquesta Santa Abadia. Expliqueu-nos-ho a pleret, doncs quan la vostra ànima sigui al Paradís, -no tingueu pas pressa per anar-hi-, podrem explicar eixa tendra història en el refectori, als nostres frarets.
– Aaaaaah!!Aaaaaaaaaaaaaah!! -Plorava emocionat el bon Abat.
– Tòfol, bon frare, vós que sou l’enòleg d’aquesta santa Abadia, tinguau la caritat de portar-me tres ampolles de vi de bona anyada. Escolliu-la vós mateix, però tingueu-hi cura, que sigui de gran qualitat, perquè abans d’anar amb el Creador vull provar el generós vi d’eixa terra catalana. Ens beurem frarets meus, la sang de Catalunya. Perquè aquest raïm que recollim ací, i que després nosaltres tres transformem en aquest caldo tant exquisit, mereix ser present en el que pot ser el meu comiat.
– Pare Abat, vós no podeu anar-vos-en encara, ens heu d’ensenyar molts secrets de l’art de l‘enologia, de l’art de cuidar la vinya, de l’art de netejar amorosament els ceps, de l’art de l’abonament de la terra. Quin és el secret mon Pare, per què el vi de l’Abadia sigui el millor del món?
– Fra Tòfol! Fra Quim! Tots els meus frares i frarets, els vint-i-cinc, van a cagar cada jorn a les terres de l’Abadia?
– Com hi ha món! -digué Fra Tòfol-. Després de les Maitines els dono un meló a cadascú i un got d’aigua al darrere. No falla mai, m’abonen generosament les terres de l’Abadia, mon Pare.
Ara estic tranquil, penseu que és un dels secrets d’aquestes excepcionals collites, el vi sobrant ens el compren grans marques del mercat. Fins i tot nosaltres tres hem presenciat autèntiques batalles campals per poder adquirir-lo. A on l’acuit i enderroc és la forma de vida més normal entre aquelles ànimes pecadores i corrompudes, gerents,  directors generals, sí, perquè aquí només ve aquesta mena de gent, prou que ho heu vist.
– I tant, mon pare, i tant! Carn de canó, són carn de canó! Semblen talment un grapat de voltors, atents a veure qui dóna més centimets per emportar-se aquest tresor que ells no aconsegueixen fer, mon Pare.
– Bé, frarets meus, m’abelleix que us adoneu de com són aquestes ànimes corrompudes per la globalització -que encara no sé què cony vol dir això-, però el que us deia: aquesta qualitat del vi, aquest sabor indefinit afruitat, amb una flaire de tramuntana, amb un punt de sabor a costa daurada, s’aconsegueix gràcies a l’adob amb què alimentem les nostres terres catalanes!
– Per això us diem mon Pare, que encara no ens podeu deixar.
– Encara ens heu d’assabentar de molts secrets per a poder fer un vi d’altíssima qualitat.
– Fills meus, fills meus, el vostre Abat encara aguantarà uns pocs anys. Amb l’ajut del Senyor aconseguiré assabentar-vos dels secrets que tinc guardats al meu magí, perquè cada vegada feu un vi de millor qualitat. Cal però que us digui, que em fan por els del Vaticà. Aquests ja han començat a sentir remors de la qualitat dels nostres vins, sens el fotaran tot! I sense res a canvi! Però anem per feina! Fra Quim, vós que sou l’encarregat del celler, aneu amb Fra Tòfol, ja que ell es l’enòleg, i entre els dos escolliu-me tres reconstituents, doncs estic molt defallit, em sembla que la collita del 69 va ser extraordinària, no tardeu massa fillets meus, que el vostre Abat està molt malalt.

Els dos frares, van desaparèixer sense fer soroll. El terra era de lloses, l’ambient era humit, a les parets de les cel·les dels frarets, unes generoses i poc discretes taques d’humitat regnaven amb orgull. Al cap de poca estona, entraven a la cel·la del Pare Abat els dos frares amb tres ampolles de vi, per cert carregades de teranyines.
– Bé fills meus, tingueu la caritat d’obrir les tres ampolles.

Amb tota la parsimònia, Fra Tòfol va obrir les ampolles les va ensumar i amb un moviment d’aprovació amb el cap va omplir els  gots de terrissa -fets a mà-, del preuat líquid. El tres frares aguaitaven com queia del coll de l’ampolla un suc espès de color roig-lila. Gairebé quan els gots foren plens el Pare Abat va agafar una cullera de metall i la va posar al bell mig del got. Una exclamació de sorpresa va sortir de la boca de Fra Quim i de Fra Tòfol, la cullera s’aguantava vertical al mig del got.

Fra Tòfol, l’enòleg, s’escurà la gola i va bramular.
– Miracle!
– Miracle! -xisclava Fra Quim, l’encarregat del celler, agenollat i colpejant-se el pit.
No fills meus! No és cap miracle! Aquest vi té divuit graus, potser vint. He fet un creuament amb unes vinyes. Ara ja fa tres anys que hi posem el nostre adob i les vinyes ens ho recompensen donant-nos amb alegria el seu raïm. Al·leluia!, -bramà el bon Abat al temps que engolia el vi del seu got.
– Al·leluia!, -bramà Fra Tòfol completament enfollit en comprovar com a bon enòleg que aquell vi era insuperable.
Què li hauria fet l’Abat?, -es preguntava Fra Quim- Estava convençut que el bon Abat tenia un secret per aconseguir aquell vi tan espès i tan bo!
Seieu, frarets meus! Ara aquest vell Abat us explicarà una rondalla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s