Capítol I: L’Abadia – 1a part

A continuació podeu llegir l’inici del primer capítol de L’Abadia de la Mare de Déu del Cup, novel·la satírica escrita per Caín Catuña que publiquem de forma exclusiva a benegre.cat. El proper dissabte, la segona part del primer capítol.

Era una Abadia amagada al bell mig d’una vall, encerclada pels frondosos boscos d’una comarca catalana. Comptada gent sabia que per aquelles contrades hi restaven encara uns quants frarets que tot cultivant les vinyes feien pregària, oració i sacrifici. Ora et labora era la màxima d’aquells sants barons. L’aigua regava en abundor aquelles sagrades terres. Sagrades perquè pertanyien a l’Abadia feia centenars d’anys, resistint el pas dels segles, dels moros i dels mals governs.

A les terres de secà, que també n’hi havia, els frarets hi tenien plantada vinya. Vinyes en la seva majoria centenàries, que malgrat donaven poc raïm, el vi que d’elles s’extreia era d’una qualitat extraordinària. Què per què tenien vinyes i les cuidàven amb tanta cura? Perquè els bons frarets s’estimaven les vinyes com els pastors s’estimen les seves cabres. Els pastors per treure’ls la llet i els frarets per treure’ls el vi. Els frarets feien un vi amb molt de cos i amb molts graus; 18º, era extraordinàriament saborós. Era l‘energia, la trempera, la sang, la saba de l’Abadia. En feien un màxim de cinquanta mil ampolles, ni una més, ni una menys. Les que no es consumien per ús propi de l’Abadia, es venien als fidels que per Setmana Santa anaven als Sants Oficis religiosos. Només per aquelles dates es permetia l’entrada de cristians del món exterior. Una tradició que es perdia en la centúria dels anys. Penseu que l’Orde religiós al què pertanyien els nostres frares era de rigorosa clausura. Com comprendreu, hi havia empentes per emportar-se alguna ampolla de tan preuat líquid; l’elaboració era, doncs, molt acurada.

L’Abadia datava del segle X. Presidia l’altar major una talla de la Verge amb l’Infant, però al segle XI va desaparèixer i no se’n va saber mai més res. Fou un mistéri. Cap imatge de la Verge la suplí, al llarg de molts anys, només hi quedà el peu de pedra on hi havia la santa imatge que presidia l’altar major. Diuen que l’Abat de l’època, Fra Pacient, es va penjar. L’Abadia estava en perfecte estat de conservació, sempre havia estat habitada per frares que tenien cura del manteniment, fent les reparacions i les millores que havien calgut en el decurs de tot aquest grapat de segles. L’Abadia era coneguda des del segle XX com “L’Abadia de la Mare de Déu del Cup”.

Les habitacions dels frarets eren austeres, tal com corresponia a l’orde. Una fusta de dos metres per dos metres feia la funció de llit, una tauleta de nit, un orinal, una palangana amb una gerra plena d’aigua, una pastilla de sabó i una tovallola, formaven part dels artilugis per a la seva higiene personal. La tovallola es canviava cada mes. Un llençol i una manta cobrien els cossos d’aquells sants barons, coixí no n’hi havia pas, no calia aquest luxe tan mundà. I és el que deia el Pare Abat: “El mot coixí, recorda molt al mot de cuixes, i els meus frarets en estirar-se al llit i recolzar la seva cansada testa sobre l’objecte que té aquest nom tan estrany, podrien caure en la temptació pensant en les cuixes de les femelles, per tant, fora coixí i fora femelles.” Ell, el nostre Abat, era la puresa feta carn. Com a cloenda, un reclinatori i un Sant Crist, junt amb una bombeta de quaranta watts, era tot del què disposaven els frares. Les parets de les cel·les eren glaçades a l’hivern i fresques a l’estiu. Un campanar altiu amb vuit campanes i un claustre gòtic -que era l’estrella de l’Abadia-, donaven al conjunt un caire medieval, bucòlic i misteriós a la vegada.

Del Pare Abat us en faré cinc cèntims. Va entrar a l’Abadia als setze anys, era orfe de pare i mare. Un fet miraculós va portar-lo a les portes de l’Abadia. L’Abat Jofre, -ja molt vellet- el va acceptar de bon grat i el va col·locar entre-mig d’aquelles santes pedres. Cenyint-nos als temps presents, us diré que l’Abat que és un sant baró, té setanta anys ben portats. La seva màxima és: “Mam, caca i non, i estimar les vinyes per damunt de totes les coses”. Deixeu-vos d’enòlegs, el nostre Abat és molt més que això, ell és la mare del vi!! És la vida de l’Abadia i de les seves vinyes! L’anterior Abat, en el llit de mort, el va assabentar de tots els secrets de l’art de cuidar vinyes i li va fer jurar que tindria cura de tots els ceps com si fossin tendres animetes recaptades per la fe de la Santa Mare Església.

El nostre Abat es diu Tomeu. L’Abat Tomeu fa un metre seixanta-cinc d’alçada, pesa uns cent-vint quilos, tot ell és gras com un toixó, una descomunal panxa el fa balancejar quan camina pels claustres de l’Abadia. La cara és rodona com una síndria, el cap és atapeït d’un frondós cabell blanc i arrissat. Les celles són blanques com la neu. Els ulls els té de color blau, les galtes ben vermelles i un nas gros i rodó. Una boca molt grossa i llavis molsuts, li donen una aparença de pau i bondat. Com a cloenda, una poblada barba llarga i blanca fa que, encara que no vulguis, sembli que tot l’any estiguis veient el Pare Noel. Veritablement, tot ell té un caire patriarcal i tots els frares de la Comunitat l’estimen. El seu hàbit, com el de tota la Comunitat, es fet amb teixit de sac, porta gairebé sempre posada una caputxa -que va amb l’hàbit- i a la cintura hi duu una corda gruixuda i un crucifix. Per calçat, unes sandàlies per on surten els seus dits bruts i pudents. Ja veieu quin vestuari més auster.

El Pare Abat era estimat i respectat pels vint-i-cinc frarets de la Comunitat. Una de les seves fites era que un dia, malgrat passessin molts anys, a tots els seus frarets el Sant Pare els fes beats. Per això era molt rigorós amb la seva Comunitat i cada dia feien oració i sacrifici. Després els instruïa en l‘art de la menja i en la litúrgia del beure. Havien d’estar sempre preparats per si el Sant Pare feia una visita a l’Abadia amb tot el seu Col·legi Cardenalici. Aquella gent menjava bé, però que molt bé! I beure? Ja els hi deia ell mentre feien pràctiques quatre cops per setmana.
– Beveu de puta mare fillets meus! Heu d’estar sempre a la seva alçada! I mengen! Què els hi voleu donar a les seves Eminències? Cebes i pa torrat? Un got de vi que provoca acidesa? Què voleu que us expulsin de l’ordre?
– Nooooooo!, Nooooooo!, Pare Abat! -cridaven aterrits.
– Però, i si no vénen mai? -preguntà un escrupulós frare davant de la furiosa mirada dels altres frarets.
Doncs ens ho seguirem fotent nosaltres fill meu! Que hi tens res a dir?
– No mon pare, no!

Comments

  1. El Capellà de Bolquera says:

    Avemaria Puríssima, anem camí de l’excomunió ferendae sententiae!!!

    El Capellà de Bolquera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s